Quina mena de llibres et sortiria si relatessis, una a una, totes les teves històries sexuals i amoroses? Un àlbum sòrdid d’anuncis eròtics? Una tragèdia ben intensa, tirant a còmica als ulls de tots? Mircea Cărtărescu va relatar les seves aventures en un llibre delicat, tan ben escrit que fa plorar, d’home redimit que ha vagat entre cossos estranys fins que va conèixer la seva dona. És un text oníric, ple de referències literàries, justament malenconiós —en perfecta harmonia amb el conjunt de la seva obra, ara en boca de tots per la publicació de Solenoide a Edicions d’El Periscopi.
Per què ens estimem les dones (Lleonard Muntaner) recull unes històries d’infantesa de nen rabiós i sol, relats tèrbols d’adolescència, viatges que fa en residències d’escriptors quan va del desfici sexual al fàstic de l’estranyesa —tot combinat amb algun text místic i existencial de poeta. És tot real o fabulació? És real mentre tens el llibre obert, la resta no té cap importància. I això, ara que es parla tant d’autoficció i que als països subdesenvolupats només es pregunta pel component autobiogràfic dels textos de tots els gèneres, en aquest llibre es veu més bé que en cap.
Cărtărescu és molt millor quan simplement explica històries, o quan s'explica a ell, que quan teoritza sobre les dones. Quan teoritza, al meu entendre, patina. O almenys jo, dels més de cinquanta motius pels quals diu que estima les dones, només m’he reconegut en quatre. Perquè ‘la dona’ ja no és un tema definit pel Goethe de cada època. I perquè, a fons, n’ha conegut ben poques. Ell mateix proposa una nova classificació de la història de la literatura entre aquells escriptors que han conegut moltes dones i aquells que no. Ell és dels que no n’ha conegut gaires —ens diu— i potser per això mitifica.
Tant de bo trobés més autores que expliquin les seves històries sexuals i amoroses sense buscar l’aprovació de ningú -pensava jo mentre el llegia. Per coneixe’m millor, perquè el text diu molt més de qui escriu que de qui parla. Cărtărescu, per exemple, repeteix aquesta idea que els homes tenen el cervell impregnat d’hormones i que ni l’intel·lectual més refinat no s’escapa dels seus instints de mamut. La idea, òbviament interessada, s’ha filtrat a la història i serveix per justificar el que no pot justificar-se. Els homes estimen les dones, així en genèric, així en etern femení, pels motius que més els convenen. La pregunta és per què els estimem nosaltres. I per què no escriuríem mai un llibre parlant en nom de totes i teoritzant sobre tots ells. Si per falta de voluntat de poder, per vergonya o per simple decència.
Per què ens estimem les dones (Lleonard Muntaner, 2016). Traducció de Xavier Montoliu.
Per què ens estimem les dones (Lleonard Muntaner) recull unes històries d’infantesa de nen rabiós i sol, relats tèrbols d’adolescència, viatges que fa en residències d’escriptors quan va del desfici sexual al fàstic de l’estranyesa —tot combinat amb algun text místic i existencial de poeta. És tot real o fabulació? És real mentre tens el llibre obert, la resta no té cap importància. I això, ara que es parla tant d’autoficció i que als països subdesenvolupats només es pregunta pel component autobiogràfic dels textos de tots els gèneres, en aquest llibre es veu més bé que en cap.
Cărtărescu és molt millor quan simplement explica històries, o quan s'explica a ell, que quan teoritza sobre les dones. Quan teoritza, al meu entendre, patina. O almenys jo, dels més de cinquanta motius pels quals diu que estima les dones, només m’he reconegut en quatre. Perquè ‘la dona’ ja no és un tema definit pel Goethe de cada època. I perquè, a fons, n’ha conegut ben poques. Ell mateix proposa una nova classificació de la història de la literatura entre aquells escriptors que han conegut moltes dones i aquells que no. Ell és dels que no n’ha conegut gaires —ens diu— i potser per això mitifica.
Tant de bo trobés més autores que expliquin les seves històries sexuals i amoroses sense buscar l’aprovació de ningú -pensava jo mentre el llegia. Per coneixe’m millor, perquè el text diu molt més de qui escriu que de qui parla. Cărtărescu, per exemple, repeteix aquesta idea que els homes tenen el cervell impregnat d’hormones i que ni l’intel·lectual més refinat no s’escapa dels seus instints de mamut. La idea, òbviament interessada, s’ha filtrat a la història i serveix per justificar el que no pot justificar-se. Els homes estimen les dones, així en genèric, així en etern femení, pels motius que més els convenen. La pregunta és per què els estimem nosaltres. I per què no escriuríem mai un llibre parlant en nom de totes i teoritzant sobre tots ells. Si per falta de voluntat de poder, per vergonya o per simple decència.
Per què ens estimem les dones (Lleonard Muntaner, 2016). Traducció de Xavier Montoliu.