Un assaig pot ser un termòmetre, la prova d’un cert estat d’ànim, i el Madrid DF que acaba de publicar Fernando Caballero és exactament això. El Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives va jugar aquest paper quan es va presentar, l’any 1954. Sintetitzava algunes idees que el país havia anat paint des del final de la guerra i donava arguments i direcció a una societat que n’estava mancada. Hi ha alguna cosa de Vicens Vives en el pensament històric i geogràfic d’aquesta Notícia de Madrid DF, però hi ha, sobretot, paral·lels evidents en la intencionalitat política i el dinamisme de fons que s’hi llegeix. Ni reflexió ni proposta, projecte.
La tesi del llibre és senzilla, Madrid creix per convertir-se en una megalòpoli que aspira a concentrar un de cada cinc habitants de l’Estat, però a Espanya li convé aquest escenari perquè l’alternativa és desaparèixer del mapa global i que el talent se n’acabi anant a Londres, París o Miami. L’AVE fa d’embut i la immigració llatina, rica i pobra, ha permès recuperar el vell somni de la capitalitat iberoamericana de Madrid. Barajas és la nova Sevilla.
Del Madrid se va i Madrid se ha ido, aquells dos articles amb els quals Pasqual Maragall avisava de la deriva madrilenya fa més de vint anys, a un discurs que respon dient que “Madrid ha hagut de marxar, però és pel vostre bé”. Un determinat Madrid s’ha descobert com a ciutat global i s’ha posat a llegir Kenichi Ohmae amb vint anys de retard. Veuen com creix un món de metròpolis i volen ser-hi com ho fan Nova York o Amsterdam, amb una veu pròpia que no és ben bé la de l’Estat on se situen.
El projecte de fons que s’intueix sota el text és el naixement d’una tercera excepció espanyola per compensar el foralisme basc i el catalanisme de Barcelona. Nous equilibris i un canvi de fons en el joc polític espanyol. El Madrid dels antics monopolis privatitzats, els bancs, les grans constructores, els despatxos d’advocats, les consultores i els mitjans de comunicació, vol construir una nova nacionalitat històrica que guanyi sobirania política i fiscal al servei d’un projecte comercial i financer. La llibertat econòmica sumada al poder del BOE. Ser Roma i ser Milà, tot alhora.
Hi ha discurs i s’intueix una estratègia. Hi ha optimisme i bons arguments, però també hi ha oblits, menyspreus i un recurs esperpèntic al greuge històric que faria riure si no fes plorar. Madrid guanya cent mil habitants l’any i s’argumenta que aquest atractiu la fa imparable, però la regió de Barcelona també els guanya i el llibre la presenta com a decadent i sense rumb. La idea radial i piramidal s’ofereix com a model indiscutible ignorant l’alternativa alemanya, holandesa o suïssa. I el greuge com a llacet: "En els últims seixanta anys Madrid ha vist limitada la seva capacitat de creixement i de ser més pròspera per culpa d'un dèficit crònic en les infraestructures (...) Per compensar-ho, en les últimes dècades es van haver de fer enormes inversions a la regió". El desvergonyiment.
Llegit des de Catalunya el Madrid DF genera una barreja estranya de respostes, entre l’autodefensa i la gelosia. La necessitat de preparar-se per una batalla dialèctica que Madrid encara amb una bastida intel·lectual renovada, amb altaveus i recursos tremendament poderosos. I una certa enveja, sí, perquè hi ha un Madrid que bull d’idees, energia i dinamisme mentre Catalunya bull d’angoixa i nostàlgia. El Madrid polític conjura un discurs comercial, però la Barcelona comercial no hi respon amb un discurs polític.