La poesia forma part de la nostra vida d'una manera constant i insistent. A vegades, ens en creiem lluny, com si això dels versos no anés amb nosaltres. Com si mostrar-se proper al càlcul de la mètrica i la mística de les rimes suposés acceptar una debilitat inconfessable, un submón censurable, una realitat sobreeixint d'estigmes que no es vol fer l'esforç humà de conèixer.
En el fons, el que succeeix és precisament això. Que el prejudici que sobrevola la idea poètica li fa una ombra molt ampla al mateix fet poètic. Per una banda, la llosa de la intel·lectualitat, que durant molts segles ha divulgat la poesia com a quelcom exclusiu de determinades elits socials i culturals. Per l'altra, la mateixa mecànica del gènere literari, que el fa complex quan el seu múscul s'alimenta constantment de figures retòriques.
Ambdues realitats, certament, han aconseguit que la poesia es desenganxés d'el que és popular, i més en un context com l'actual, on es premia l'entreteniment i es castiga la cultura. És a dir: en el nostre horari del lleure preferim no tenir gaire temps per pensar. No en va, que la poesia s'hagi volgut separar del que és popular no vol dir que hagi marxat de la nostra quotidianitat. De fet, l'autèntic drama és no adonar-nos-en. La tenim a la boca i a les mans molt més sovint del que pensem. No malpenseu.
Diem poesia quan felicitem una persona que fa anys. Escrivim uns versos quan algú es compromet de manera indefinida amb algú altre. Ajuntem unes línies que diuen coses boniques quan volem agrair la presència d'un ésser estimat. Busquem el poema més sentit per regalar-lo a la mare. I al pare. Recitem amb les millors rimes per donar la benvinguda a qui arriba en aquest món. Fins i tot diem poesia en els moments greus que acompanyen la mort. No ser-ne conscients no és que sigui merament negatiu. Potser el que és autènticament popular de la poesia és fer-la servir sense saber-ho.
En el fons, el que succeeix és precisament això. Que el prejudici que sobrevola la idea poètica li fa una ombra molt ampla al mateix fet poètic. Per una banda, la llosa de la intel·lectualitat, que durant molts segles ha divulgat la poesia com a quelcom exclusiu de determinades elits socials i culturals. Per l'altra, la mateixa mecànica del gènere literari, que el fa complex quan el seu múscul s'alimenta constantment de figures retòriques.
Ambdues realitats, certament, han aconseguit que la poesia es desenganxés d'el que és popular, i més en un context com l'actual, on es premia l'entreteniment i es castiga la cultura. És a dir: en el nostre horari del lleure preferim no tenir gaire temps per pensar. No en va, que la poesia s'hagi volgut separar del que és popular no vol dir que hagi marxat de la nostra quotidianitat. De fet, l'autèntic drama és no adonar-nos-en. La tenim a la boca i a les mans molt més sovint del que pensem. No malpenseu.
Diem poesia quan felicitem una persona que fa anys. Escrivim uns versos quan algú es compromet de manera indefinida amb algú altre. Ajuntem unes línies que diuen coses boniques quan volem agrair la presència d'un ésser estimat. Busquem el poema més sentit per regalar-lo a la mare. I al pare. Recitem amb les millors rimes per donar la benvinguda a qui arriba en aquest món. Fins i tot diem poesia en els moments greus que acompanyen la mort. No ser-ne conscients no és que sigui merament negatiu. Potser el que és autènticament popular de la poesia és fer-la servir sense saber-ho.