L’última idea pròpia del PSC sobre l’autogovern de Catalunya va ser el nou Estatut i la va tenir Pasqual Maragall. Va ser un programa nacional alternatiu al darrer pujolisme, enredat en pactes amb el PP a Madrid i a Catalunya. Des de l’oposició, Maragall va posar sobre la taula una manera alternativa d’avançar en l’autogovern: contra el "peixalcovisme" tacticista, tornar a escriure la relació entre Catalunya i Espanya amb exigència catalanista i respecte constitucional al mateix temps. Pujol no va comprar la proposta, però Maragall va aconseguir atraure l’ERC de Carod Rovira i la ICV de Joan Saura, seduïts per la idea d’acabar amb el pujolisme, garantir l’alternança democràtica a Catalunya i fer un salt en l’autogovern, tot d’una tacada. Així es van posar les bases del primer tripartit.
Des d’aquella legislatura (1999-2003), el PSC no ha tornat a tenir cap idea pròpia i nova sobre l’autogovern. És com si la sentència del TC carregant-se l’estatut votat en referèndum hagués assecat el pou de les idees dels socialistes catalans. El catalanisme del PSC, federalista i lleial al projecte espanyol, va quedar noquejat per l’evidència que l’estat, hegemonitzat per la nació castellana, no tenia gens d'interès a continuar aprofundint l’autonomia dels catalans. Sense alternativa davant la paret que havien alçat el PSOE amb les retallades i el TC amb la sentència, el PSC va ser desbordat pel nou independentisme i va entrar en una deriva de desconnexió del corrent central del catalanisme que culminà amb la manifestació del 8 d’octubre de 2017 amb PP i Vox pels carrers de Barcelona i la posterior votació de l’article 155 al Senat.
Però la política és una gran fàbrica de paradoxes, i és precisament el partit sense idees sobre l’autogovern de Catalunya qui ara té a les mans la possibilitat de protagonitzar i capitalitzar políticament un salt nacional històric... això sí, amb les idees d’ERC i Junts: clau de la caixa dels impostos per a la Generalitat, traspàs de Rodalies, competències (integrals?) en immigració i català oficial a Europa. Conquestes potencials que els socialistes catalans no duien al seu programa i probablement no volien, però que, gràcies a la influència d’ERC i Junts a Madrid, ara els governs català i espanyol han de negociar. És una situació com a mínim curiosa. A un costat de la taula un partit (PSC) que no demanava aquestes competències, i a l’altre costat un partit (PSOE) que no les volia donar.
Des d’un punt de vista catalanista, només es pot desitjar que la paradoxa acabi bé i la Generalitat acabi guanyant tot aquest poder. L’important no és si el PSC ho volia o no, ni qui ho capitalitzarà. L’important és que l’autogovern català guanyi gruix. Els presidents passen, però les competències es queden. I ves a saber, potser el PSC li agafa gust a això de governar una Generalitat més poderosa i torna a tenir idees pròpies en aquest terreny. El país hi sortiria guanyant.