L’any 2007, un col·lectiu ciutadà i voluntari format per treballadors socials i personal sanitari van ocupar un antic hotel de prostitució abandonat del centre de Marsella, amb l’objectiu d’allotjar persones que vivien al carrer i patien trastorns mentals greus. La idea era que tenir un sostre deixés de ser la recompensa final i esdevingués tot el contrari, l’inici del procés de tractament de la persona afectada. L’okupació es va legalitzar al cap d’un any i mig. A finals de 2008, la ministra francesa de Salut, Roselyne Bachelot, hi va anar a veure com s’ho feien. De la visita en va sortir un primer encàrrec d’informe governamental sobre l’atenció a persones sense llar amb problemes de salut mental. El 2011, el govern francès ja va començar amb proves pilot a Marsella mateix, Lille, París i Tolosa. Des de 2016 és un programa governamental anomenat Un chez-soi d’abord: primer, una llar.
L’any 2004, al barri de Schillerpromenade, districte de Neukölln (Berlín), una entitat social d’inspiració religiosa protestant va detectar que els serveis municipals no aconseguien connectar amb les famílies immigrants turques. Inspirant-se en una experiència prèvia neerlandesa, van tenir la idea de formar dones d’origen immigrat residents al barri perquè, de forma remunerada, visitessin altres famílies en la llengua d’origen, aprofitant la confiança, les xarxes personals i el coneixement de l’entorn, per donar-los a conèixer els serveis municipals i ajudar-les a fer-ne ús. Per ser reclutada com a “mare de barri” calia complir determinades condicions, entre elles coneixement de la llengua alemanya. Del barri, el projecte va saltar al districte, i del districte, a la ciutat. Avui, l’ajuntament de Berlín té contractades més de 200 mares de barri.
Els citats són només dos exemples, dels quals el sotasignat té notícia, de projectes nascuts de la societat civil a escala micro i posteriorment escalats per l’administració pública. Serveixen per il·lustrar la importància que servidors públics i polítics tinguin els ulls i les orelles ben oberts al que passa al carrer. Sovint, les solucions ja estan inventades i només els falta ser detectades, adaptades i escalades a nivell macro. Desconec si els dos darrers dies algun poliític o alt funcionari amb capacitat d’acció ha assistit a les sessions del congrés Migraccions que ha organitzat i acollit l’Ateneu Barcelonès. Tant de bo que sí, perquè s’hi han explicat petits projectes d’integració lingüística i cohesió social extremadament interessants.
Com el del músic i cantant de rap Babaflow, fill de senegalesos i criat a Banyoles, que va per les escoles d’arreu del país fent tallers de composició i interpretació de rap en català, amb resultats espectaculars. Els adolescents, d’orígens i llengües maternes molt diversos, treballen en equip i acaben fent unes rimes espectaculars, no només per la força rítmica, sinó pels valors que transmeten en les lletres. El projecte es diu Ritme & Flow. A la sala Bohigas de l’Ateneu, Babaflow ha captivat els assistents al congrés amb les seves reflexions sobre llengua, integració i cohesió social. Ens consten altres projectes més madurs i professionalitzats en aquesta mateixa línia, com el del col·lectiu Versembrant. Ja està prou demostrat que aquest mètode funciona. No és hora d’escalar-lo progressivament a tot el sistema educatiu?
A la mateixa sessió de Migraccions, i de la mà de Xavi Ramos, hem descobert el projecte La Caserna, escola popular de futbol autogestionada per un grup de famílies de Sabadell que han vist en aquesta activitat una oportunitat per a la cohesió social i la integració lingüística. Ensenyen als infants a jugar futbol, però amb valors socials i educatius diferents dels imperants en aquest esport: “la manca d’una mirada educativa pot convertir el futbol en un espai hostil, competitiu i poc saludable”, expliquen al seu web. Els entrenaments són en català, és un dels principis fundacionals del projecte. Nens de famílies autòctones i migrades comparteixen lleure, esport i
educació en valors en la llengua del país. La Caserna també és un mètode potencialment escalable.
Durant dos dies, a l’Ateneu Barcelonès s’han explicat un bon grapat d’experiències d’èxit de treball amb persones migrades, casos pràctics batejats pels organitzadors com “caixes d’eines”. Hem tornat a comprovar que Catalunya és un país extraordinari, amb un moviment associatiu amb poques comparacions a Europa, i amb una gent admirable que pica pedra passi el que passi en el món de la política i les institucions. Els governants, des de l’alcaldessa del poble més petit fins al president de la Generalitat, tenen a la seva disposició, si ho volen, una gran quantitat de caixes d’eines. Però cal que s’hi fixin.
