En dos articles recents he reflexionat sobre les perspectives de l’esquerra catalana a partir de sengles articles apareguts al digital Social Europe, signats per Joseph Stiglitz i Daron Acemoglu respectivament, dos grans economistes contemporanis identificats amb l’esquerra. Tots dos partien de la base que les eleccions americanes, més que guanyades per Trump, han estat perdudes pel Partit Demòcrata perquè aquest ha deixat de prioritzar els interessos objectius i subjectius de la classe treballadora.
Els meus articles han suscitat algun comentari en el sentit que les conclusions serien “de dretes”. Aquesta lectura em sembla perillosa, perquè si qualsevol desviació dels programes actuals dels partits d’esquerres es considera “de dretes”, el resultat és l’immobilisme, i això, en un moment en què l’electorat europeu està abandonant aquests partits, els porta indefectiblement a la marginalitat. Esdevindran uns magnífics partits testimonials i, per tant, inútils.
Urgeix, doncs, sortir de la dinàmica esquerra-dreta, i crec que ens pot ajudar a fer-ho recuperar l’esquema que un tercer economista d’esquerres, Thomas Piketty, proposava a Capital i ideologia. Piketty considerava que les posicions polítiques contemporànies es poden classificar esquemàticament en funció de les respostes a dues preguntes: 1) Considera que cal redistribuir més la renda i el patrimoni? 2) Considera que cal restringir més la immigració? Contra el que preveu l’esquema esquerra-dreta, les respostes a aquestes dues preguntes no estan gens correlacionades, de manera que delimiten 4 espais de mida (a França) relativament similar:
- Liberals: Són els que volen menys redistribució i més immigració. Consideren que la immigració no ha d’anar acompanyada d’un reforçament de l’estat del benestar (habitatge, sanitat i ensenyament públics, etc) perquè rebutgen els augments d’impostos. En general, aquest espai està integrat per persones amb renda i patrimoni relativament elevats i amb millors titulacions que la mitjana. Hi abunden els empresaris desitjosos de ma d’obra abundant.
- Conservadors: Són els que volen menys redistribució i menys immigració. Consideren que la immigració és una amenaça des del punt de vista de la seguretat i de la cultura, i intueixen que exigirà més impostos per acollir-la. L’integren electors amb patrimoni superior a l’anterior però titulacions no tan elevades com en l’espai anterior.
- Esquerra “braman”: Són els que volen més redistribució i més immigració. Creuen que la multiculturalitat és positiva des de gairebé tots els punts de vista i estan d’acord en l’augment dels impostos per finançar l’acollida de la immigració. Aquest espai està integrat sobretot per titulats universitaris amb renda i patrimoni mitjans (d’aquí la denominació que li aplica Piketty). No se senten amenaçats professionalment pels nouvinguts, no creuen que els augments dels impostos necessaris per acollir-los els afectin i pensen que, a la llarga, la immigració ajudarà a pagar les seves pensions, per fer front a les quals no disposen de prou patrimoni.
- Laboristes: Són els que volen més redistribució i menys immigració. Aquest espai està integrat sobretot per treballadors amb titulacions no universitàries i renda i patrimoni baixos. Creuen que la immigració els perjudica des del punt de vista professional i de l’accés als serveis públics.
Amb les seves limitacions -que són moltes-, aquest esquema és més ric que el simple eix esquerra-dreta. Per exemple, permet entendre per què Trump ha pogut fer-se amb un partit republicà les bases del qual havien virat del liberalisme al conservadorisme, i per què els demòcrates han perdut les bases populars, que han votat Trump com un mal menor front una esquerra braman obsessionada amb les batalles culturals i que identifica la reticència a la immigració amb el racisme.
A Europa, els partits d’esquerres tradicionals (es diguin socialdemòcrates, socialistes, comunistes o ecologistes) han esdevingut partits bramans integrats i votats majoritàriament per elits culturals urbanes, progressivament abandonats pels seus votants tradicionals als feus industrials, els quals s’estan passant a partits “populistes”: Front National, AfD, brexiters, Fratelli, etc. Un analista italià es preguntava fa poc “Per què els treballadors voten Melloni i no Fratoianni” (secretari general d’Esquerra Italiana) i concloïa que “el que espanta les classes treballadores que voten per la dreta és un tret característic de l'agenda liberal, és a dir, la competència, sigui la d'Uber o les cadenes hoteleres que volen gestionar les platges o la més palpable dels minimercats de Bangladesh o la dels supermercats xinesos.” No cal ni dir que els aranzels de Trump -una mesura radicalment antiliberal- agraden a les bases treballadores del Rust Belt precisament perquè prometen una reducció de la competència.
No resulta sorprenent, doncs, que comenci a detectar-se un gir de l’esquerra europea cap a posicions reticents envers la immigració. En el cas danès, la líder del partit socialdemòcrata i actual primera ministra, Mette Frederiksen, ha passat de denunciar la política immigratòria del seu país per ser massa estricta a advocar per “zero refugiats”; per la seva banda, el partit socialdemòcrata suec ha passat de defensar la lliure immigració a exigir una política immigratòria “estricta”. A Alemanya, una de les fundadores originals de Die Linke s’ha escindit d’aquest partit per fundar el BSW, el qual ja obté unes perspectives electorals molt superiors amb un discurs on denuncia que la immigració està “descontrolada”.
I a Catalunya? Per raons històriques, el suport a la immigració ha estat altíssim, i, per altra banda, el procés ha monopolitzat les posicions. Superat aquest, sembla clar que el volum i les característiques culturals d’una part important de la immigració faran inevitable que el nostre mapa polític es vegi sacsejat per aquest fenomen.
El futur sempre sorprèn, però és de suposar que Junts es mantindrà dins dels paràmetres “liberals”. És cert que ara està exigint les competències en immigració, en bona part perquè sent la pressió entre les seves bases tradicionals d’Aliança Catalana, un partit inequívocament “conservador”. Tanmateix, la inèrcia del sistema productiu català exigeix una immigració molt vigorosa per mantenir baixos els salaris, i no sembla probable que Junts se’n pugui independitzar. El PP, que a nivell estatal està virant en un sentit “conservador”, segurament competirà per aquest espai amb Vox cada cop de manera més clara. Una incògnita és fins a quin punt aquest últim partit serà capaç d’esquerranitzar-se, com ho han fet abans que ell el FN o AfD, per atreure amb major decisió l’electorat popular; en pro d’aquesta hipòtesi cal recordar que, a Barcelona, on treu millors resultats és tant a Sarrià-St. Gervasi com a Nou Barris.
Pel que fa a l’esquerra, tots els seus representants -PSC, ERC, Comuns i CUP- s’ubiquen dins els paràmetres “bramans”, competint, doncs, per un mateix espai que, a sobre, a tota Europa s’està encongint. La incògnita és si algun d’ells protagonitzarà un gir cap al sector laborista. Resulta difícil imaginar-ho, però no fer-ho seria deixar l’espai lliure als populistes de dretes.
Molt probablement serà el PSC el qui tindria menys dificultats per allunyar-se progressivament dels postulats més proimmigració, i això per dos motius. En primer lloc, perquè les responsabilitats del PSOE a nivell estatal i europeu l’hi portaran; en segon lloc, perquè el procés l’ha portat a una escissió entre la seva ànima més populista -arrelada al cinturó industrial- i la seva ànima més intel·lectual, de la que ha sortit vencedora la primera. Tanmateix, i com sempre, el futur està per escriure.