Aquest divendres a la tarda sortiran al carrer milers de persones preocupades per l'emergència climàtica. L'amenaça al Planeta ha passat finalment al primer pla, després d'anys d'advertències dels científics i els experts. No sé què ho ha fet, perquè el perill de l'escalfament global no és d'avui. No sé si ha estat Greta Thurnberg o que a algú li interessa que ens preocupem per això. Tant li fa.
Està bé que ens inquietem, perquè la situació ho és, d'inquietant. La setmana passada, a l'edició d'enguany del VISA POUR L'IMAGE, l'exposició anual de fotoperiodisme de Perpinyà, els riscos climàtics competien en protagonisme amb les fotografies de les guerres del moment. Una sèrie explicava que la sobreexplotació del Llac Victòria pot convertir-lo en un terreny àrid en 30 anys. I una altra advertia del perill per al clima de la competició geopolítica per l'Àrtic. I fa un mes a Islàndia van decretar la mort de la primera gelera (és a dir, que deixa de ser de gel perpetu).
Si combinem aquestes notícies terribles amb les contínues advertències que rebem sobre males pràctiques a la llar, a la feina, al lleure, podem arribar a interioritzar una culpabilitat individual: el món se'n va en orris perquè no reutilitzo prou, perquè m'he deixat el llum obert, perquè faig viatges d'estiu en avió. L'extensió del benestar a amples capes de la societat acabaria sent la causa de la destrucció de l'ecosistema i, indirectament, es podria pensar que quan només tenien accés a certes comoditats les classes altes el medi ambient estava millor.
No vull menystenir la importància de les accions individuals, ni que sigui per una presa de consciència sobre la situació, però no hem d'oblidar mai que les decisions més importants per salvar la Terra s'han de prendre a un altre nivell. Són els estats els que poden invertir en energies netes, els que poden accelerar la investigació sobre materials reutilitzables o biodegradables, els que poden imposar regulacions a la sobreocupació de les costes o estendre la protecció de les zones naturals. Ells són els que han de fer valer la seva força representativa davant de les Corporacions, i les organitzacions col·lectives d'Estats les que poden aplicar sancions als que no compleixin.
Jo em comprometo a fer servir les mínimes bosses de plàstic, però si continuem depenent del petroli perquè dona més diners que l'eòlica o la fotovoltaica, la meva carmanyola de vidre no ens salvarà de pràcticament res.
Està bé que ens inquietem, perquè la situació ho és, d'inquietant. La setmana passada, a l'edició d'enguany del VISA POUR L'IMAGE, l'exposició anual de fotoperiodisme de Perpinyà, els riscos climàtics competien en protagonisme amb les fotografies de les guerres del moment. Una sèrie explicava que la sobreexplotació del Llac Victòria pot convertir-lo en un terreny àrid en 30 anys. I una altra advertia del perill per al clima de la competició geopolítica per l'Àrtic. I fa un mes a Islàndia van decretar la mort de la primera gelera (és a dir, que deixa de ser de gel perpetu).
Si combinem aquestes notícies terribles amb les contínues advertències que rebem sobre males pràctiques a la llar, a la feina, al lleure, podem arribar a interioritzar una culpabilitat individual: el món se'n va en orris perquè no reutilitzo prou, perquè m'he deixat el llum obert, perquè faig viatges d'estiu en avió. L'extensió del benestar a amples capes de la societat acabaria sent la causa de la destrucció de l'ecosistema i, indirectament, es podria pensar que quan només tenien accés a certes comoditats les classes altes el medi ambient estava millor.
No vull menystenir la importància de les accions individuals, ni que sigui per una presa de consciència sobre la situació, però no hem d'oblidar mai que les decisions més importants per salvar la Terra s'han de prendre a un altre nivell. Són els estats els que poden invertir en energies netes, els que poden accelerar la investigació sobre materials reutilitzables o biodegradables, els que poden imposar regulacions a la sobreocupació de les costes o estendre la protecció de les zones naturals. Ells són els que han de fer valer la seva força representativa davant de les Corporacions, i les organitzacions col·lectives d'Estats les que poden aplicar sancions als que no compleixin.
Jo em comprometo a fer servir les mínimes bosses de plàstic, però si continuem depenent del petroli perquè dona més diners que l'eòlica o la fotovoltaica, la meva carmanyola de vidre no ens salvarà de pràcticament res.