Regular o prohibir? És l'etern dilema pel que fa a aquelles conductes que en general ens resulten poc convenients, però on no queda gaire clar si la prohibició no contribueix a incentivar l'efecte no desitjat. Ho sabem en general pel que fa als nens i en el mateix sentit s'hi simbolitza en l’antiquíssim conte de Barba-roja, l'assassí en sèrie que justificava matar les seves esposes successives quan infringien l'ordre de no obrir la porta d'una certa habitació, justament aquella on guardava els cadàvers de les ja assassinades: dir-los que no l'obrissin significava provocar la seva curiositat i aplicar el càstig definitiu, el pas següent.
Un component psicològic, l'esperit de contradicció que sol niar a l'ésser humà, justificaria la prohibició de prohibir: la prostitució, el cànnabis o el joc. I hi ha a més un component econòmic, que incita l'Estat a ficar-se en aquestes activitats, ja que així les pot sotmetre a pressió fiscal i evita distreure recursos humans i materials en la seva persecució. Però també hi ha un debat moral de fons al qual no ens podem sostreure. Hi ha avui una altra manera ètica d'abordar la prostitució que no sigui abolir-la? Certament, apareixen tot sovint a les revistes del cor dones que practiquen aquesta antiquíssima professió i per descomptat no se'n pot dir que ho facin perquè no tenen més remei. Però, encara que siguin les més divulgades, algunes són protagonistes dia sí i dia també, no són les seves vides les més freqüents. Entre les prostitutes (també homes) abunden les situacions d'extorsió, tràfic, violència i desesperació, a més d'aquesta cosificació que en altres dones poden ser festejada i voluntària (n'hi ha prou amb veure la major part de les lletres de certes cançons), però en elles, no.
Ara el Ministeri de Sanitat, que com que no té gairebé competències per ser en exclusiva de les comunitats autònomes, s'ha d'inventar la feina, ha sotmès a regulació l'anomenat cànnabis per a ús terapèutic. Sense encetar el meló del que la cultura vinícola significa per al nostre país, convindrem que els anomenats clubs cannàbics no són més que tapadores per al trànsit al detall d'haixix i marihuana i que amb ells va créixer a Catalunya el nombre de narcopisos i que, al seu torn, això ens ha col·locat al top de ciutats vinculades al cultiu de la famosa “maria”.
Entenc l'alleujament que pugui suposar el cànnabis per als que n’usen, en tota mena de variants, per pal·liar les malalties més dures, diverses. Però no n'hi havia prou amb les botigues actuals que des de fa temps els subministren? O és que, com va passar al seu dia amb l'aparcament al carrer, passarem de dir que no es pot a permetre’l previ pagament dels corresponents impostos?
L'Estat no té moral, però sí caixa! La llei seca es va abolir, no perquè generés crim organitzat, que va seguir i segueix, sinó perquè l'Estat va veure una font d'ingressos potent en el gravamen de la seva comercialització. Ves per on, així ha estat.