Avui s'ha produït la trobada a la Zarzuela entre el cap de l'Estat i el president del govern autonòmic català. Felip VI i Salvador Illa s'han passat tota l'estona, dues hores llargues, manifestant la seva alegria i conformitat per aquesta reunió, perquè per totes dues bandes s'ha considerat símbol del restabliment de la cordialitat en les relacions entre ambdues institucions. I potser per a algú això resulta estrany després de 10 anys de tibantor i manca d'entesa i d'una tensió que va propiciar un discurs reial que no va ser entès per alguns i que l'independentisme es va prendre com una declaració de guerra.
Ara tot això sembla oblidat o si més no, apaivagat per una nova entesa o voluntat de recuperar el sentit que les institucions han de tenir: ser mecanismes que facin viable la millor organització social i l'oportunitat per establir sinergies en benefici de tothom. Una altra cosa és que efectivament ho aconsegueixin, o fins i tot que de veritat ho busquin.
En tot cas, no és estrany que aquesta palmària aproximació s'hagi produït amb el PSC, perquè el socialista ha estat des de sempre el partit més monàrquic. Aquesta és una realitat que es va fer palesa durant el govern de José María Aznar, en veure el diferent tracte que el dirigent popular atorgava al monarca enfront de la complicitat i simpatia que sempre s'havien manifestat Felipe González i Joan Carles I. I és per aquesta consideració de partit d'estat amb arrels profundes en la història que un aparell de poder, el socialista, va esdevenir imprescindible protagonista en la transició. Una transició en la qual González, Guerra i altres dirigents, del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, van tenir una actitud més positiva que els antecessors del PP, l'aleshores Alianza Popular, malgrat la incontestable col·laboració de Manuel Fraga Iribarne en la construcció de la Constitució.
Per tot plegat, potser el problema el té ara Esquerra, per explicar el seu suport a la investidura de Salvador Illa, ja que avui més que mai queda clar que el PSOE s'entén de meravella amb el rei del discurs del 3 d'octubre, que per a alguns és un problema; per a d'altres, una desgràcia i per a una majoria, no absoluta però sí suficient, potser la via per recuperar el seny. En tot cas, una raó més per mantenir la sostinguda grenya entre els republicans i els de Junts.