Munich, la marca de vambes, és una marca capelladina. Com bé sap absolutament tothom, Capellades és la capital espiritual de la comarca de l'Anoia a anys llum de la capital administrativa: Igualada. Des de Capellades, doncs, la família Berneda, els propietaris de l'empresa, l'administren amb prou mà esquerra per haver situat la Munich com una marca que va buscada. És fort, però conec barcelonins que van expressament fins a Igualada per anar al Munich Outlet, i, quan els igualadins fan la seva història anual del Rec.0, la pop up store on hi ha munichs és de les més celebrades pels metropolitans assedegats.
Una cosa que tot capelladí recorda de la Munich és quan les vambes els hi van fer el boom: van passar de ser una marca esportiva (històrica, Kubala i Sotil n’havien calçat) que als noranta, principis del dos mil, portàvem els de l'Anoia, el Barrufet de l'handbol del Barça i para de comptar, a esdevenir una marca de vestir posicionada al voltant dels cent euros el model. La cosa va anar que, pels volts del 2006, de cop van aparèixer unes Munich bastant semblants a les que fèiem servir per jugar a futbol sala els del poble, però amb uns estampats molt ben trobats i colors preparats per tots els gustos. Qui anys enrere havia tingut una Rams23, volia ara unes Munich, i en aquell precís moment van començar les bufetades per lluir-les.
Els nous estampats i la pujada de preu per fer-se valorar el rebranding, van posicionar Munich en una lliga totalment nova. El comercial de Munich no havia d'empaitar més a sabateries de poble i somiar amb cadenes a l'engròs, sinó que la cosa girava com un mitjó i la pressió del ciutadà mitjà per tenir unes Munich passava a ser el millor comercial: de cop van canviar de fer-me el calçat dels dimarts i dijous a la tarda a mi, un adolescent de poble, a fer-li streetwear a la gent de les capitals que mostrava estatus i bon gust. S'havia acabat aquell comercial pesat que et deixava missatges al telèfon, que et venia a veure quan tenies clients a la botiga o que t'insistia perquè mostressis les Munich al costat de les Nike a l'aparador de comarques.
I sabeu a qui em recorda aquest comercial pesat -inventat- de la Munich? Efectivament, al catalanisme. Que es noti que això és la meva columna d’opinió. Literalment som un comercial fent-se pesat, explicant-li al mercat que la nostra cultura hauria d'estar a l'aparador al costat de les Nike. Som uns ploms, confonem tipologies de clients, insistim a males hores i no aconseguim que ens compri ningú que no visqui a prop de la nostra fàbrica. Ja aconseguim que de tant en tant algú ens faci una mica de cas, ja, com el Barrufet del Barça els va fer a les estimades Munich dels noranta, però no ens enganyem, la nostra estratègia és de comercial nerviós de comarques. [Nota: que ningú que no sigui de comarques li passi pel cap fer servir "de comarques" despectivament perquè l'anirem a buscar a casa, compte, la c-word només la podem fer servir els que en som: la meva cultura no és la teva generalització.]
Així que, ja s'intueix cap on vaig, oi? Potser el que li cal al catalanisme i a Catalunya és, en lloc de fer de comercial pesat, redissenyar-se i apujar-se el preu. No hem d'anar empaitant a la gent i agafant-la del braç perquè aprengui català, hem de legislar, tenir cultura de poder i qui vulgui ja vindrà. Cada cop que agafem confiança amb algú no li hem d'intentar vendre que ha d'esdevenir part de la catalanofonia per això i per allò altre i també perquè mira quin aforisme neonoucentista més ben trobat, sinó que senzillament hem de molar més i ser més cars. És així com la Munich va fer el boom: canviant el seu buyer persona i apujant-se el preu.
Doncs el catalanisme igual. Primer pas? No intentar vendre les nostres vambes a les poques famílies i als bastants docents que no volen aplicar un sistema d'immersió lingüística a l'escola, que gaudeixin les seves Nike de 35 euros. Creieu-me que el país giraria com un mitjó. Avui en dia les Munich tenen més estatus i valen el doble que als noranta: aquells qui no les volien per trenta ara en paguen vuitanta gustosament. Ostres, entre aquestes opcions, potser que portem el nen allà on me'l faran parlar català tot el sant dia, que aquest estatus m’interessa pel seu futur. I el portes allà i passa.
