El cicle polític que va anar del 2010 al 2017 va ser, en part, la resposta a una situació d’emergència. El fracàs de la reforma de l’Estatut feia evident que amb el grau d’autogovern que els poders de l’Estat expressaven tolerar la continuïtat del projecte nacional català estava seriosament amenaçat en el seu doble vessant: la del progrés social compartit i la d’identitat, la llengua i la cultura. El tancament de l’Estat de les autonomies que havia teoritzat la FAES ja era una realitat. Per tal de fer-ho ben palès els poders d’Estat estaven disposats a trencar unilateralment el pacte constitucional a Catalunya. I això exactament és el que van fer amb la sentència del TC del 2010.
Aquell trencament unilateral del pacte constitucional només semblava deixar una sortida: accedir unilateralment a l’estatalitat per salvar la nació. I aquest fou l’objectiu que va donar sentit a la fase ascendent que va del 2012 al 2017. Però arribada la tardor del 2017 també es va fer patent que els poders d’Estat estaven disposats a fer allò que calgués, legal o no, per impedir l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació a Catalunya. L’error de càlcul de l’independentisme era palmari. S’havia acumulat prou força per a plantejar un repte majúscul a l’Estat, però no suficient per a forçar la sortida unilateral al conflicte. El resultat fou un empat de difícil digestió per a les dues parts en litigi.
Qualsevol observador desapassionat o extern hauria entès que calia reconèixer la realitat i passar de la lògica de guerra de moviments a la lògica de guerra de posicions. Però en comptes d’això, una part important del moviment es va estimar creure —o fer veure que es creia— que tot era qüestió de voluntat. Que “ja ens havíem autodeterminat” i que tot el que calia era voluntat política per “fer la independència”. Des de llavors, una part significativa de l’independentisme ha abandonat la política per instal·lar-se en un terreny ideològic bàsicament emocional. Amb això s’ha afavorit una doble polarització: entre independentistes i no independentistes i dins del propi independentisme. Ni s’ha cosit el país, ni s’han generat complicitats en el camp sobiranista.
Fins fa un o dos anys, l’obscenitat de la repressió, o la mateixa pandèmia, van maquillar la realitat. Malgrat la manca de connexió amb la nova situació, els resultats electorals encara permetien majories parlamentàries independentistes. Però més tard o més d’hora el miratge s’havia de desfer. Avui ja és perfectament perceptible el retrocés del suport social a l’independentisme. També a les esquerres. No ens hauria de sorprendre, ni les esquerres ni l’independentisme han sabut actualitzar les seves polítiques i els seus relats. Cap dels dos genera il·lusió. A Catalunya, uns i altres només mobilitzen per la por al cada cop més agressiu nacionalisme espanyol de dretes.
Mentre tot això s’esdevenia, els dèficits crònics que ja eren visibles l’any 2010 s’han agreujat. La societat catalana d’avui encara és més complexa i més fràgil: l’emergència climàtica encara és més greu, la sostenibilitat de l’estat del benestar està més amenaçada o el retrocés de l’ús social del català ja és perfectament perceptible. La conclusió és que no cal ser particularment alarmista per entendre que la continuïtat de la identitat de projecte catalana està més amenaçada avui del que ho estava fa 14 anys. Ras i curt, la sensació és que la nació s’està esfilagarsant políticament i culturalment. Lentament, però de forma aparentment imparable... Com reaccionar? Reconectant amb les noves realitats. Sense rèmores, ni prejudicis. Amb coneixement i sentit crític.
Com fa 14 anys, les catalanes i els catalans necessitem més sobirania per garantir el progrés compartit. Per això mateix el que avui està a l’ordre del dia és muscular la societat, enfortir la nació. El decaïment de la nació dilueix el subjecte polític i allunya la perspectiva d’accedir a l’estatalitat. El nou cicle polític demana una nova agenda política d’aprofundiment democràtic i gradualisme progressista i sobiranista. Cal foc nou. Noves prioritats i nous relats. Sobretot en la confluència amb més capacitat transformadora: la de l’esquerra i l’independentisme.