Resulta que sí que es podia acollir. La resposta dels estats europeus a l’arribada de centenars de milers de persones refugiades d’Ucraïna ha sigut oposada a la de la crisi iniciada del 2015, quan milions de persones que fugien de la guerra a Síria i d’altres països d’Orient Mitjà es van trobar amb els murs de l’Europa fortalesa. I milers d’entre elles hi van morir i segueixen morint a la Mediterrània. Les raons d’aquesta diferència les sabem: proximitat geogràfica i relació prèvia (els ciutadans ucraïnesos ja podien entrar lliurement a la UE, però no instal·lar-s’hi), geopolítica i un racisme a penes dissimulat.
El que tenen en comú els dos moments és l’onada de solidaritat arreu d’Europa. Milers de persones s’estan mobilitzant per enviar ajuda a Ucraïna, col·laborar amb l’acollida de les que arriben o fins i tot anant allà a rescatar gent que fuig de la guerra. Una mobilització que recorda les rebudes amb aplaudiments a les famílies que aconseguien arribar a Europa el 2015 o la manifestació “Volem acollir” a Barcelona. La solidaritat segueix sent la reacció més habitual davant situacions d’injustícia i patiment tan clares, malgrat els esforços de les forces polítiques reaccionàries que promouen la guerra del penúltim contra l’últim.
Les administracions tenen el deure d’acollir de la millor manera possible totes les persones que arribin, però també de promoure i canalitzar l’onada de solidaritat que estem vivint. Per això són importants iniciatives com la web Ciutat Refugi, de l’Ajuntament de Barcelona, on s’explica la manera més útil d’enviar ajuda a Ucraïna o col·laborar amb l’acollida de les ucraïneses i ucraïnesos que arriben a Barcelona. Com va demostrar la pandèmia, necessitem administracions fortes i amb recursos, però la solidaritat ciutadana també és imprescindible per fer front a les crisis.
És molt bona notícia que per una vegada els estats semblin estar a l'altura de la seva ciutadania. De manera implícita, les autoritats comunitàries i els governs europeus estan deslegitimant tots els mites que s’havien utilitzat fins ara per tancar les portes d’Europa a les persones refugiades: l’efecte crida, el cost econòmic, el “no hi caben”. Abans de la guerra a Ucraïna, a tota la UE (un bloc ric de 500 milions d’habitants) vivien només 2,6 milions de persones refugiades, menys per exemple que a Jordània, un petit país de 10 milions d’habitants i molt més pobre que la UE. Especialment espectacular ha sigut el gir dels governs d’ultradreta de l’Est del continent, que mentre es van negar a acollir els pocs refugiats d’Orient Mitjà que els corresponien segons el repartiment organitzat per la UE, ara reben amb els braços oberts a qui fuig del seu enemic rus.
Amb la crisi ucraïnesa ha quedat clar que l’acollida és perfectament possible, ara la societat civil té la difícil tasca d’aconseguir que aquesta crisi no sigui una excepció. Mentre s’organitza a correcuita l’acollida de milions de refugiades i refugiats ucraïnesos, fora del focus mediàtic segueixen els intents de salt a la frontera sud espanyola i l’arribada (o naufragi) d’embarcacions precàries, segueixen funcionant a Líbia centres d’internament patrocinats per la Unió Europea malgrat les proves dels crims que allà s’estan cometent contra persones que intenten migrar a Europa.
Mentre ajudem els ucraïnesos i ucraïneses que arriben i pressionem a les administracions perquè l’acollida sigui com més generosa possible, hem de reclamar el mateix tractament per a totes les persones refugiades. En un context d’increment de les tensions internacionals i de crisi climàtica, malauradament aquesta no serà la darrera arribada massiva de persones refugiades a Europa. Fem que a partir d’ara acollir sigui la norma, no l’excepció.
El que tenen en comú els dos moments és l’onada de solidaritat arreu d’Europa. Milers de persones s’estan mobilitzant per enviar ajuda a Ucraïna, col·laborar amb l’acollida de les que arriben o fins i tot anant allà a rescatar gent que fuig de la guerra. Una mobilització que recorda les rebudes amb aplaudiments a les famílies que aconseguien arribar a Europa el 2015 o la manifestació “Volem acollir” a Barcelona. La solidaritat segueix sent la reacció més habitual davant situacions d’injustícia i patiment tan clares, malgrat els esforços de les forces polítiques reaccionàries que promouen la guerra del penúltim contra l’últim.
Les administracions tenen el deure d’acollir de la millor manera possible totes les persones que arribin, però també de promoure i canalitzar l’onada de solidaritat que estem vivint. Per això són importants iniciatives com la web Ciutat Refugi, de l’Ajuntament de Barcelona, on s’explica la manera més útil d’enviar ajuda a Ucraïna o col·laborar amb l’acollida de les ucraïneses i ucraïnesos que arriben a Barcelona. Com va demostrar la pandèmia, necessitem administracions fortes i amb recursos, però la solidaritat ciutadana també és imprescindible per fer front a les crisis.
És molt bona notícia que per una vegada els estats semblin estar a l'altura de la seva ciutadania. De manera implícita, les autoritats comunitàries i els governs europeus estan deslegitimant tots els mites que s’havien utilitzat fins ara per tancar les portes d’Europa a les persones refugiades: l’efecte crida, el cost econòmic, el “no hi caben”. Abans de la guerra a Ucraïna, a tota la UE (un bloc ric de 500 milions d’habitants) vivien només 2,6 milions de persones refugiades, menys per exemple que a Jordània, un petit país de 10 milions d’habitants i molt més pobre que la UE. Especialment espectacular ha sigut el gir dels governs d’ultradreta de l’Est del continent, que mentre es van negar a acollir els pocs refugiats d’Orient Mitjà que els corresponien segons el repartiment organitzat per la UE, ara reben amb els braços oberts a qui fuig del seu enemic rus.
Amb la crisi ucraïnesa ha quedat clar que l’acollida és perfectament possible, ara la societat civil té la difícil tasca d’aconseguir que aquesta crisi no sigui una excepció. Mentre s’organitza a correcuita l’acollida de milions de refugiades i refugiats ucraïnesos, fora del focus mediàtic segueixen els intents de salt a la frontera sud espanyola i l’arribada (o naufragi) d’embarcacions precàries, segueixen funcionant a Líbia centres d’internament patrocinats per la Unió Europea malgrat les proves dels crims que allà s’estan cometent contra persones que intenten migrar a Europa.
Mentre ajudem els ucraïnesos i ucraïneses que arriben i pressionem a les administracions perquè l’acollida sigui com més generosa possible, hem de reclamar el mateix tractament per a totes les persones refugiades. En un context d’increment de les tensions internacionals i de crisi climàtica, malauradament aquesta no serà la darrera arribada massiva de persones refugiades a Europa. Fem que a partir d’ara acollir sigui la norma, no l’excepció.