Una cosa que tot capelladí recorda de la Munich és quan les vambes els hi van fer el boom: van passar de ser una marca esportiva (històrica, Kubala i Sotil n’havien calçat) que als noranta, principis del dos mil, portàvem els de l'Anoia, el Barrufet de l'handbol del Barça i para de comptar, a esdevenir una marca de vestir posicionada al voltant dels cent euros el model. La cosa va anar que, pels volts del 2006, de cop van aparèixer unes Munich bastant semblants a les que fèiem servir per jugar a futbol sala els del poble, però amb uns estampats molt ben trobats i colors preparats per tots els gustos. Qui anys enrere havia tingut una Rams23, volia ara unes Munich, i en aquell precís moment van començar les bufetades per lluir-les.
Els nous estampats i la pujada de preu per fer-se valorar el rebranding, van posicionar Munich en una lliga totalment nova. El comercial de Munich no havia d'empaitar més a sabateries de poble i somiar amb cadenes a l'engròs, sinó que la cosa girava com un mitjó i la pressió del ciutadà mitjà per tenir unes Munich passava a ser el millor comercial: de cop van canviar de fer-me el calçat dels dimarts i dijous a la tarda a mi, un adolescent de poble, a fer-li streetwear a la gent de les capitals que mostrava estatus i bon gust. S'havia acabat aquell comercial pesat que et deixava missatges al telèfon, que et venia a veure quan tenies clients a la botiga o que t'insistia perquè mostressis les Munich al costat de les Nike a l'aparador de comarques.
I sabeu a qui em recorda aquest comercial pesat -inventat- de la Munich? Efectivament, al catalanisme. Que es noti que això és la meva columna d’opinió. Literalment som un comercial fent-se pesat, explicant-li al mercat que la nostra cultura hauria d'estar a l'aparador al costat de les Nike. Som uns ploms, confonem tipologies de clients, insistim a males hores i no aconseguim que ens compri ningú que no visqui a prop de la nostra fàbrica. Ja aconseguim que de tant en tant algú ens faci una mica de cas, ja, com el Barrufet del Barça els va fer a les estimades Munich dels noranta, però no ens enganyem, la nostra estratègia és de comercial nerviós de comarques. [Nota: que ningú que no sigui de comarques li passi pel cap fer servir "de comarques" despectivament perquè l'anirem a buscar a casa, compte, la c-word només la podem fer servir els que en som: la meva cultura no és la teva generalització.]
Així que, ja s'intueix cap on vaig, oi? Potser el que li cal al catalanisme i a Catalunya és, en lloc de fer de comercial pesat, redissenyar-se i apujar-se el preu. No hem d'anar empaitant a la gent i agafant-la del braç perquè aprengui català, hem de legislar, tenir cultura de poder i qui vulgui ja vindrà. Cada cop que agafem confiança amb algú no li hem d'intentar vendre que ha d'esdevenir part de la catalanofonia per això i per allò altre i també perquè mira quin aforisme neonoucentista més ben trobat, sinó que senzillament hem de molar més i ser més cars. És així com la Munich va fer el boom: canviant el seu buyer persona i apujant-se el preu.
Doncs el catalanisme igual. Primer pas? No intentar vendre les nostres vambes a les poques famílies i als bastants docents que no volen aplicar un sistema d'immersió lingüística a l'escola, que gaudeixin les seves Nike de 35 euros. Creieu-me que el país giraria com un mitjó. Avui en dia les Munich tenen més estatus i valen el doble que als noranta: aquells qui no les volien per trenta ara en paguen vuitanta gustosament. Ostres, entre aquestes opcions, potser que portem el nen allà on me'l faran parlar català tot el sant dia, que aquest estatus m’interessa pel seu futur. I el portes allà i passa.