Era de calaix: el lloc més adequat per ampliar el CAP Raval-Nord era la capella de la Misericòrdia. És un edifici que ja està construït, no té cap ús en aquests moments, està molt a prop del CAP actual, i ocupa una zona de fàcil accés per a les ambulàncies.
Les necessitats del MACBA, que era qui disputava l'espai amb l'Institut Català de la Salut, són clarament menys urgents que les dels pacients del barri (passeu, si podeu, per davant del CAP, i us en fareu una idea cabal). Menys urgents no vol dir que no siguin també necessitats, però hi ha més temps per actuar. Per tant, si algú havia de tenir la solució immediata, i algú la de mitjà termini, estava clar a qui tocava cada cosa.
Llavors, per què s'ha trigat tant de temps a resoldre-ho? Realment els argumentaris discrepants tenien tanta solidesa com per mantenir un conflicte d'aquesta durada, perjudicant tant als usuaris del CAP com als responsables del museu, que veien com passaven els dies en una picabaralla que semblava mantenir-los al marge? La resposta és no. Ha estat una baralla partidista. Una més. Abans de les eleccions municipals, la mirada de curt termini allunyava qualsevol acord.
És més, un preacord entre l'Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut de la Generalitat, en el mateix sentit que ara ha arribat, es va trencar quan la conselleria, en mans d'ERC, va canviar d'opinió, per posar-se del costat del grup republicà a l'ajuntament. En aquells dies, Ernest Maragall es negava a acceptar l'ampliació del CAP a la Misericòrdia. Fins i tot va arribar a proposar com a alternativa uns terrenys de la Universitat de Barcelona, oblidant que allà hi feien pràctiques els estudiants d'arqueologia.
Què ha canviat? Clarament, l'escenari polític. Han passat les eleccions municipals, i després de les eleccions, també el moment de tibantor entre els Comuns i ERC per la investidura d'Ada Colau.
No només això: el govern de la Generalitat, d'ERC i Junts per Catalunya, necessita suport urgent a uns pressupostos, i el vot més senzill pot ser el de Catalunya en Comú. Uns i altres, republicans i comuns, deixen de mirar-se de reüll i comencen a trobar-se les gràcies. ERC ja ha manifestat que permetrà a Colau tirar endavant els seus pressupostos i, oh casualitat, avui sabem que la Generalitat cedirà la zona d'oci del Port Olímpic a l'Ajuntament, que fa temps que intenta liquidar les discoteques que han afavorit que la zona sigui una de les més conflictives de la ciutat.
Només faltava per entrar en el joc la investidura de Pedro Sánchez amb un govern de coalició amb Podem, pendent de la decisió d'ERC. Les necessitats creuades dels partits han obrat el miracle: la ciutadania, en aquest cas la del Raval, veurà com li resolen un problema antic. Molt bé, però quina desgràcia que el motor del desbloqueig no hagi estat la voluntat de servei públic, sinó l'interès partidista; és a dir, no la política, sinó la politiqueria.
Les necessitats del MACBA, que era qui disputava l'espai amb l'Institut Català de la Salut, són clarament menys urgents que les dels pacients del barri (passeu, si podeu, per davant del CAP, i us en fareu una idea cabal). Menys urgents no vol dir que no siguin també necessitats, però hi ha més temps per actuar. Per tant, si algú havia de tenir la solució immediata, i algú la de mitjà termini, estava clar a qui tocava cada cosa.
Llavors, per què s'ha trigat tant de temps a resoldre-ho? Realment els argumentaris discrepants tenien tanta solidesa com per mantenir un conflicte d'aquesta durada, perjudicant tant als usuaris del CAP com als responsables del museu, que veien com passaven els dies en una picabaralla que semblava mantenir-los al marge? La resposta és no. Ha estat una baralla partidista. Una més. Abans de les eleccions municipals, la mirada de curt termini allunyava qualsevol acord.
És més, un preacord entre l'Ajuntament de Barcelona i el Departament de Salut de la Generalitat, en el mateix sentit que ara ha arribat, es va trencar quan la conselleria, en mans d'ERC, va canviar d'opinió, per posar-se del costat del grup republicà a l'ajuntament. En aquells dies, Ernest Maragall es negava a acceptar l'ampliació del CAP a la Misericòrdia. Fins i tot va arribar a proposar com a alternativa uns terrenys de la Universitat de Barcelona, oblidant que allà hi feien pràctiques els estudiants d'arqueologia.
Què ha canviat? Clarament, l'escenari polític. Han passat les eleccions municipals, i després de les eleccions, també el moment de tibantor entre els Comuns i ERC per la investidura d'Ada Colau.
No només això: el govern de la Generalitat, d'ERC i Junts per Catalunya, necessita suport urgent a uns pressupostos, i el vot més senzill pot ser el de Catalunya en Comú. Uns i altres, republicans i comuns, deixen de mirar-se de reüll i comencen a trobar-se les gràcies. ERC ja ha manifestat que permetrà a Colau tirar endavant els seus pressupostos i, oh casualitat, avui sabem que la Generalitat cedirà la zona d'oci del Port Olímpic a l'Ajuntament, que fa temps que intenta liquidar les discoteques que han afavorit que la zona sigui una de les més conflictives de la ciutat.
Només faltava per entrar en el joc la investidura de Pedro Sánchez amb un govern de coalició amb Podem, pendent de la decisió d'ERC. Les necessitats creuades dels partits han obrat el miracle: la ciutadania, en aquest cas la del Raval, veurà com li resolen un problema antic. Molt bé, però quina desgràcia que el motor del desbloqueig no hagi estat la voluntat de servei públic, sinó l'interès partidista; és a dir, no la política, sinó la politiqueria.