Fa temps un amic va fer-me arribar una oferta de feina. Es tractava d'una fundació de debat humanístic i social que buscava algú per dirigir les seves publicacions. Vaig anar a l'entrevista perquè vaig creure que el lloc m’esqueia. A més tenia afecte a la casa, i quan seguia què organitzaven i publicaven sempre pensava: hi ha potencial però no està ben aprofitat.
El cas és que no van donar-me la feina, però almenys van trucar-me per explicar-me per què. Jo esperava sentir: volem algú amb el Proficiency –que no tinc encara-. O: volem algú amb el doctorat acabat. O: volem algú encaixi més amb l'esperit de la casa. En canvi, em van dir: ens sap molt greu, Anna, però hem fet una opció més conservadora.
Els propietaris que m’havien de pagar la nòmina van considerar que era millor contractar algú sense massa plantejaments generals (potser equivocats). O almenys algú que no els expliqués com havien d’organitzar casa seva. És una manera de funcionar comprensible. Tant, que vaig prendre nota perquè no em tornés a passar.
La sorpresa va venir en veure que, entre les escoles que s'havien sumat al projecte Escola Nova 21, hi havia precisament els centres jesuïtes –amos d’aquella fundació-. Sorpresa en veure que, entre els objectius d’aquesta Escola Nova, s’hi deia: com que vivim temps de "canvis exponencials", cal "empoderar" els nens i educar-los en la reflexió i l’esperit crític.
Té conya, la cosa. D’entrada pel desajust entre el discurs pedagògic imperant i la manera com continua funcionant el món laboral. Tot cap vol algú que, si li demana, faci alguna suggerència. Però que no li doni sorpreses ni l’atabali amb reflexions o plantejaments globals. Algú que d’entrada ofereixi la sensació que el podrà controlar. I això, diria per l’experiència dels anys, des de fundacions d’església als liceus progressistes. A la feina tothom és més conservador del que voldria, pel respecte a les autoritats i les regles donades.
Però a més, vivim “temps de canvis exponencials”, que diu la Nova Escola aquesta? Fem anar ordinadors, ens cal un Proficiency, els assalariats tenen més drets laborals que fa cent anys. Però han canviat, les relacions de poder? La lògica de les institucions? Jo dic que no. Que per arribar a tenir un mínim de poder primer has de menjar purina. I que, quan finalment el tens (tant que deu costar!) l’has d’exercir amb els recursos que Déu t’ha donat: les ànimes grans controlant el terreny pel respecte o l'admiració que causen; les petites per la por, pel xantatge emocional o per les estrictes necessitats dels subordinats. I que a més, la lògica intrínseca de les institucions (d’Apple al Vaticà) continua sent la mateixa: sobreviure als seus membres, i per tant no acceptar més sorpreses que les que poden digerir amb facilitat. Abans se’n deia "tramar" i ara "teixir complicitats". Abans se’n deia "menjar gripaus per progressar", ara "ser pacient per canviar les coses des de dins". Però només semblen jocs de paraules.
Per això em preguntava si no seria millor educar els nens estimats en la disciplina i l’obediència prussianes, en les màximes del cardenal Mazzarino, en l’art de mentir, i de mentir-se quan cal, de fer-se l’inofensiu amb el poderós, i el puta amb l’igual i el subordinat. No fos cas que volent formar esperits crítics, estiguéssim creant inadaptats.
El cas és que no van donar-me la feina, però almenys van trucar-me per explicar-me per què. Jo esperava sentir: volem algú amb el Proficiency –que no tinc encara-. O: volem algú amb el doctorat acabat. O: volem algú encaixi més amb l'esperit de la casa. En canvi, em van dir: ens sap molt greu, Anna, però hem fet una opció més conservadora.
Els propietaris que m’havien de pagar la nòmina van considerar que era millor contractar algú sense massa plantejaments generals (potser equivocats). O almenys algú que no els expliqués com havien d’organitzar casa seva. És una manera de funcionar comprensible. Tant, que vaig prendre nota perquè no em tornés a passar.
La sorpresa va venir en veure que, entre les escoles que s'havien sumat al projecte Escola Nova 21, hi havia precisament els centres jesuïtes –amos d’aquella fundació-. Sorpresa en veure que, entre els objectius d’aquesta Escola Nova, s’hi deia: com que vivim temps de "canvis exponencials", cal "empoderar" els nens i educar-los en la reflexió i l’esperit crític.
Té conya, la cosa. D’entrada pel desajust entre el discurs pedagògic imperant i la manera com continua funcionant el món laboral. Tot cap vol algú que, si li demana, faci alguna suggerència. Però que no li doni sorpreses ni l’atabali amb reflexions o plantejaments globals. Algú que d’entrada ofereixi la sensació que el podrà controlar. I això, diria per l’experiència dels anys, des de fundacions d’església als liceus progressistes. A la feina tothom és més conservador del que voldria, pel respecte a les autoritats i les regles donades.
Però a més, vivim “temps de canvis exponencials”, que diu la Nova Escola aquesta? Fem anar ordinadors, ens cal un Proficiency, els assalariats tenen més drets laborals que fa cent anys. Però han canviat, les relacions de poder? La lògica de les institucions? Jo dic que no. Que per arribar a tenir un mínim de poder primer has de menjar purina. I que, quan finalment el tens (tant que deu costar!) l’has d’exercir amb els recursos que Déu t’ha donat: les ànimes grans controlant el terreny pel respecte o l'admiració que causen; les petites per la por, pel xantatge emocional o per les estrictes necessitats dels subordinats. I que a més, la lògica intrínseca de les institucions (d’Apple al Vaticà) continua sent la mateixa: sobreviure als seus membres, i per tant no acceptar més sorpreses que les que poden digerir amb facilitat. Abans se’n deia "tramar" i ara "teixir complicitats". Abans se’n deia "menjar gripaus per progressar", ara "ser pacient per canviar les coses des de dins". Però només semblen jocs de paraules.
Per això em preguntava si no seria millor educar els nens estimats en la disciplina i l’obediència prussianes, en les màximes del cardenal Mazzarino, en l’art de mentir, i de mentir-se quan cal, de fer-se l’inofensiu amb el poderós, i el puta amb l’igual i el subordinat. No fos cas que volent formar esperits crítics, estiguéssim creant inadaptats.