Ha passat un mes de l’entrada multitudinària de persones per la frontera entre Espanya i el Marroc a la ciutat de Ceuta. Un mes i hi ha persones que continuen vivint al carrer, a la platja, sense els recursos mínims per poder alimentar-se, netejar-se, fer les seves necessitats, evitar emmalaltir... Un mes i hi ha persones i col·lectius que continuen reaccionat a aquesta emergència oferint atencions precàries a qui viu en aquesta situació. Un mes i hi ha persones que continuen buscant solucions a la inseguretat que els genera aquesta situació a la seva ciutat. Un mes i hi ha qui continua considerant que aquestes persones són invasores, assaltants, participants en allò que anomenen “guerra híbrida”. Un mes i no ens hem pogut posar d’acord en els fets.
No és una novetat, ens passa constantment. Però hem de tenir ben present que és un problema fonamental. Sense un diagnòstic acurat, les respostes poden ser d’allò més problemàtiques, poden ser agreujadores dels problemes que ja tenim.
José María Aznar, l’expresident del govern, en la recent visita a Ceuta, va afirmar amb contundència: “A Ceuta s’ha violat la integritat territorial d’Espanya. Per això, la primera obligació que s’ha d’assumir és la de recuperar l’ordre, la seguretat i la normalitat”. I va concloure amb contundència: “Qui assalta la nostra frontera no pot romandre a territori nacional”. També va donar suport al president de la ciutat autònoma, del seu partit, i al cap de l’oposició al govern espanyol, també del seu partit. Cap paraula amb relació a la situació de les persones que han entrat, a les organitzacions humanitàries.
Si assumim la diagnosi d’Aznar, i de tothom que s’expressa de la mateixa manera, la resposta que es busca és, com ell planteja l’expulsió directa, immediata, de tothom que ha entrat. Aquesta proposta és contrària a la legalitat vigent. Les lleis actuals no permeten aquest tipus d’actuació. Potser, excepte, si queda assumit que el viscut és una mena d’invasió, de guerra, que no té a veure amb els processos migratoris. El PP, com a partit que vol presentar-se com a mantenidor de l’ordre no pot deixar de complir amb la legalitat, però no té cap problema a tensionar-la o revertir-la en nom d’un principi superior: la nació. El PP com a partit que viu una escissió per la seva dreta busca reagrupar l’electoral fugit cap a Vox, SAF, AC... Una preocupació que fa temps que acompanya a Aznar.
Si assumim la diagnosi d’Aznar de les persones arribades, de les seves necessitats bàsiques no en parlarem, ni treballarem per garantir-les. Les persones arribades i que ara malviuen a Ceuta són invasores sense cap dret a respectar. Una manera d’interpretar la història de la humanitat és llegir-la com la recerca constant de determinades persones i col·lectius per aconseguir que es garanteixin els drets de les persones. Drets que les persones tenim només per ser persones. Drets que no tenim en funció del país on hem nascut, a quina família, sota quina religió, amb quin color de pell, de la llengua que parlem, del nostre gènere o sexe... Drets que no deixem de tenir perquè se’ns acusí d’uns determinats delictes, perquè no ens ha anat bé a la vida, perquè el nostre país d'origen no ens fa possible la vida.
Gairebé res d’això està present en les paraules d’Aznar ni de la majoria dels partits, organitzacions o persones que parlen d’allò que passa a Ceuta. Gairebé cap de les intervencions que escoltem dedicades a Ceuta ens parlen de com ha de ser la realitat d’aquestes persones en els seus països d’origen per assumir les penúries d’aquestes trajectòries migrants. Gairebé cap de les intervencions que escoltem ens parlen d’actuar per intentar que no hagin de marxar dels seus països i de les responsabilitats que tenim en el fet que ho hagin de fer.
Hi ha qui insisteix en el fet que no es parla de les migracions, dels seus efectes, dels problemes que causen... Convindria fixar-se en com estem parlant de les migracions, com estem criminalitzant i odiant a les persones migrants. En aquest cas, per exemple, directament, hi ha qui les vol considerar invasores. Evidentment que cal resoldre els malestars que poden patir les persones residents a Ceuta i a tota localitat on l’augment poblacional té conseqüències no desitjades, cal parlar i debatre sobre totes aquestes realitats. Sobre les polítiques migratòries, sobre els impactes econòmics, culturals, polítics... Però quan es vol atacar a les persones migrants acusant-les de ser culpables d’allò que pateix la població dels territoris on arriben convindria tenir ben present tot l’odi i patiment de les persones migrants.
En aquest escenari les respostes que veiem créixer són aquelles centrades en la criminalització, l’odi i la persecució de les persones arribades. Fins al punt que a Ceuta acabem de veure com s’ha intentat impedir la mínima atenció que els hi dedica Creu Roja o s’ha atacat el lloc on algunes d’aquestes persones viuen en un racó de la Playa del Trampolín, llençant objectes contra elles, cremant els seus mínims recursos.
La violència contra les persones migrants, o invasores, és una mostra del supremacisme existent. Clar, si les presentem com a invasores, delinqüents, violadores, lladres, assassines, això facilita que la població accepti les violències o desatencions que reben. Presentar-les d’aquesta manera forma part del procés de deshumanització que permet, després, fer amb elles allò que es vulgui. Aquesta pràctica és una constant històrica que avui també veiem quotidianament.
El supremacisme és una constant històrica i mostra com un col·lectiu considera que està per sobre d’altres persones i que aquesta superioritat li permet decidir sobre les seves vides, no tractar-les com a iguals, no garantir els drets que tenen reconeguts. El supremacisme es concreta en aquests actes de violència contra les persones migrants, contra les seves mínimes propietats que van cremar, no deixant que rebin les mínimes atencions que necessiten.
Quantes persones han estat detingudes per aquests actes? A quantes persones se les està investigant a partir dels enregistraments que hi ha? El supremacisme també es mostra amb la impunitat que tenen aquestes pràctiques. Quins càrrecs electes han condemnat aquests actes de violència? El supremacisme també es mostra en l'hegemonia que tenen les idees i els comportaments que validen, normalitzen, aquest tipus de comportament.
En el supremacisme li podem dir feixisme, ha estat una de les maneres en què s’ha manifestat al llarg de la història. Li podem dir racisme també. Això és el que està passant a la frontera sud d’Europa i als nostres carrers a Catalunya. Ho continuarem veient d’ara fins a les eleccions municipals que tindrem aquest curs polític que tot just comença.