Aquests dies, alguns polítics nostrats ens estan oferint un exercici de creativitat lingüística fora del comú (i dels comuns) sobre la possibilitat d’adjectivar un "sí". Sí, sí, el "sí" de l’adverbi d’afirmació. Poca broma. Va començar Marta Rovira amb una mena de tirallonga dels trisíl·labs (que Pere Quart ens perdoni), explicant a qui ho volgués (o pogués) entendre que el suport a la investidura d’Illa no era un sí absolut ni gratuït, sinó un sí vigilant i exigent. Tela! I va reblar el clau Mar Besses, diputada de les joventuts d’ERC, amb allò del "sí crític". Tela marinera!
Ja sabem que als polítics els agrada retorçar la llengua fins a extrems insospitats, però això de matisar un "sí amb vigilància, exigència o crítica" mereix un comentari a part, perquè és una troballa gramatical de primer ordre. Un "sí" pot ser absolut o gratuït, o sorprenent, posem per cas, però en termes estrictament gramaticals, no pot ser ni vigilant, ni exigent, ni crític. Si entenem què vol dir "sí vigilant" o "sí exigent" és perquè (re)interpretem, de forma metonímica, que qui serà vigilant o exigent és qui ha dit el sí. El "sí crític" costa més d’entendre, encara que apel·lem a metonímies o metàfores.
També costa d’entendre la piulada de la mateixa Mar Besses a X de dilluns passat per explicar el seu "sí crític" en aquests termes: “Fem un vot de confiança al bon acord assolit. Però el senyor Illa ho ha de tenir molt clar: no ens fiem d’ell. No complir tindrà conseqüències”. Aquesta sí que és bona! Vejam, un moment, Mar (if I may): feu un vot de confiança tot i que no us en (re)fieu? De veritat? Això quina mena de "sí" seria? Un "sí" paradoxal? Un "sí" estúpid?
Però és que quan ens pensàvem que ja no podien arribar més lluny, els joves d’ERC s’han superat a ells mateixos i ahir, 7 d’agost, publicaven això: “T’esperem demà a Catalunya, president Puigdemont! Fins a la victòria”. La veritat és que són uns catxondos. Això què és, un sí sorneguer? Un sí sarcàstic?
Per cert, la política espanyola, menys procliu als matisos, passa dels adjectius, les metonímies i les metàfores. Tira més de tautologies, com el "no és no" que li etzibava dia sí dia també Pedro Sánchez a Rajoy, o el ‘només sí és sí’ que dona fins i tot nom a una llei.
En qualsevol cas, aquest recurs d’adjectivar els "sís" o els "nos" a casa nostra no és ni tan sols original d’ERC. Ja el va emprar Antonio Baños al faristol del Parlament de Catalunya el novembre del 2015 quan va informar Artur Mas que la CUP votaria en contra de la seva investidura, però que ningú no s’esverés, perquè seria un "no" tranquil. I es va quedar tan ample. Recordeu que aquell "no tranquil" va suposar l’entrada en l’escena processista de Carles Puigdemont. D’alguna manera, podríem dir que el procés va començar amb un "no tranquil" de la CUP i tot sembla indicar que acabarà amb un "sí crític" d’ERC.