Un dels millors passatges d'Indignació, una molt bona novel·la de Philip Roth, explica la següent escena: Markus Messner, fill exemplar d'un carnisser kosher de Newark, s'enamora d'Oliva Hutton, la filla d'un metge que s'ha intentat matar de diverses formes i que s'ho folla tot.
Markus ha estat educat per ser un home recte i treballador que ha de convertir-se en un advocat honrat i de prestigi. Oliva Hutton, a qui tots anomenen la boja, el mareja i el reclama, l'obliga a desviar la força i l'atenció dels seus estudis, que a casa els costen calés i esforç.
La mare de Markus coneix l'Olivia, veu els talls dels seus canells i quan estan sols li diu al fill: "allunya't d'aquesta noia, una dona tan desequilibrada com per tallar-se les venes no pot fer-te bé. I aleshores argumenta: la feblesa dels altres et pot destruir tant com la seva força. La gent feble no és inofensiva, fill meu".
Hi ha nivells i nivells, d'esfondrament interior. Però en general una "boja" és algú sense parets mestres. Comences a furgar i tot són trencadisses i autodestrucció. Pot semblar dolenta perquè no té sentiments —només té instints i emocions, que són una cosa molt més primària, molt més tirànica, més egoista, una força que domina el cos abans que pugui treballar la raó. La boja pot semblar manipuladora, perquè s'aguanta sobre un fil i sempre fa equilibris per protegir la seva supervivència. A més desgasta i reclama molta atenció, perquè no pot sortir d'ella mateixa i perquè s'acostuma molt ràpidament a la teva ajuda, que aviat la converteix en exigència i pressió.
La vida amb una "boja" és dura i t'ho condiciona tot. L'experiència em diu que a aquesta gent sense fonaments els pots arribar a salvar a través de l'amor, donant-los molta seguretat i confiança. Però també em diu que has de vigilar de no dessagnar-te batallant. Quin és el moment d'abandonar algú que no pot gaudir de res i no vol aprendre'n? Quan has d'abandonar un món intern que cap discurs pot curar? Quan has d'allunyar-te d'algú que pateix sempre i per tot, i que només va vivint canviant l'objecte i el motiu del dolor? Com saps si un dia la teva fortalesa podrà ser la seva? Com saps si les raons externes —un metge, una desgràcia, un fill, el teu amor— podran modificar aquell paisatge interior, tan llòbrec, tan desconfiat, tan aïllat de tot? Qui t'avisarà quan la seva vida enverinada t'arrossegui? Quina part de veritat pots acceptar, de les seves grans escenes, tan còmiques i patètiques?
En un dels seus textos sobre el suïcidi, Cioran va escriure: 'Només hi ha dos tipus de persones que desperten la meva admiració: els que poden tornar-se bojos en qualsevol moment i els que a cada instant són capaços de suïcidar-se'. A mi no em desperten cap admiració —Cioran era un esnob. A mi em fan patir molt i m'activen el desig de salvar-los. Com li passa a Markus Messner, un dels millors herois caiguts de Philip Roth.
Markus ha estat educat per ser un home recte i treballador que ha de convertir-se en un advocat honrat i de prestigi. Oliva Hutton, a qui tots anomenen la boja, el mareja i el reclama, l'obliga a desviar la força i l'atenció dels seus estudis, que a casa els costen calés i esforç.
La mare de Markus coneix l'Olivia, veu els talls dels seus canells i quan estan sols li diu al fill: "allunya't d'aquesta noia, una dona tan desequilibrada com per tallar-se les venes no pot fer-te bé. I aleshores argumenta: la feblesa dels altres et pot destruir tant com la seva força. La gent feble no és inofensiva, fill meu".
Hi ha nivells i nivells, d'esfondrament interior. Però en general una "boja" és algú sense parets mestres. Comences a furgar i tot són trencadisses i autodestrucció. Pot semblar dolenta perquè no té sentiments —només té instints i emocions, que són una cosa molt més primària, molt més tirànica, més egoista, una força que domina el cos abans que pugui treballar la raó. La boja pot semblar manipuladora, perquè s'aguanta sobre un fil i sempre fa equilibris per protegir la seva supervivència. A més desgasta i reclama molta atenció, perquè no pot sortir d'ella mateixa i perquè s'acostuma molt ràpidament a la teva ajuda, que aviat la converteix en exigència i pressió.
La vida amb una "boja" és dura i t'ho condiciona tot. L'experiència em diu que a aquesta gent sense fonaments els pots arribar a salvar a través de l'amor, donant-los molta seguretat i confiança. Però també em diu que has de vigilar de no dessagnar-te batallant. Quin és el moment d'abandonar algú que no pot gaudir de res i no vol aprendre'n? Quan has d'abandonar un món intern que cap discurs pot curar? Quan has d'allunyar-te d'algú que pateix sempre i per tot, i que només va vivint canviant l'objecte i el motiu del dolor? Com saps si un dia la teva fortalesa podrà ser la seva? Com saps si les raons externes —un metge, una desgràcia, un fill, el teu amor— podran modificar aquell paisatge interior, tan llòbrec, tan desconfiat, tan aïllat de tot? Qui t'avisarà quan la seva vida enverinada t'arrossegui? Quina part de veritat pots acceptar, de les seves grans escenes, tan còmiques i patètiques?
En un dels seus textos sobre el suïcidi, Cioran va escriure: 'Només hi ha dos tipus de persones que desperten la meva admiració: els que poden tornar-se bojos en qualsevol moment i els que a cada instant són capaços de suïcidar-se'. A mi no em desperten cap admiració —Cioran era un esnob. A mi em fan patir molt i m'activen el desig de salvar-los. Com li passa a Markus Messner, un dels millors herois caiguts de Philip Roth.