Pel mig de tots els bons propòsits i els cartells anunciant el dia contra la violència masclista, ahir s’hi va colar una notícia d’un nou assassinat: una noia de 26 anys moria degollada per la seva parella a Fuenlabrada. El cas s’afegirà a tots els altres i en sabrem les xifres globals, terribles però fredes, i potser ens diran que han augmentat les agressions o que han disminuït respecte de la darrera estadística. I tanmateix, siguin més o menys que l’any passat o que el mes vinent, sempre seran massa. Una sola ja seria massa.
Després de la tristor, i de la indignació, davant de qualsevol d’aquests crims, podem tenir la temptació de plantejar-nos quin servei farà una jornada de visualització i denúncia. Els qui en determinades circumstàncies estaran disposats a fer servir la violència difícilment se sensibilitzaran. Fins i tot es podria obrir un debat sobre la pertinència de difondre les notícies dels assassinats masclistes; més enllà de la valoració estrictament periodística, és complicat saber si l’efecte de publicitar aquesta mena de notícies dissuadeix o esperona els hipotètics futurs agressors.
I, malgrat tot, sentim que hem de clamar contra la violència masclista. Sobretot, per les víctimes. Perquè dels agressors se n’encarregarà el codi penal i la justícia per les seves diferents vies, però les víctimes necessiten una altra mena d’ajudes, i entre aquestes ajudes hi cap perfectament un gest col.lectiu de solidaritat que les animi a prevenir-se del perill de ser la pròxima agredida.
I, molt especialment, un gest que ajudi a detectar les conductes amenaçadores, perquè no tota la violència masclista són els assassinats. Segurament en aquest terreny menys evident del control, la coacció subtil o tangible, la imposició d’un poder sense cap legitimitat, és on diades com la d’avui poden tenir millors resultats. Per això, encara que sigui amb els dubtes lògics sobre la seva efectivitat, ens correspon afegir-nos a les denúncies i a les campanyes.
Després de la tristor, i de la indignació, davant de qualsevol d’aquests crims, podem tenir la temptació de plantejar-nos quin servei farà una jornada de visualització i denúncia. Els qui en determinades circumstàncies estaran disposats a fer servir la violència difícilment se sensibilitzaran. Fins i tot es podria obrir un debat sobre la pertinència de difondre les notícies dels assassinats masclistes; més enllà de la valoració estrictament periodística, és complicat saber si l’efecte de publicitar aquesta mena de notícies dissuadeix o esperona els hipotètics futurs agressors.
I, malgrat tot, sentim que hem de clamar contra la violència masclista. Sobretot, per les víctimes. Perquè dels agressors se n’encarregarà el codi penal i la justícia per les seves diferents vies, però les víctimes necessiten una altra mena d’ajudes, i entre aquestes ajudes hi cap perfectament un gest col.lectiu de solidaritat que les animi a prevenir-se del perill de ser la pròxima agredida.
I, molt especialment, un gest que ajudi a detectar les conductes amenaçadores, perquè no tota la violència masclista són els assassinats. Segurament en aquest terreny menys evident del control, la coacció subtil o tangible, la imposició d’un poder sense cap legitimitat, és on diades com la d’avui poden tenir millors resultats. Per això, encara que sigui amb els dubtes lògics sobre la seva efectivitat, ens correspon afegir-nos a les denúncies i a les campanyes.