Una tercera part dels treballadors públics reben assistència sanitària a través de mutualitats de caràcter privat que reben una compensació econòmica de l’estat per aquesta feina. Els problemes per adjudicar aquests serveis i la negativa de les mútues a presentar-se al concurs, perquè consideren que les condicions econòmiques són insuficients, ha posat de manifest la persistència dins la funció pública d’un mètode considerat anacrònic, encara que en alguns països europeus sigui la manera en què reben serveis la totalitat de la població.
Des de la dècada dels cinquanta del segle passat, al bell mig de la dictadura, el franquisme va impulsar la creació de mutualitats administratives per a una mínima assistència i alguns serveis de jubilació per al personal dels ministeris i els seus familiars. L’any 1975, el de la mort del dictador es va optar per unificar les desenes i desenes de mutualitats administratives en les tres que encara persisteixen: Muface, Isfas i Mugeju, que donen servei a col·lectius com els docents universitaris i no universitaris i altres col·lectius de serveis bàsics, militars, guàrdies civils, jutges, fiscals i alguns funcionaris de l’administració de justícia.
Aquestes tres Mutualitats han persistit fins a l’actualitat i la que està posant en qüestió el mecanisme de prestació de cobertura sanitària és la primera, Muface. Aquesta contracta companyies privades d’assistència sanitària que són les prestadores del servei. Els funcionaris acollits a aquest règim van optar en els temps de la universalització i van triar les mutualitats externes. Els sindicats d’aquests funcionaris defensen aferrissadament aquest doble sistema i s’oposen a la seva desaparició.
Les administracions dels centres sanitaris han de tenir una doble via de facturació de l’assistència perquè les despeses de l’assistència d’aquests col·lectius no ha de carregar-se a les despeses generals de la seguretat social. Ara les mutualitats prestadores d’aquest servei, Adeslas, DKV i Asisa no accepten el càlcul de despeses d’aquesta assistència i ja han deixat desert el concurs una vegada. Podrien deixar-lo desert una i altra vegada, però la prorroga finalitza el dia 1 d’abril i aleshores caldrà veure si la darrera, Asisa, que s’ha mostrat partidària d’assumir tota l’assistència, fa una oferta. O si no s’arriba a cap acord i per la via dels fets aquest col·lectiu de més d’1,3 milions de persones s’incorpora al règim general, doncs no poden quedar-se sense assistència.
Els responsables del Ministeri de Funció Pública voldrien mantenir l'actual model, ni que només sigui perquè els funcionaris i els seus sindicats ho veuen com una pèrdua de prestacions. Personalment i professionalment opino que no seria així, que no perdríem prestacions. El Ministeri de Sanitat demana la incorporació al règim general de la Seguretat Social, avui distribuït en les responsabilitats descentralitzades de la sanitat.
Un Ministeri està sota la responsabilitat del partit Socialista i l’altre sota la responsabilitat de Sumar. Una polèmica que suma tensions en el govern espanyol de coalició. Però la pregunta és si l’actual sistema sanitari pot assumir 1,3 milions de persones amb garanties de no allargar el temps d’espera per a tots els beneficiaris. I si no s’ha portat aquesta greu desavinença fins a un calendari quasi impossible per a redefinir recursos que fessin possible una incorporació que tibi fins a límits impossibles el sistema sanitari.