Recordo mirar el mundial del 98 a casa dels meus avis. L’avi no es perdia cap partit, i jo, amb nou anys, me’ls empassava content darrere seu. En aquell mundial, jugat a França,Zubizarreta va fer una cantada espectacular fument-se un gol en pròpia porta que va suposar l’eliminació d’Espanya a l’haver punxat contra Nigèria. Durant la Pax Pujoliana, l’era del joc de miralls que el president va saber fer magistralment, el meu avi mirava Espanya sense fred ni calor. Ni en contra ni a favor. Recordo no acabar d’entendre-ho, perquè ho comparava els nervis que li veia passar a l’avi quan jugava el Barça, i no tenien res a veure amb la mena de cosa que passava quan jugava Espanya. Mai em va fer cap discurs polític sobre si selección sí o selección no, però allà passava alguna cosa.
Un cop acabat el partit que Zubizarreta havia desgraciat pels interessos espanyols, van començar a sentir-se petards. I jo no entenia res. Els meus avis, al poble, viuen relativament a prop del bar de l’esquerra independentista revolucionària (aleshores era un nucli més aviat de la PUA, la Plataforma per la Unitat d’Acció, Endavant encara estava per fundar-se) i des del bar es van encarregar de tirar uns quants petards de celebració per l’eliminació espanyola. Aquells petards, a banda de no entendre a què redimoni treien cap, no em van fer ni punyetera gràcia. Els companys amb els quals anava a jugar a futbol cada tarda durant l’estiu m’havien inoculat interès per la selección i feia dies que parlàvem dels jugadors d’Espanya i de les seleccions que li havien tocat al sorteig. Vaig demanar als avis que m’expliquessin per què havien tirat petards, però allà ningú va acabar de ser clar. L’endemà, jugant a futbol al carrer, un nen més gran d’una altra colla portava una samarreta marca Puma de la selecció catalana, xulíssima, aquesta versió en negre. Aquelles hores van ser el primer avís que recordo de nacionalisme banal espanyol grinyolant a la meva vida. Mesos més tard, la selecció catalana jugava per Nadal contra la Nigèria que havia eliminat Espanya i n’hi fotia un cabàs. 5-0 a favor de Catalunya i per postres neules.
Quatre anys després, amb unes quantes bullides i pintades independentistes llegides de més, arriba el mític Catalunya-Brasil del 2002. Amb 13 anys i publicitat del partit a cor que vols als diaris i a TV3, allò començava a fer forat. Uns quants ens vam organitzar perquè ens portessin al Camp Nou. Una mare va accedir i ens va dur fins a la capital a veure la selecció catalana. El nacionalisme banal català de la Federació Catalana de Futbol pujolista m’acabava d’esquerdar per sempre el sentiment banal espanyol. Vam perdre el partit, el Ronaldinho va fotre un golàs de falta i la samarreta de la selecció ja no era tan ben parida com la Puma, però l’experiència nacional va colpir fort.
Després del partit, els altres elements de nacionalisme banal català em van començar a encaixar: el 3XL era una passada, vaig tenir sempre més la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes al radar i l’adolescència ja va anar acompanyada d’estelades rudimentàries pintades a les taules de l’institut i dels “háblame en cristiano” dels espanyolistes. I d’aquell nacionalisme banal, al procés. I del procés, a la destrucció del nacionalisme banal català. I en aquest trist erm de construcció nacional, arriben els moviments migratoris dels anys 10 que es crien en una Catalunya que no fa nacionalisme banal, només tira capellans parlant d’independència i s’acaba estimbant contra la paret.
En mal moment vam obviar que amb els canvis demogràfics que hi havia, havíem de treballar el nacionalisme banal com si ens hi anés la pell, independència a banda. Als xavals criats durant el Catalunya-Brasil del 2002 se’ns van donar els elements de continuïtat històrica per poder desxifrar passat, present i futur de la catalanitat. Als xavals d’avui en dia, a banda de mal alè independentista, se’ls dona poc nacionalisme banal per no dir gens. Amb l’afegit que molts són nascuts en famílies vingudes de fora on el sentiment català és lògicament inexistent. I, a sobre, Espanya guanya gràcies a la Masia. La tempesta perfecta.
Podríem espavilar? Sí, clar, per exemple, amb el futbol -el circ més estimat- sent l'oficialitat de les seleccions catalanes 99% impossible (un dia parlarem de l’1%), la Generalitat podria treure del coma induït la selecció catalana amb l’ajuda del Barça, fer una equipació clàssica amb ressonàncies de la Puma dels anys noranta, podria fomentar categories inferiors per tenir als Lamines Yamals enregistrats fent meravelles amb la samarreta catalana, fer col·laboracions amb la constel·lació de nous influencers catalans creada als darrers anys... se’n podrien fer moltes de coses. Sí que és cert que percebre les oportunitats de fer nacionalisme banal és difícil d’ensenyar, trobo que es porta força dins, o ho aprens al principi de polititzar-te o sempre més et serà una cosa forçada i no hi pensaràs. A cada microdecisió d'una Direcció General, d’una regidoria o d’un directiu esportiu es pot veure forat per fer nacionalisme banal, si dus el fil dins. Pel nacionalisme espanyol tot és més fàcil perquè tenen un estat a la seva disposició, però, a banda de les seves facilitats, crec que hi tenen molta més traça que nosaltres. Tanco: no tinc gaires esperances que aquesta generació de polítics catalanistes, de cop, caiguin de la figuera i tinguin visió de joc. Però no per això deixarem d’explicar-nos, tu.