Arran de l’estrena de l’última pel·lícula de Ridley Scott, s’ha tornat a parlar de la figura de Napoleó, les seves gestes, la seva influència i el seu llegat. El balanç que en feia Lionel Jospin –primer ministre francès entre 1997 i 2002– al pròleg del seu llibre Le mal napoléonien, és prou clar: “Examino si els 15 anys enlluernadors del primer cònsol i de l’emperador van ser profitosos per a França. Si van ser fructífers per a Europa. Quan es mesura la bretxa entre les ambicions proclamades, els mitjans desplegats, els sacrificis requerits i els resultats obtinguts, la resposta és no”.
Al cap i a la fi, estem parlant d’un militar d’origen cors que va arribar al poder amb un cop d’estat, el 1799, i va desenvolupar una política expansionista que el va portar a envair mitja Europa, mantenint una sèrie de guerres gairebé sense interrupció durant 15 anys, per després perdre-ho tot a la batalla de Waterloo, el 1815. En efecte, el balanç no sembla gaire positiu. Sobretot si recordem –com fa Ridley Scott al final de la seva pel·lícula– el nombre de morts que totes aquestes guerres van causar: més de tres milions de soldats francesos.
Els defensors de Napoleó diuen que, en el fons, el seu llegat és més polític que una altra cosa. Sense anar més lluny, bona part de les moltes institucions i reformes administratives que va encetar han arribat als nostres dies: el Consell d’Estat, els prefectes, el Banc de França, els liceus i el batxillerat, la Magistratura o el Tribunal de Comptes, entre d’altres; però per sobre de tot, destaquen el codi civil, sobre el qual no escatimen elogis. El mateix Napoleó se'n sentia orgullós. Al seu exili a Santa Helena li ho explicava, tot cofoi, al marquès de Motholon: “La meva veritable glòria no és haver guanyat 40 batalles; Waterloo esborrarà el record de tantes victòries. El que ningú no esborrarà, allò que viurà per sempre, és el meu codi civil”.
Però ens hauríem de preguntar si va ser tan positiu el codi civil. La resposta torna a ser no; especialment pel que fa a les llibertats individuals. Pensem que es tracta del primer conjunt de lleis que es proposa regular la vida privada dels ciutadans d’un país europeu. Explica als francesos com s’han de relacionar entre ells, com s’han de casar, com s’han de divorciar, fins i tot qui mana a casa… L’article 213 ho deixa ben clar: “El marit deu protegir la seva dona; la dona deu obeir el seu marit”. Sí, ja sabem que fa 200 anys la gent (tant els homes com les dones) eren molt més masclistes que ara, i que no podem jutjar (del tot) el que es va fer fa tant de temps amb paràmetres actuals, però és que aquest article va estar vigent a França fins al 1970!
En qualsevol cas, no serem ara tan ingenus de creure que el règim napoleònic va aprovar aquest conjunt de lleis per millorar la vida dels citoyens, oi? En promulgar aquest codi per a tots els francesos, s’acaba d’un cop de ploma –mai millor dit– amb les diferències legislatives entre territoris. En aquella època, a banda de certes diferències locals i regionals, a França convivien encara dues tradicions jurídiques: el dret escrit, propi del sud, i el dret consuetudinari, més arrelat al nord. Amb el codi civil guanya el dret escrit; el dret romà. I el que és més rellevant: guanya l’Estat; l’estat nació.
També guanya París, és clar. La ferma voluntat uniformitzadora del codi civil es tradueix en una centralització gairebé total, gràcies a l’eliminació de qualsevol contrapoder, sigui local, regional, civil o eclesiàstic. I guanya Napoleó, que farà realitat el somni humit de Lluís XIV, concentrant a les seves mans les regnes de tots els poders de França.
Però perd la llibertat. Aprofitant la inèrcia dels vents laïcistes que bufen a França des de la declaració dels drets de l’home, l’única institució que a partir d’ara gestionarà les actes de naixement, els contractes matrimonials, o –encara més important– el cens, serà l’administració. Així, l’Estat, és a dir Napoleó, podrà trobar els ciutadans quan els necessiti, sigui per cobrar-los impostos o per enviar-los, com soldats de lleva, a morir per la pàtria.
L’administració napoleònica s’ho va agafar seriosament, això de trobar els seus ciutadans. D’aquesta època data també la numeració dels carrers com la coneixem avui: nombres parells per un costat i nombres imparells per l’altre. Per què ho van fer això? Per una distribució més eficaç del correu, potser?
Altres mesures –mai millor dit– perseguien el mateix objectiu. La Revolució Francesa va crear el sistema mètric decimal, però és el règim napoleònic qui intenta, primer a les bones, la seva aplicació. Com que la gent s’aferrava als seus sistemes tradicionals de pesos i mesures, un decret imperial de febrer de 1812 imposa el sistema mètric a l’administració, a l’àmbit dels negocis i a l’escola. Aquesta dèria amb els metres, els quilos i els litres també tenia com a finalitat primordial facilitar el cobrament d’impostos, és clar. Ho explica Ernest Yassine Bendriss al seu llibre Eso no estaba en mi libro de Napoleón.
