Tot d’analistes i polítics s’alegren avui de la “mort política” d’Albert Rivera, arran de la seva baixada a 10 (només 10!) diputats a les eleccions generals espanyoles. Un fracàs estrepitós, certament, que indica el caràcter eteri, fràgil i volàtil de Ciutadans com a formació: una marca artificial i artificiosa, amb candidats de plàstic o de barra de bar dels cunyats, farcida de vots prestats només per al propòsit de fotre les aspiracions de l’independentisme i del catalanisme en general. Va començar amb el tema lingüístic i va continuar alçant verbalment el braç, abanderant la duresa i “la ley” en un primoriverisme de maual. Embrió, per tant. Embrió polític de Vox. Com ja ho era l’ala dura del PP.
El que vull dir és que Rivera està encantat de la vida i brindant amb cava -o amb “espumoso”- per l’ascens meteòric de Vox, com ho està l’ala ultra del PP i com ho estan una part gens menyspreable de gent “d’esquerres”. Vox és, sens cap mena de dubte, la sortida de l’armari de moltíssimes ànimes a Espanya: l’ànima de Rivera, tingui la formes que tingui, inclosa. Us proposo un exercici: agafeu la taula del Tribunal Suprem que va jutjar els presos polítics catalans i feu números: quants d’ells han anat a votar Vox? Quin percentatge de jutges, sabent ja com sabem el que pensen els jutges espanyols en termes de drets fonamentals, de garanties processals, d’independència judicial envers la política, de supremacia dels valors democràtics sobre el legalisme mal entès, han anat en aquesta jornada electoral a votar Vox? Creieu de debò que n’és un percentatge minoritari? I ara fem el mateix exercici traslladat als cossos de policia, de la Guàrdia Civil, del cos militar o fins i tot de l’alt funcionariat de l’Estat: de debò ens pensem que en aquestes esferes el partit majoritari no és el que ara ha assolit la major pujada de l’extrema dreta a tot Europa? I sabem què significa això en termes ja no sociològics, sinó en termes de l’”atado y bien atado” que fa inviable qualsevol sortida negociada al conflicte Catalunya-Espanya? Espanya, certament, s’ha destapat. I això no té per què ser una mala notícia, per a l’independentisme. Però el que és segur, no en tinguin cap mena de dubte, és que Albert Rivera dorm avui plàcidament i amb un somriure.
Catalunya ha sortit de l’armari. Espanya també. El bloqueig del sistema electoral i constitucional espanyol és evident, i el català, tot i que empatat en termes de blocs, amb aquests postulats de la creixent extrema dreta només pot fer que anar decantant-se cap a un “eixamplament” directe tant de la base com del vèrtex. El divorci cultural és cada dia més evident i, deixant de banda les lluites entre ERC i JxCat per l’hegemonia (avui decantada clarament a favor d’ERC), el que és clar és que l’independentisme ja no pot parar de créixer. Només li cal saber reblar el clau, quan sigui el moment, i provar de demostrar la seva força en unes eleccions catalanes que desembussin la insuportable situació actual. Dit d’una altra manera: Espanya ha decidit moure fitxa abans d’hora, i li ha sortit un duríssim moviment. El proper torn és per a Catalunya, i no només en termes electorals sinó també en termes de carrer i de tsunamis col·lectius. Tan de bo aquests moviments vagin acompanyats dels lideratges més potents i d’una estratègia més ben travada que la del 2017. La força hi és, i creixent. Però ara ja no es tractarà de vèncer Vox, ni Rivera, ni Casado, ni Sánchez; Ni tan sols es tractarà que guanyi ERC o JxCat o la CUP. Ara es tractarà de marxar d’aquí d’una vegada.
El que vull dir és que Rivera està encantat de la vida i brindant amb cava -o amb “espumoso”- per l’ascens meteòric de Vox, com ho està l’ala ultra del PP i com ho estan una part gens menyspreable de gent “d’esquerres”. Vox és, sens cap mena de dubte, la sortida de l’armari de moltíssimes ànimes a Espanya: l’ànima de Rivera, tingui la formes que tingui, inclosa. Us proposo un exercici: agafeu la taula del Tribunal Suprem que va jutjar els presos polítics catalans i feu números: quants d’ells han anat a votar Vox? Quin percentatge de jutges, sabent ja com sabem el que pensen els jutges espanyols en termes de drets fonamentals, de garanties processals, d’independència judicial envers la política, de supremacia dels valors democràtics sobre el legalisme mal entès, han anat en aquesta jornada electoral a votar Vox? Creieu de debò que n’és un percentatge minoritari? I ara fem el mateix exercici traslladat als cossos de policia, de la Guàrdia Civil, del cos militar o fins i tot de l’alt funcionariat de l’Estat: de debò ens pensem que en aquestes esferes el partit majoritari no és el que ara ha assolit la major pujada de l’extrema dreta a tot Europa? I sabem què significa això en termes ja no sociològics, sinó en termes de l’”atado y bien atado” que fa inviable qualsevol sortida negociada al conflicte Catalunya-Espanya? Espanya, certament, s’ha destapat. I això no té per què ser una mala notícia, per a l’independentisme. Però el que és segur, no en tinguin cap mena de dubte, és que Albert Rivera dorm avui plàcidament i amb un somriure.
Catalunya ha sortit de l’armari. Espanya també. El bloqueig del sistema electoral i constitucional espanyol és evident, i el català, tot i que empatat en termes de blocs, amb aquests postulats de la creixent extrema dreta només pot fer que anar decantant-se cap a un “eixamplament” directe tant de la base com del vèrtex. El divorci cultural és cada dia més evident i, deixant de banda les lluites entre ERC i JxCat per l’hegemonia (avui decantada clarament a favor d’ERC), el que és clar és que l’independentisme ja no pot parar de créixer. Només li cal saber reblar el clau, quan sigui el moment, i provar de demostrar la seva força en unes eleccions catalanes que desembussin la insuportable situació actual. Dit d’una altra manera: Espanya ha decidit moure fitxa abans d’hora, i li ha sortit un duríssim moviment. El proper torn és per a Catalunya, i no només en termes electorals sinó també en termes de carrer i de tsunamis col·lectius. Tan de bo aquests moviments vagin acompanyats dels lideratges més potents i d’una estratègia més ben travada que la del 2017. La força hi és, i creixent. Però ara ja no es tractarà de vèncer Vox, ni Rivera, ni Casado, ni Sánchez; Ni tan sols es tractarà que guanyi ERC o JxCat o la CUP. Ara es tractarà de marxar d’aquí d’una vegada.