Aquesta setmana, la televisió de les Balears, IB3, va emetre una breu notícia sobre una menorquina que havia decidit posar el seu pis a la venda només per a residents de l’illa. Aviat és dit, però és una heroïcitat amb totes les lletres perquè segur ha renunciat a una bona morterada de caleram guiri. Tot i que segurament Menorca sigui la part de les Balears que més ha sabut protegir-se de les inversions estrangeres, la situació del conjunt de les illes catalanoparlants és ben fotuda, com ho és a bona part dels barris de la meva ciutat, Barcelona.
Dit això, em disposo a ensenyar les cartes de pressa: tal mesura presa de manera individual per aquesta menorquina, hauria de ser una política global que sortís de l’administració. Fa temps que des d’aquesta columna demano que només els arrelats, empadronats, residents, digues-li com vulguis, puguin optar a comprar habitatges a les zones tensades, que als territoris del nostre domini lingüístic proliferen a raig.
Ara, el que m’interessa remarcar d’aquesta notícia, a banda de donar-li les gràcies a la capatassa, és la diferència entre com l’esquerra rep una decisió així si la pren una persona individualment, i com la rep si es pren globalment des de la política pública. Si un individual diu que no pensa vendre res a cap foraster: heroïna que connecta amb el bateig de les onades mediterrànies i que lluita per un món millor, més just i per a totes. Ara, si és l’aparell polític qui pren aquesta decisió: ui per aquí no, que serem acusats de racisme institucionalitzat per voler fer distincions entre nacionals i migrants, i podríem acabar perjudicant algú del sud global.
A mi aquesta esquerra em cansa, de debò. Em cansa que els companys de vagó es deixin prendre el número tan fàcilment pels grans tenidors i pels aznaristes econòmics que encara avui manen a les patronals (tot i que s’ha de dir que comença a haver-hi veus dissonants) i que necessiten que l’esquerra sigui relativista per continuar marcant golassos fent l’escorpí.
Amb els problemes d’habitatge que tenim millennials i zetes, amb la vacil·lada als morros que ens estan fument expats i inversors immobiliaris, el que fa aquesta senyora a Menorca a tall individual ho hauríem de posar en una llei emmarcada en or: s’ha acabat que els inversors estrangers, siguin petits, grans o mitjans, se me’n refot, puguin invertir en el nostre parc immobiliari. A invertir en criptos, tauronets, a nosaltres no ens doneu més la tabarra. Cinc o vuit anys de padró per comprar i punt. Si això significa que alguna família de nouvinguts perd alguna oportunitat de compra perquè li falten uns anys de padró, doncs mala sort, que s’esperi uns anys. Si algú ens crida “nativistes!” doncs mira, tu, ni fred, ni calor.
La dreta desregulacionista li té la mida presa a l’esquerra estètica i antitransformadoranostrada, sap quines paraules màgiques ha de dir per espantar noves polítiques potents en contra de la gentrificació o en pro de la redistribució i una vida digna, i aquestes paraules abracadàbriques són les següents: “nativistes!”, “xenòfobs!” i en el cas principatí: “vosaltres com l’Anglada, primer els de casa, oi?!”. I pam, tens l’esquerra de postal mirant de reüll al del costat vejam com reacciona per fer-se enrere d’una mesura com la prohibició a la compra estrangera sense X anys de padró. Per transformar s’ha de transgredir, i si l’esquerra vol transgredir, haurà de rebentar el terreny de joc i els paranys estètics de la política catalana dels últims vint anys. La globalització es legisla sense por, fomentant l’arrelament sense comprar enredades.