Avui, és una evidència que l'ús social de la llengua catalana ha caigut progressivament. Tots els indicadors són clars i evidentment alarmants. Les causes són vàries i la sabem prou bé. Uns quants, persones a títol individual i entitats, s'han posat a caminar per revertir la situació o, sí més no, apujar el percentatge de coneixement i ús de la llengua. Potser per ser més precisos i realistes hauríem de parlar que l'objectiu a hores d'ara és aturar el cop. Algunes d'aquestes entitats com són Òmnium Cultural o la Plataforma per la Llengua ja fa temps que estan incidint en aquest camp, ara s'hi ha sumat diverses iniciatives.
També en aquesta línia el govern Aragonès, va posar les bases pel redreçament provocant un canvi de tendència. És el primer govern en molts anys, gairebé ens hauríem de remuntar als governs Pujol, perquè l'àrea de política lingüística disposi d'objectius clars, recursos i responsables solvents. En aquest cas, el secretari de política lingüística i ara conseller amb el govern Illa, Francesc Xavier Vila. Un fet similar ha passat la política turística, i malauradament en aquest àmbit els responsables de la secretaria de turisme del govern Aragonès, a diferència de política lingüística, han continuat amb la mateixa atonia i manca d'estratègia i discurs.
També en destacar el gran salt per la llengua que ha significat la creació de la plataforma de continguts audiovisuals 3Cat. Així com la compra i doblatge de dibuixos animats que apleguen molta audiència infantil. No sé si la Patrulla Peluda serà una segona Bola de drac, però feina en farà. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual, de la mà del govern Aragonès, ha tornat a focalitzar la llengua catalana com a objectiu. Una bona notícia. També està esdevenint un avenç indiscutible els acords amb plataformes audiovisuals per introduir el doblatge i la subtitulació a sèries i pel·lícules exhibides en aquestes. La llei del cinema que el conseller Joan Manuel Tresserras va portar al parlament el 2008 per obligar a tot el sector audiovisual, especialment el cinema i les incipients plataformes, tinguessin el català com a llengua obligatòria i en el pitjor dels casos establint quotes que hagués solucionat en boina manera els problemes actuals va ser guardada en un calaix pel govern d'Artur Mas. I així hem perdut un temps vital que ens està costant molt recuperar.
Ara bé, tot aquest intent de provocar un canvi de tendència requereix una major incidència i efectivitat en dos àmbits com són l'escola i l'institut i en la població immigrada procedent d'Espanya o de la resta del món que no ha passat pel filtre educatiu.
Les poques hores de català que s'imparteixen als centres educatius especialment a ESO i batxillerat són insuficients, per no dir ridícules. Marginals si es vol. I la poca cura que hi ha l'ESO i batxillerat, en la majoria dels centres, tot i que hi ha excepcions, en l'ús del català en altres assignatures també és un aspecte a modificar. Tampoc hi ajuden determinades tècniques pseudopedagògiques que s'estan aplicant que sovint provoquen la desaparició de la llengua catalana de l'aula. La llengua i si es vol per extensió la cultura catalana, ha de tenir més hores al sistema educatiu. Però així com en l'àmbit educatiu hi ha un camí clar per poder canviar i millorar les coses, arribar a connectar amb el grup de persones immigrades que han arribat d'adults i no han passat pel filtre escolar ja és una altra cosa. No hi ha un camí fressat, de fet no hi ha un camí senyalitzat, ampli, ràpid ni eficient.
Sempre que veig anuncis a TV3 que promouen les bones pràctiques en l'àmbit del reciclatge, aquells del tipus "envàs on vas" penso que és l'anunci més inútil de la graella televisiva. Els televidents de TV3 a hores d'ara tenen clar que què va al contenidor groc, blau, gris o marró. , Almenys la majoria. Sempre hi haurà minories refractàries a qualsevol bon consell. Però i els que no miren mai TV3? Especialment la part de la població que acaba d'arribar al nostre país? Ningú els hi ha explicat com va això del reciclatge. Com hi arribem, com hi parlem? Sovint veig persones d'aquest col·lectiu que erren el contenidor. Dubto que sigui mala fe, senzillament ningú els hi ha explicat. De fet, el reciclatge és un exemple que ens pot semblar trivial, el que vull dir és que si no sabem connectar-hi per explicar-los com es fa un acte tan senzill, ens hem de preguntar com farem per explicar-los que han arribat a un país amb llengua i cultures pròpies, i que han de conèixer–les. Com hi arribem i com hi establim un diàleg que els acosti a la nostra realitat nacional. En aquest moment hi ha diferents iniciatives en aquest sentit treballant-hi.
Per portar a terme això, amb les administracions locals i nacionals no en fem prou, ens caldran milers i milers de voluntaris conscienciats per poder arribar a un fragment considerable de població. No sé si aquesta és la darrera batalla per la llengua, però ben segur és de les darreres oportunitats per revertir la situació.
Res és de franc en aquesta vida, ensenyar la llengua i la cultura catalana també és ensenyar el país i la seva història i sobretot és ensenyar a estimar-lo. No es pot estimar allò que no es coneix. Aquesta és la nova èpica, que de fet és força vella, si mirem enrere i contemplem l'esforç de moltes dones i homes que van fer aquesta mateixa tasca de forma voluntària i abnegada durant el franquisme i la transició amb la immigració espanyola que va arribar als seixanta, setanta i vuitanta.
Ara mateix tenim centenars de milers de catalans en un estat depressiu després de la baixada emocional de l'1 d'octubre de 2017. Un final frustrant i postprocés molt degradat. Assedegats d'èpica després de l'enfrontament amb l'estat espanyol l'octubre del 2017, uns dies que no oblidarem mai, necessitem noves fites, nous anhels, que acompanyin la proposta independentista i l'ajudin a enfortir-se. Entre tots hem de fer l'esforç d'assumir que la nova èpica avui exigeix fer arribar la llengua, la cultura i la nació catalanes a una part substancial de la població catalana que les desconeix.