Quan Angela Merkel va trucar a M. Rajoy a mig matí de l’1 d’octubre per dir-li que fins allà havien arribat les hòsties, no ho va fer –o no només– per empatia amb les nostres padrines. Ho va fer per una qüestió elemental de sentit comú d’estat. Ho va fer per Alemanya. Perquè els ciutadans alemanys no veiessin el que no havien de veure. Perquè quan a un estat se li veu el llautó, se’ls veu una mica a tots.
Com ens hem de veure! Tota la vida intentant amagar allò del monopoli de la violència que deia Weber, perquè ara vingui un indocumentat, que no sap ni on té la cara, i deixi els estats amb el llautó a l’aire. Tota la vida venent la moto que la policia està per protegir la ciutadania i ara es veu que no, que només està al servei dels que manen. Qui pega, mana.
El problema amb la violència física és que no es pot amagar darrere els funcionaris o els jutges, o sota un burofax o una multa electrònica. Algú amb cara i ulls ha de donar la cara (els ulls ja els posem nosaltres). Tota la vida embolicant la troca que fa fort, fent veure que els estats són ens abstractes i ara resulta que no, que són individus, amb noms i cognoms (i amb molta cara). Això també ho deia Weber: un estat és una associació d’individus que ha monopolitzat amb èxit l’ús legítim de la violència física dins d’un territori. Traducció: grup de persones que controlen un territori; si cal, fotent hòsties; però hòsties legals, no fotem.
Ja és mala sort. Ara que ja havíeu arribat a ensinistrar prou bé els ciutadans perquè facin cas només amb l’amenaça –més o menys velada– de la violència i, amb la conya aquesta de no se sap molt bé quina mena de referèndum, heu de fer efectiva la violència. Pegant en efectiu. Al comptat. Hòsties en metàl·lic. Comptants i sonants. Trinco-trinco.
Després hi ha el territori. El de veritat. Tota la vida fent veure que ho teniu tot controlat i ara resulta que no controleu un pam de net. Pam i pipa. Tota la vida fent veure que al territori no es belluga una fulla sense que els cossos de seguretat de l’Estat se n’assabentin i no vau ser capaços de trobar ni una urna. Ni les paperetes. Quin paperot! Quins pebrots!
I no contents amb les hòsties al comptat també us apunteu a la violència judicial a terminis. I en negre. Com la seu de Gènova. I quan ens trinqueu feu veure que ens jutgeu, encara que no sigui pel tribunal que toca. Això ara no toca. Tota la vida omplint-vos la boca amb la separació de poders i ara ens ensenyeu, a plena llum del dia i taquígrafs, que ho barregeu tot, fins i tot els residus orgànics amb els reciclables.
Com voleu que la gent accepti alegrement de pagar impostos així? Potser hi haurà algú a qui no li acabarà de quadrar això de pagar-li les putes al Rei. Les putes i el llit. I el xalet d’Aravaca. Ara qui té els nassos de sortir a dir que Hisenda som tots? Al final la gent se n’adonarà i començaran a qüestionar-s’ho tot. Al final la penya farà pinya i voldrà independitzar-se. Aquí i a Baviera. Ja veureu.