"Le gusta que le digan que es la niña la lola (cesura) le gusta que la miren cuando ella baila sola". Aquests versos de "La bicicleta", l'últim hit mundial de Shakira, recullen un tòpic que no acaba de morir mai: la dona com a nena coqueta, que li agrada que l'observin quan moneja. Però només monegen les nenes?
Doncs sembla que no. Que tots, nens i nenes, comencem monejar cap als tres o quatre anys. Que és aleshores quan vivim el deslletament com a definitiu, quan experimenten amb més intensitat la separació carnal respecte la mare. És aleshores quan descobrim, al mateix temps, dues coses fonamentals: la subjectivitat i que estem sols al món. Per salvar-nos d'aquesta por, d'aquesta primera intempèrie, necessitem agradar, provocar somriures i manyagues, fer-nos admirar, experimentar de nou la passivitat feliç de ser al pit de la mare.
Cap als tres o quatre anys ho fem tots. Però el tòpic presenta només a la dona, encallada a aquesta fase. A la seva necessitat de monejar, a què li recordin cada dia que és bonica, graciosa, capaç. A què la mirin ballant i li reforcin l'autoestima. Per què? Molts segles sense càrrecs ni espais de poder per desplegar-se. Molts segles on la gran moneda de canvi de la dona ha estat el cos. I una evidència: per tallar aquesta primera por que tenim tots, al nen se l'anima a competir, a dominar, a xutar a gol. A la nena, com que se la creu faltada de força física, se l'anima a fer camí aprofitant punts morts, regatejant les flaques dels altres. Els preus d'aquesta història són molts.
Un dels pitjors: ahir circulaven a les xarxes les mil·lèsimes declaracions d'un capellà dient que les nenes provoquen i que per això hi ha tants abusadors. Les nenes no provoquen. Les nenes (i els nens) busquen escalf i confort. Per això, com més faltats d'amor estan, com més sols al món se senten, com menys gaudeixen d'un lligam saludable i fort amb una mare sana i forta, més vulnerables són. Naturalment que quan ningú els hi fa ni puto cas busquen sentir-se acompanyats i importants. Però és el fort que abusa del feble, que llegeix les intencions del nen com ell vol. Si un nen moneja és per sentir-se estimat, no perquè tu el violis.
Em mirava "La bicicleta". "A la niña, la lola —de Lolita— que le gusta que la miren cuando baila sola," i pensava en aquells vídeos d'abans, en la Shakira fent de tia bona, emulant claus amb l'Alejandro Sanz. Jo la preferia aleshores, quan girava els codis de seducció a favor seu, sotmetent generacions amb l'esplendor del seu pitram i el seu maluc, per la barreja de races àrabs, del migjorn i andines. És incomprensible que una dona tan intel·ligent, capaç d'arrasar el reaggeton i aquell univers tercermundista, no hagi vist això: que de tots els mitjans que té una dona per afirmar-se, el més sòrdid i el que ens surt més car és fer-se la nena petita.
Doncs sembla que no. Que tots, nens i nenes, comencem monejar cap als tres o quatre anys. Que és aleshores quan vivim el deslletament com a definitiu, quan experimenten amb més intensitat la separació carnal respecte la mare. És aleshores quan descobrim, al mateix temps, dues coses fonamentals: la subjectivitat i que estem sols al món. Per salvar-nos d'aquesta por, d'aquesta primera intempèrie, necessitem agradar, provocar somriures i manyagues, fer-nos admirar, experimentar de nou la passivitat feliç de ser al pit de la mare.
Cap als tres o quatre anys ho fem tots. Però el tòpic presenta només a la dona, encallada a aquesta fase. A la seva necessitat de monejar, a què li recordin cada dia que és bonica, graciosa, capaç. A què la mirin ballant i li reforcin l'autoestima. Per què? Molts segles sense càrrecs ni espais de poder per desplegar-se. Molts segles on la gran moneda de canvi de la dona ha estat el cos. I una evidència: per tallar aquesta primera por que tenim tots, al nen se l'anima a competir, a dominar, a xutar a gol. A la nena, com que se la creu faltada de força física, se l'anima a fer camí aprofitant punts morts, regatejant les flaques dels altres. Els preus d'aquesta història són molts.
Un dels pitjors: ahir circulaven a les xarxes les mil·lèsimes declaracions d'un capellà dient que les nenes provoquen i que per això hi ha tants abusadors. Les nenes no provoquen. Les nenes (i els nens) busquen escalf i confort. Per això, com més faltats d'amor estan, com més sols al món se senten, com menys gaudeixen d'un lligam saludable i fort amb una mare sana i forta, més vulnerables són. Naturalment que quan ningú els hi fa ni puto cas busquen sentir-se acompanyats i importants. Però és el fort que abusa del feble, que llegeix les intencions del nen com ell vol. Si un nen moneja és per sentir-se estimat, no perquè tu el violis.
Em mirava "La bicicleta". "A la niña, la lola —de Lolita— que le gusta que la miren cuando baila sola," i pensava en aquells vídeos d'abans, en la Shakira fent de tia bona, emulant claus amb l'Alejandro Sanz. Jo la preferia aleshores, quan girava els codis de seducció a favor seu, sotmetent generacions amb l'esplendor del seu pitram i el seu maluc, per la barreja de races àrabs, del migjorn i andines. És incomprensible que una dona tan intel·ligent, capaç d'arrasar el reaggeton i aquell univers tercermundista, no hagi vist això: que de tots els mitjans que té una dona per afirmar-se, el més sòrdid i el que ens surt més car és fer-se la nena petita.