En un anterior article s’apuntava la important fractura per edat i ideologia que existeix actualment en les dues grans televisions públiques a Catalunya (TV3 i TV1) en relació amb el consum d’informació política. Alhora també s’explicava l’enorme atracció que exerceixen els canals privats en aquells segments ciutadans que no es senten interpel.lats per aquestes consolidades televisions: els joves i els espais polítics que no estan al govern. És pertinent preguntar-se si sempre ha estat així. I una mirada diacrònica és la intenció d’anàlisis d’aquest segon article. La segona dècada del s. XXI s’inaugura amb els governs de Montilla a Catalunya i Rodríguez Zapatero a Espanya però ja en fase d’esgotament. Al llarg del període es produiran canvis en la correlació de força parlamentària i governamental en els dos contextos polítics. Es tracta d’un període convuls i mogut, en el que succeeixen moltes coses i de manera molt ràpida en que els principals consensos que havien funcionat des de la transició comencen a esgotar-se.
El baròmetre del CEO de febrer de 2010 indica que més de la meitat dels enquestats s’informa televisivament per TV3 (54%). Els votants de tots els partits polítics amb excepció del PP i C’s segueixen aquest patró de consum informatiu. Les dades produïdes pel CEO des de 2005 -que és quan es crea l’organisme- visualitzen una estabilitat en el comportament: primer els votants del PP i després també de C’s són l’excepció que confirma la regla. El segon canal de consum informatiu, molt a la distància de TV3, és TV1 (16,1%). També pels votants de la major part de partits és la segona opció. Pels votants del PP i C’s, que tenen un patró de consum informatiu diferent, el primer canal més vist és Antena 3 (27,7% i 32,8%). Com a dada només recordar que el PSOE ocupa el govern de l’Estat des de 2004.
Aquest patró que s’havia mantingut amb una certa estabilitat en el temps, comença a patir transformacions. En el baròmetre de febrer de 2013, TV3 manté el nivell de fidelitat però a el de TV1 es redueix a la meitat. És important la fuga d’espectadors votants de CIU i de ICV (i en menor mesura del PSC) del primer canal de la televisió pública espanyola. Per contra, passa a situar-se com acanal preferit per informar-se políticament per part dels votants del PP i C’s (43,5% i 27,9%). Mariano Rajoy accedeix al govern espanyol a les eleccions generals de 2011. Pel que fa al canal català, es detecta una certa “desafecció” per part de votants del PSC (de 52,9 a 25,2) i en menor mesura d’ERC i ICV. Artur Mas guanya les eleccions catalanes de 2010 amb el lema del “govern dels millors” que inaugura dos anys de veritable laboratori neoliberal; i revalida la victòria, però més ajustada i amb obligació d’arribar acords de governabilitat amb ERC, a les eleccions de 2012, tenint com a moment clímax del període la celebració del 9N de 2014.
Ja després del 27S de 2015 i embarcades les forces governamentals (la que forma part del govern –JxS- i la que li dóna suport extern – CUP-) en la via unilateral cap a la independència (primer), modificant el full de ruta introduït un referèndum pel mig (després), el mapa de consum informatiu continua mutant. Tot això es produeix en un convuls escenari polític i electoral estatal: el PP està intentant conformar govern, i Podem i confluències preparen la disputa per la segona posició a les generals. El baròmetre de març de 2016 indica que TV3 continua essent el canal líder en quan a informació política es refereix (41,3), això si, detectant-se un considerable retrocés. TV1 es manté igual (8,8). La principal desafecció de la televisió pública catalana es produeix en l’espai ecosocialista-comuns (de 43,3 a 20,1) i continua produint-se en el PSC (de 25,2 a 12,5).
A dia d’avui, i amb les últimes dades disponibles del baròmetre de juliol de 2017, TV3 és el canal de referencia del 39,4% dels enquestats i TV1 del 13,2. Es produeix un fre en el descens de fidelitat de TV3 i una recuperació de TV1. Pel que fa a la primera augmenta la confiança del votant de JxS, es tapona la fuga de votants dels comuns i retornen alguns del PSC (que compensen la pèrdua d’espectadors de la CUP). Pel que fa a la segona, l’augment ve principalment per part de votants PP i PSOE. Ara bé, aquests ajustos no canvien el fenomen de fons. En pocs anys s’ha fragmentat el panorama comunicatiu a Catalunya. Es cert que es tracta d’un fenomen que respon a dinàmiques més generals. Però també és cert que a casa nostra la fragmentació te un component ideològic (i de proximitat governamental) cada cop més rellevant. Les fluctuacions d’espectadors entre canals ha anat massa lligada en el darrer període a les correlacions de força parlamentàries i governamentals -i dels seus projectes polítics-, no només posant en dubte la pluralitat dels mitjans públics sinó afeblint la situació de partida d’aquests en la disputa per les audiències.
