Campanya electoral contra la democràcia

«En nom de la democràcia es diuen mentides que destrueixen la democràcia que pugui existir i dificulta que construïm la democràcia que necessitem»

22 de novembre de 2026

"La festa de la democràcia", així denominaven el cara a cara electoral entre Pedro Sánchez i Alberto Nuñez Feijoo, de fa pocs dies, algunes persones encarregades d'analitzar-lo. Una d'aquestes persones era Iván Redondo, qui va ser director del Gabinet de la Presidència del Govern d'Espanya (2018-2021) i ara al capdavant del Grupo Redondo dedicat a la consultoria. Ho deien en un dels molts programes que s'estan fent aquests dies per parlar sobre les eleccions. Uns programes que, com bona part de la publicitat comercial que veiem, tenen poc a veure amb presentar el producte que es vol publicitar i molt en parlar d'altres elements que no entren en un debat programàtic, de propostes, de maneres de fer política... S'analitzen enquestes electorals, es discuteix sobre declaracions, es valoren actes de campanya, intervencions en mitjans de comunicació... Però es parla molt poc de propostes, de polítiques desenvolupades, d'allò que cada partit ha fet en els darrers anys... I quan es fa, en massa ocasions es fa amb la voluntat que no hi pugui haver anàlisis, ni conversa, ni debat, ni deliberació...  

És nova aquesta realitat? No, no ho és. Continuem sense utilitzar les campanyes electorals per practicar allò que hauria de fomentar tota societat que es vulgui democràtica. Una societat que es vol democràtica, és a dir, que té el fonament de les seves decisions en la voluntat popular com una de les seves característiques distintives, hauria de treballar constantment per fer possible anàlisi, reflexions i expressions que permetin a la voluntat popular conversar i debatre sobre allò que li preocupa, l'interessa, vol que passi o no vol que passi. Massa veus que escoltem des dels partits polítics i els mitjans de comunicació no contribueixen a fer anàlisis, reflexions i propostes. Massa veus que escoltem des dels partits polítics i els mitjans de comunicació busquen una altra cosa i fa por adonar-se del que busquen. 

Massa veus que escoltem des dels partits polítics i els mitjans de comunicació busquen la mentida, una mentida que actua en benefici propi. Busquen enganyar-nos, busquen crear una realitat alternativa que ens porti a no poder analitzar, reflexionar i proposar a partir de la realitat realment existent. Durant tota la campanya electoral, per exemple, se'ns ha dit que Pedro Sánchez vol manipular les eleccions. Ho han dit des del PP, des de Vox, Carlos Herrera des de la COPE... Ho han dit i ho han repetit, durant la campanya electoral i abans. La campanya permanent en la qual fa temps que vivim serveix en massa casos per dir mentides que busquen actuar sobre el nostre coneixement, sobre les nostres emocions, sobre els nostres sentiments... No és l'única mentida que se'ns ha dit. Se n'han dit altres, moltes altres, tantes que no caben en aquest article. Se'ns ha dit també que Espanya va ser envaïda: ho ha dit el PP, Vox, Pablo Motos al Hormiguero... Se'ns ha dit que les persones que van entrar eren soldats, això ho va dir Cayetana Álvarez de Toledo que és número 2 de Feijóo a la llista per Madrid. Segur que des d'altres partits i des d'altres mitjans també s'han dit mentides... Hem de tractar tota mentida per igual, la digui qui la digui. 

Simone Weil (1909-1943) va arribar a proposar la supressió dels partits polítics (Assaig sobre la supressió dels partits polítics, Pol·len Edicions 2023), ho va fer durant la Segona Guerra Mundial, pensant en una societat desitjable per a quan acabés. Ho va fer escrivint: "la tendència essencial dels partits és totalitària", dient-nos que hi ha afinitat, aliança, entre el totalitarisme i la mentida. Pot semblar excessiu, però ho veiem, ho veiem en massa ocasions. Ho veiem i ho hem naturalitzat, fins a l'extrem que qui no ho fa, sembla que estigui fora de joc, que no tingui res a fer... 

Jason Stanley (1969), acaba de publicar en castellà Cómo funciona la propaganda, (Bauplan 2026). És un llibre saludablement ambiciós dedicat a la propaganda política, un concepte molt vinculat a la mentida, i que defineix així: "l'ús d'un ideal polític contra ell mateix". Pot semblar una definició confusa, però si hi pensen una miqueta veurem la seva gran lucidesa i profunditat. La propaganda política va molt més enllà de l'engany, de la confusió, de la manipulació... Stanley vol que ens fixem, per exemple, en com la propaganda política ens fa creure que som persones defensores de la democràcia quan precisament estem anant en contra de la democràcia. Ens fan creure que som demòcrates en denunciar, per exemple, que Sánchez és un autoritari que vol robar les eleccions i dient això, precisament, som antidemocràtics, estem destruint democràcia, estem fent que encara sigui més difícil que hi hagi democràcia... Hi haurà qui creurà, benintencionadament, que hi ha qui està treballant per un robatori electoral o que Espanya és envaïda, qui creurà que fent aquestes denúncies està creant democràcia, defensant-la, però està destruint democràcia. No hi ha aquest robatori, ni aquesta invasió. En nom de la democràcia es diuen mentides que destrueixen la democràcia que pugui existir i dificulta que construïm la democràcia que necessitem. 

"El fi justifica els mitjans" és una idea, una sentència, atribuïda a Maquiavel, Niccolò Machiavelli (1469-1527). Sembla que massa veus a partits i mitjans actuen seguint aquest principi que mai va plantejar Maquiavel.  Ha passat a la història, al discurs públic, com un autor sense escrúpols, amoral (com ha presentat Puigdemont a Sánchez), pervers, cínic, disposat a fer qualsevol cosa pel poder... Maquiavel no era maquiavèl·lic; ni els cínics eren allò que ara es presenta com a cinisme, ni els anomenats sofistes eren allò que des de fa temps es presenta com a sofista... A Maquiavel li van preocupar molt l'ètica i la política, segurament molt més que a Puigdemont i a Sánchez. I sobre l'ètica i la política va pensar i escriure. El Maquiavel que va escriure els Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi ho va fer preocupat per la república com a forma de govern, el govern del poble, el govern dels pobres per Aristòtil... I lluny de dir que la finalitat justifica els mitjans es va preocupar molt per les finalitats i els mitjans. Va escriure per exemple: "Les acusacions són molt útils a la república, però les calúmnies li són pernicioses". Va voler distingir el fet de calumniar del de denunciar. Poder formular una acusació i que es pugui obrir un procés legalment regulat per tal que tothom pugui ser acusat públicament i també tothom es pugui defensar és positiu per una república. Però les calumnies això no ho permeten, generen irritacions i odis: "D'un deien que havia robat els diners públics; d'un altre, que no havia dut a bon terme una empresa per haver estat corromput, i d'aquell, que per la seva ambició havia causat diferents perjudicis. D'això naixien odis per tot arreu, cosa que donava lloc a la divisió. La divisió engendrava faccions, i les faccions portaven a la ruïna de l'estat...". I aquí som, pocs mesos abans de complir 500 anys de la mort de Maquiavel.  

Escull Nació com la teva font preferida de Google