En resum, si examinem el llegat de Napoleó tampoc no ens surten els comptes. Durant els 15 anys de bonapartisme es va avançar com mai en l’afiançament de l’estat nació, amb una allau de mesures uniformitzadores, centralitzadores i lliberticides. Començant pels seus soldats, com diu la cançoneta que encara canta la canalla, Napoleó volia que marxéssim tots al mateix pas; i en bona part ho va aconseguir.
Al cap i a la fi, estem parlant d’un militar d’origen cors que va arribar al poder amb un cop d’estat, el 1799, i va desenvolupar una política expansionista que el va portar a envair mitja Europa, mantenint una sèrie de guerres gairebé sense interrupció durant 15 anys, per després perdre-ho tot a la batalla de Waterloo, el 1815. En efecte, el balanç no sembla gaire positiu. Sobretot si recordem –com fa Ridley Scott al final de la seva pel·lícula– el nombre de morts que totes aquestes guerres van causar: més de tres milions de soldats francesos.
Els defensors de Napoleó diuen que, en el fons, el seu llegat és més polític que una altra cosa. Sense anar més lluny, bona part de les moltes institucions i reformes administratives que va encetar han arribat als nostres dies: el Consell d’Estat, els prefectes, el Banc de França, els liceus i el batxillerat, la Magistratura o el Tribunal de Comptes, entre d’altres; però per sobre de tot, destaquen el codi civil, sobre el qual no escatimen elogis. El mateix Napoleó se'n sentia orgullós. Al seu exili a Santa Helena li ho explicava, tot cofoi, al marquès de Motholon: “La meva veritable glòria no és haver guanyat 40 batalles; Waterloo esborrarà el record de tantes victòries. El que ningú no esborrarà, allò que viurà per sempre, és el meu codi civil”.
Però ens hauríem de preguntar si va ser tan positiu el codi civil. La resposta torna a ser no; especialment pel que fa a les llibertats individuals. Pensem que es tracta del primer conjunt de lleis que es proposa regular la vida privada dels ciutadans d’un país europeu. Explica als francesos com s’han de relacionar entre ells, com s’han de casar, com s’han de divorciar, fins i tot qui mana a casa… L’article 213 ho deixa ben clar: “El marit deu protegir la seva dona; la dona deu obeir el seu marit”. Sí, ja sabem que fa 200 anys la gent (tant els homes com les dones) eren molt més masclistes que ara, i que no podem jutjar (del tot) el que es va fer fa tant de temps amb paràmetres actuals, però és que aquest article va estar vigent a França fins al 1970!
En qualsevol cas, no serem ara tan ingenus de creure que el règim napoleònic va aprovar aquest conjunt de lleis per millorar la vida dels citoyens, oi? En promulgar aquest codi per a tots els francesos, s’acaba d’un cop de ploma –mai millor dit– amb les diferències legislatives entre territoris. En aquella època, a banda de certes diferències locals i regionals, a França convivien encara dues tradicions jurídiques: el dret escrit, propi del sud, i el dret consuetudinari, més arrelat al nord. Amb el codi civil guanya el dret escrit; el dret romà. I el que és més rellevant: guanya l’Estat; l’estat nació.
També guanya París, és clar. La ferma voluntat uniformitzadora del codi civil es tradueix en una centralització gairebé total, gràcies a l’eliminació de qualsevol contrapoder, sigui local, regional, civil o eclesiàstic. I guanya Napoleó, que farà realitat el somni humit de Lluís XIV, concentrant a les seves mans les regnes de tots els poders de França.
Però perd la llibertat. Aprofitant la inèrcia dels vents laïcistes que bufen a França des de la declaració dels drets de l’home, l’única institució que a partir d’ara gestionarà les actes de naixement, els contractes matrimonials, o –encara més important– el cens, serà l’administració. Així, l’Estat, és a dir Napoleó, podrà trobar els ciutadans quan els necessiti, sigui per cobrar-los impostos o per enviar-los, com soldats de lleva, a morir per la pàtria.
L’administració napoleònica s’ho va agafar seriosament, això de trobar els seus ciutadans. D’aquesta època data també la numeració dels carrers com la coneixem avui: nombres parells per un costat i nombres imparells per l’altre. Per què ho van fer això? Per una distribució més eficaç del correu, potser?
Altres mesures –mai millor dit– perseguien el mateix objectiu. La Revolució Francesa va crear el sistema mètric decimal, però és el règim napoleònic qui intenta, primer a les bones, la seva aplicació. Com que la gent s’aferrava als seus sistemes tradicionals de pesos i mesures, un decret imperial de febrer de 1812 imposa el sistema mètric a l’administració, a l’àmbit dels negocis i a l’escola. Aquesta dèria amb els metres, els quilos i els litres també tenia com a finalitat primordial facilitar el cobrament d’impostos, és clar. Ho explica Ernest Yassine Bendriss al seu llibre Eso no estaba en mi libro de Napoleón.
En resum, si examinem el llegat de Napoleó tampoc no ens surten els comptes. Durant els 15 anys de bonapartisme es va avançar com mai en l’afiançament de l’estat nació, amb una allau de mesures uniformitzadores, centralitzadores i lliberticides. Començant pels seus soldats, com diu la cançoneta que encara canta la canalla, Napoleó volia que marxéssim tots al mateix pas; i en bona part ho va aconseguir.