El baròmetre del CEO de febrer de 2010 indica que més de la meitat dels enquestats s’informa televisivament per TV3 (54%). Els votants de tots els partits polítics amb excepció del PP i C’s segueixen aquest patró de consum informatiu. Les dades produïdes pel CEO des de 2005 -que és quan es crea l’organisme- visualitzen una estabilitat en el comportament: primer els votants del PP i després també de C’s són l’excepció que confirma la regla. El segon canal de consum informatiu, molt a la distància de TV3, és TV1 (16,1%). També pels votants de la major part de partits és la segona opció. Pels votants del PP i C’s, que tenen un patró de consum informatiu diferent, el primer canal més vist és Antena 3 (27,7% i 32,8%). Com a dada només recordar que el PSOE ocupa el govern de l’Estat des de 2004.
Aquest patró que s’havia mantingut amb una certa estabilitat en el temps, comença a patir transformacions. En el baròmetre de febrer de 2013, TV3 manté el nivell de fidelitat però a el de TV1 es redueix a la meitat. És important la fuga d’espectadors votants de CIU i de ICV (i en menor mesura del PSC) del primer canal de la televisió pública espanyola. Per contra, passa a situar-se com acanal preferit per informar-se políticament per part dels votants del PP i C’s (43,5% i 27,9%). Mariano Rajoy accedeix al govern espanyol a les eleccions generals de 2011. Pel que fa al canal català, es detecta una certa “desafecció” per part de votants del PSC (de 52,9 a 25,2) i en menor mesura d’ERC i ICV. Artur Mas guanya les eleccions catalanes de 2010 amb el lema del “govern dels millors” que inaugura dos anys de veritable laboratori neoliberal; i revalida la victòria, però més ajustada i amb obligació d’arribar acords de governabilitat amb ERC, a les eleccions de 2012, tenint com a moment clímax del període la celebració del 9N de 2014.
Ja després del 27S de 2015 i embarcades les forces governamentals (la que forma part del govern –JxS- i la que li dóna suport extern – CUP-) en la via unilateral cap a la independència (primer), modificant el full de ruta introduït un referèndum pel mig (després), el mapa de consum informatiu continua mutant. Tot això es produeix en un convuls escenari polític i electoral estatal: el PP està intentant conformar govern, i Podem i confluències preparen la disputa per la segona posició a les generals. El baròmetre de març de 2016 indica que TV3 continua essent el canal líder en quan a informació política es refereix (41,3), això si, detectant-se un considerable retrocés. TV1 es manté igual (8,8). La principal desafecció de la televisió pública catalana es produeix en l’espai ecosocialista-comuns (de 43,3 a 20,1) i continua produint-se en el PSC (de 25,2 a 12,5).
A dia d’avui, i amb les últimes dades disponibles del baròmetre de juliol de 2017, TV3 és el canal de referencia del 39,4% dels enquestats i TV1 del 13,2. Es produeix un fre en el descens de fidelitat de TV3 i una recuperació de TV1. Pel que fa a la primera augmenta la confiança del votant de JxS, es tapona la fuga de votants dels comuns i retornen alguns del PSC (que compensen la pèrdua d’espectadors de la CUP). Pel que fa a la segona, l’augment ve principalment per part de votants PP i PSOE. Ara bé, aquests ajustos no canvien el fenomen de fons. En pocs anys s’ha fragmentat el panorama comunicatiu a Catalunya. Es cert que es tracta d’un fenomen que respon a dinàmiques més generals. Però també és cert que a casa nostra la fragmentació te un component ideològic (i de proximitat governamental) cada cop més rellevant. Les fluctuacions d’espectadors entre canals ha anat massa lligada en el darrer període a les correlacions de força parlamentàries i governamentals -i dels seus projectes polítics-, no només posant en dubte la pluralitat dels mitjans públics sinó afeblint la situació de partida d’aquests en la disputa per les audiències.