Quan fa mig any va morir en Virginijus -la pobresa mata, i dormir al carrer i patir aporofòbia, remata- vaig escriure sobre un possible revulsiu en l'atenció mèdica a les persones sense sostre. Entitats com Arrels Fundació ho denuncien i documenten contínuament: l'accés a la sanitat pública deixa de ser universal davant les persones sense sostre; per discriminació o per manca de protocols i adaptacions. La mort d’aquest veí lituà arrelat a Badalona va quedar envoltada, a més, per la vulneració del seu dret a la privacitat, quan l'alcalde del PP Xavier Garcia Albiol, va revelar les seves dades mèdiques durant un Ple municipal. Pocs mesos abans s’havia acabat sobtadament la catorzena legislatura del Parlament de Catalunya, fet que va impedir l’aprovació de la llei catalana de mesures transitòries i urgents per a fer front i erradicar el sensellarisme, una llei altament reclamada i que havia congregat molts esforços i consensos. Avui dia el nou govern del PSC no ha fet cap gest per tornar a posar aquesta llei en l’òrbita de ser aprovada.
Disposar d’un lloc confortable on dormir, i on arrecerar-se de les inclemències de la intempèrie, és una necessitat vital prioritària, compartida per tota la humanitat, arreu del planeta. Estiguis de viatge, en trànsit migratori, o estable en un territori, tothom necessita alimentar-se, descansar i guarir-se en condicions saludables. Disposar d’una llar que aporti seguretat humanitària, on confortabilitzar la vida i la relacionalitat és, de fet, una prioritat vital que ha mogut l'ésser humà, al llarg de la història i arreu del món (també, lamentablement i així ens va, ha mogut als qui n’han fet font de negoci especulatiu) i per això les actuals dificultats per accedir i sostenir un habitatge són un dels principals indicadors del fracàs del sistema neoliberal que ens regeix. Fracàs en augment desbocat a la Unió Europea, on els estats no fan els deures, i on el creixement de l’extrema dreta escampa l’odi a les persones pobres. En tenim tràgica mostra a Badalona.
Llegir avui dia l’article 25 de la famosa Declaració Universal dels Drets Humans proclamada l’any 1948 per l’ONU és un autèntic exercici de cinisme. Sobretot si el llegim mirant als ulls de milers de persones afectades per la condició de pobresa (24,4% de la població catalana), de sensellarisme (segons la fundació FOESSA, 915.000 persones vivint a Catalunya en habitatge insegur i 1,3 milions de persones vivint en habitatge inadequat) i de forma molt especial a les que dormen al ras, sense sostre (unes 20.000). Malgrat atendre aquesta emergència queda regulat per la llei de les bases de règim local, per la llei de Serveis Socials i per la llei d’igualtat de tracte i no discriminació, i malgrat que hi ha un marc legal d’estratègia per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya, quan a Badalona el govern va tancar fa 10 mesos el centre de pernoctació que existia, abocant al carrer una cinquantena de persones, cap altra administració el va obligar a rectificar. De què serveixen doncs els marcs legals si no es compleixen?
Com que a la UE els drets humans van de capa caiguda, es nota un esforç per apuntalar els marcs que els defensen. Crida l’atenció una frase que es recull a una resolució del Parlament Europeu aprovada farà 10 anys (gener de 2014), considerant totalment inacceptable que en territori UE encara hi hagi persones que visquin al carrer i es posi en perill la seva salut i la seva vida, quan és en aquesta dècada que s’ha accelerat significativament l’empitjorament de la situació. De què serveix incloure resolucions com aquesta o les de la Cimera Social de Göteborg (novembre de 2017) o fins i tot incloure-ho als Objectius de Desenvolupament Sostenible de 2030, si després no s’apliquen mecanismes per obligar els estats a fer polítiques d’habitatge i assistència per a les persones en situació de sensellarisme?
Aquests dies de desembre en què la simbologia del solstici d’hivern i la nadalenca omplen carrers, places i cases, sovint independentment del nivell de laïcisme i religiositat que tingui la gent, i sota un aclaparador domini dels interessos consumistes, l’estampa de tradició cristiana d’un home i una dona no aconseguint sostre on passar la nit, no aconseguint posada -ella en avançat estat de gestació- ressalta simbòlicament en referència als creixents problemes d’habitatge. Ja ho va fer l’any 2000 l’actor Oriol Genís, pessebrista, al seu diorama “Buscant posada (any 2000)” on sota una pintada contra el racisme, les figures de Lluís Muñoz expressaven la crua violència amb què una parella de guàrdies civils apallissen un home i una dona marroquins, ella en avançat estat de gestació. La mostra es va exposar a Badalona, una ciutat on el racisme contra la migració i el maltractament a les persones sense llar és, sota el poder municipal absolut de Xavier Garcia Albiol, un règim de terror. Per un 2025 d’autèntic compromís per a l'erradicació del sensellarisme, tinguem bones festes!