Hi ha dues veritats acreditades que acompanyen la figura de Javier Tebas. Una: que ha estat especialment hàbil per fer-se amb el poder en el col·lectiu de clubs de primera i segona divisió i que ho ha aprofitat per modernitzar i organitzar eficientment una entitat arcaica fins la seva arribada, la Lliga de Futbol Professional. La companyia on s’agrupen tots els clubs és al 2018 més eficient, té una estratègia clara de creixement i expansió, comercialitza col·lectivament l’explotació dels drets de televisió i ha actualitzat pràctiques del futbol que venien encara de les tardes de fària a la grada.
Dos: políticament està situat molt lluny de la neutralitat que requereix un càrrec institucional i molt lluny també de postures homologables a un demòcrata del segle XXI. A Tebas li dol Espanya, ha militat en organitzacions ultradretanes i no s’amaga del seu ideari. L’entorn, a Espanya, l’acompanya. I el gran damnificat és el Barça. Bé, més que el Barça, els seus socis o aficionats que s’expressen lliurement i que periòdicament reben els retrets o les amenaces del president de la Lliga. L’últim estirabot: la idea que caldria aplicar un 155 especial i suspendre la final de Copa del Rei si des de la graderia blaugrana es xiula al Monarca, com ja va sent tradició en les últimes cites.
El Barça conviu malament amb les dues vessants de Tebas. Gesticula ostentosament a cada estirabot. Apareix el portaveu del club i entra en una polèmica dialèctica amb Tebas que omple tertúlies però no va més enllà. El club blaugrana no passa de fer declaracions grandiloqüents per consum intern. Els fets indiquen el contrari. El Barça ha caminat de costat de Tebas en el seu ascens al poder i ha estat el gran còmplice de les seves darreres decisions estratègiques. El Barça ha renunciat a exercir el seu pes en aquesta institució per reclamar-li al representant de tots els clubs neutralitat.
Milers de càrrecs institucionals d’aquest país es reserven les seves opinions polítiques personals pel fet, obvi, que representen alguna cosa més que a ells mateixos. Tebas, quan parla, ho fa en boca de tots els clubs de primera i segona divisió. I el Barça és o el primer o el segon club en importància. Més ben dit, sense el Barça i la dialèctica Madrid-Barça, el negoci de la LFP se’n va en orris.
La pregunta és, per què el Barça renuncia a exercir aquest pes específic per parar-li els peus al seu representant col.lectiu en matèria sensible per a la majoria dels seus socis? Les relacions personals i la coincidència d’interessos d’una part de la junta blaugrana podria donar una explicació a aquesta pregunta però no n’hi ha prou. El club s’ha instal.lat en un perfil baix també en aquesta matèria i, parapetat darrere els èxits esportius, ha cedit espai a àmbits com la Federació o la Lliga de Futbol Professional. Ara Messi ho resol. El problema ens esclatarà, com molts d’altres, quan Messi no hi sigui.
Dos: políticament està situat molt lluny de la neutralitat que requereix un càrrec institucional i molt lluny també de postures homologables a un demòcrata del segle XXI. A Tebas li dol Espanya, ha militat en organitzacions ultradretanes i no s’amaga del seu ideari. L’entorn, a Espanya, l’acompanya. I el gran damnificat és el Barça. Bé, més que el Barça, els seus socis o aficionats que s’expressen lliurement i que periòdicament reben els retrets o les amenaces del president de la Lliga. L’últim estirabot: la idea que caldria aplicar un 155 especial i suspendre la final de Copa del Rei si des de la graderia blaugrana es xiula al Monarca, com ja va sent tradició en les últimes cites.
El Barça conviu malament amb les dues vessants de Tebas. Gesticula ostentosament a cada estirabot. Apareix el portaveu del club i entra en una polèmica dialèctica amb Tebas que omple tertúlies però no va més enllà. El club blaugrana no passa de fer declaracions grandiloqüents per consum intern. Els fets indiquen el contrari. El Barça ha caminat de costat de Tebas en el seu ascens al poder i ha estat el gran còmplice de les seves darreres decisions estratègiques. El Barça ha renunciat a exercir el seu pes en aquesta institució per reclamar-li al representant de tots els clubs neutralitat.
Milers de càrrecs institucionals d’aquest país es reserven les seves opinions polítiques personals pel fet, obvi, que representen alguna cosa més que a ells mateixos. Tebas, quan parla, ho fa en boca de tots els clubs de primera i segona divisió. I el Barça és o el primer o el segon club en importància. Més ben dit, sense el Barça i la dialèctica Madrid-Barça, el negoci de la LFP se’n va en orris.
La pregunta és, per què el Barça renuncia a exercir aquest pes específic per parar-li els peus al seu representant col.lectiu en matèria sensible per a la majoria dels seus socis? Les relacions personals i la coincidència d’interessos d’una part de la junta blaugrana podria donar una explicació a aquesta pregunta però no n’hi ha prou. El club s’ha instal.lat en un perfil baix també en aquesta matèria i, parapetat darrere els èxits esportius, ha cedit espai a àmbits com la Federació o la Lliga de Futbol Professional. Ara Messi ho resol. El problema ens esclatarà, com molts d’altres, quan Messi no hi sigui.