L’economia europea no funciona. La locomotora alemanya s’ha aturat i la resta de països del continent no estan en gaire millor forma. La factura energètica ha pujat, la Xina ja no compra cotxes alemanys i la tensió bèl·lica obligarà a fer créixer la despesa militar després de trenta anys d’abandonament i deixadesa. Espanya lidera el creixement a la Unió Europea, però ho fa amb una economia impulsada per la immigració, el turisme i la despesa pública. Més riquesa, però també més habitants i una productivitat baixa i estancada. Pa per avui i fam per a l’endemà.
Una mirada a l’evolució de les economies americana i europea els darrers 15 anys ajuda a entendre el drama. L’any 2008 l’eurozona i els Estats Units generaven un PIB de dimensió similar, al voltant de 14 bilions de dòlars (bilions europeus, trilions americans). Des de llavors l’eurozona gairebé no ha crescut, però el PIB americà ha pujat un 80% fins als 26 bilions de dòlars. Comparar les principals empreses americanes i europees ajuda a entendre el decalatge. Amazon, Tesla, Meta, Nvidia, Microsoft i Apple, totes tecnològiques, contra Hermés, LVMH, L’Oréal i Inditex, luxe i moda. I encara sort que companyies com Novonordisk, SAP i ASML, farmàcia i tecnologia, ajuden a salvar els mobles d’Europa.
Els últims mesos Enrico Letta i Mario Draghi han presentat dos documents rellevants de diagnòstic i una llista llarga de remeis contra l’estancament europeu. Dos bons documents de dos grans europeistes, carregats d’idees i recomanacions per impulsar la integració europea i la competitivitat del continent. Iniciatives públiques que han de generar els incentius, el marc regulador i l’acompanyament financer que l’economia del continent necessita, però que a darrera hora seran insuficients sense alguna cosa més.
No hi ha economia sense empreses i no hi ha empreses sense empresaris. L’impuls a la innovació, l’empenta a la reindustrialització des de la sostenibilitat i la defensa o la consolidació de nous unicorns europeus, startups amb valor superior als mil milions d’euros, tenen una cosa en comú: caldran empresaris europeus que arrisquin i emprenguin per fer-los possibles. Són els empresaris, estúpid! Per transformar una economia de mercat en una versió millor de si mateixa no n’hi ha prou legislant i gastant diners públics. Calen empresaris, bons empresaris, per convertir la innovació i la sostenibilitat en inversions, llocs de treball i beneficis que es puguin reinvertir en el futur.
Europa va acollir amb entusiasme les teories de l’estat emprenedor de l’economista italiana Mariana Mazzucato. Una defensa del paper del sector públic en la innovació que pretén que sense suport públic, programes d’estímul i subvencions diverses, la màquina de l’economia del coneixement no funciona. I té bona part de raó, però el missatge que Europa necessita és un altre, perquè sense emprenedoria privada, ambició empresarial i empresaris amb ganes de transformar sectors sencers, conquerir el món i trinxar la competència, tampoc no s’aconsegueix el creixement de la productivitat i la riquesa que Europa necessita com l’aire que respira. No anem faltats d’impuls públic, ens cal més impuls privat.
A Europa massa sovint la mirada econòmica pateix la Síndrome del Baró Münchhausen, aquell personatge que volava estirant-se els cabells. El rol del sector públic en l’economia és fonamental, clar, però esperar que l’economia funcioni sense el protagonisme de les empreses és com pretendre volar estirant-se els cabell. Són els empresaris, estúpid!