S’ha publicat poc que la fiscalia europea està investigant Adif des de l’accident d’Adamuz. Ara, després del desastre d’Urda, tindrà nous motius per aprofundir-hi. D’entrada, la fiscalia cerca com s’ha executat el manteniment de les vies de tren de l’AVE: quines empreses, quants diners i com s’han adjudicat les obres. La raó és la sospita de presumpte frau i malversació de cabals públics. Què hi pinta Europa? Que la majoria dels diners provenen de la Unió Europea i que aquesta intentarà evitar que li robin des d’estats i règims subsidiats.
Els fons Next Generation han significat 23.100 milions d'euros per l’Estat Espanyol. El repartiment en nombres absoluts el lideren Catalunya, Andalusia i Madrid. Però en termes de recursos per habitant, un cop més, s’imposen els kilòmetres quadrats per sobre els ciutadans a Aragó, Castella la Manxa i La Rioja. Els criteris europeus de repartiment de fons ja solen pecar del mal de massa estats: el centralisme i la manca de subsidiarietat en la presa de decisions sobre com emprar els recursos. Haver avalat el model radial dels TGV des d’Europa, amb un exemple sagnant de considerar les connexions amb Madrid com a eix mediterrani, és una prova flagrant que, abans de les presumptes corrupcions en l’execució dels pressupostos, hi ha una “corrupció” política. Aquesta consisteix a prioritzar infraestructures per raons ideològiques (cosir Espanya, com va afirmar una ministra) i no per necessitats de la població.
Un altre dels fons més abundosos de la UE, el de la política agrària comuna (PAC), puja uns 8.000 € repartits així: Andalusia, 1.321 milions d'euros; Castella i Lleó, 982 milions d'euros; Castella-la Manxa, 771 milions d'euros; Extremadura, uns 500 milions d'euros anuals; Aragó, uns 450 milions d'euros. En els casos anteriors hi ha un predomini de grans propietats agràries. Catalunya rep 250-300 milions d'euros anuals, repartits entre unes 32.000 explotacions agropecuàries.
Només amb els fons europeus sotmesos a competència, com els de recerca (52 m€), entre les capacitats de cada territori o entitat investigadora, s’assegura que els diners acaben en bones mans. I aquí, el clúster científic i tecnològic català excel·leix, captant entre el 30% i el 50% dels recursos de l’Estat, segons la convocatòria. En qualsevol cas, en el conjunt del suport europeu, Catalunya és deficitària amb Europa, a la que aporta més, via Espanya, del que rep.
Tot i que, en termes relatius, la política europea és ridícula. El pressupost ordinari de la Unió Europea destinat a finançar les polítiques comunitàries (com la PAC, els fons de cohesió o la recerca) representa al voltant de l'1% del producte interior brut (PIB) de tot el conjunt de la UE. Jurídicament, s’estableix que les despeses en crèdits de pagament de la Unió Europea no poden superar l’1,27% del PIB europeu. Només en el cas extraordinari, per fer front a la recuperació postpandèmia amb els Next Generation, s’ha arribat a l’1,8/2% del PIB europeu. En tot cas, i essent molt crítics amb les polítiques europees de desenvolupament regional (en realitat, modernització sense desenvolupament) i les agràries, els europeus podran fiscalitzar com a mínim la malversació comptable estricta, ja que la política l’han tolerada. No és el cas dels ciutadans catalans.
Quina fiscalització podrem exercir els catalans sobre la destinació dels més de 21.000 milions d’euros que se’ns emporta Madrid sense retorn. En un sol any quasi tant com el total dels fons europeus Next Generation. Les darreres balances fiscals oficials segons la Generalitat corresponents a l'exercici tancat del 2022, diuen que el dèficit fiscal és de 21.092 milions d'euros (8,2% del PIB català). Catalunya va aportar 77.742 milions d'euros a les arques de l'Estat (un 19,3% del total de les comunitats autònomes).
En anteriors exercicis s’havia arribat a tocar el 10% del PIB de dèficit fiscal. L’estat, en canvi, va gastar a Catalunya 56.650 milions d'euros (un 14% del total regionalitzat), i d’aquests només el 8,6% de la inversió estatal territorialitzada, tot i representar més del 16% de la població estatal. Segons càlculs de Foment del Treball i la Cambra de Contractistes d'Obres de Catalunya entre 2009 i 2025 s'ha acumulat un dèficit d'inversió de 49.543 milions d'euros. Madrid ens ha robat en infraestructures en 15 anys, més del doble del qual ha rebut l’Estat dels Next Generation. Entre 2015 i 2022, l'Estat va executar a Catalunya el 57,4% del que havia pressupostat, davant del 71% de mitjana estatal.
I amb tot això a la motxilla, entrem en una campanya electoral que es voldrà plantejar com un plebiscit entre l’espanyolisme post i neofranquista, i l’espanyolisme jacobí “progre”. Davant d’un estat del benestar que li rebenten les costures, només un programa de ruptura amb el règim i el model d’estat podrà competir amb les pseudoalterntives “antisistema” de l’ultradreta. O sigui que, la cantarella que ve Vox només servirà per canalitzar vots “útils” cap a un dels pilars del règim: el PSOE.
Les esquerres nacionals s’han de sincerar amb la població respectiva. No cal amagar que sempre estaran disposades, quan sigui necessari, a aguantar el mal menor davant del mal major. Però alhora estan obligades a combatre obertament als dos mals que es resumeixen en un de sol: l’estat extractiu i madrilenyitzat. I els catalans, valencians i balears som els qui patim més que ningú aquest model.
Caldria esperar dels candidats de les esquerres nacionals que no es quedin amb les fulles del rave denunciant només el mal manteniment de l’AVE, i, en canvi, esperem que entrin en els temes estructurals, responsabilitat del PPSOE, qüestionant la viabilitat de l’AVE, fruit de somnis de grandesa i jacobinisme, llevat que sigui condemnant cada dia milions de treballadors i estudiants de les nacions no castellanes a tenir uns Rodalies de merda, amb la pèrdua d’hores personals, impacte negatiu a les empreses i fent impossible un repartiment de l’accés a l’habitatge assequible més enllà de l’àrea metropolitana. Poden dir que Madrid ens roba, o això no toca?