Debatre per debatre és divertit, a vegades. Si després d’un dinar copiós algú em diu “la Terra és plana” o “el centre de la Terra està ple d’aliens”, m’incorporaré, ajuntaré les celles i li demanaré que m’ensenyi els vídeos conspiranoics. És una pèrdua de temps que no fa mal a ningú i de pas tindré una sobretaula esperpèntica. El que no em sembla divertit, sinó més aviat sospitós i caspós, és que de cop hi hagi debats sobre “què és l’abús de poder”.
Ja és prou dur posar el cos, el nom i els cognoms, com han fet Mar Bermúdez i Ana Polo, perquè vinguin els suposats reis del rigor a dubtar sobre el que ja hauríem de tenir claríssim. “S’ha de poder debatre de tot”, s’excusen. “Hi ha matisos”, relaten. No. No hi ha matisos. Una relació de poder és una relació de poder, sobretot en entorns de feina, com ho són les redaccions, on la intel·lectualitat i els contactes són primordials.
Ara, després de molts anys, després de molts actes de valentia, individual i col·lectiva, denunciar-ho comença a tenir conseqüències. Saül Gordillo està sentenciat a un any de presó per l’agressió sexual a Bermúdez. Quim Morales ha reconegut els fets -de forma indirecta, ridícula i absolutament precària, però els ha reconegut-. Ja tenen el que tant necessiten per creure-les: proves, vídeos, sentències. Ja està. Però, de nou, no els és suficient. No els hi valen les seqüeles psicològiques ni els testimonis d’altres periodistes.
Què més els fa falta? Dubto que aquesta insatisfacció vingui d’un amor profund a la veritat o d’una nul·la comprensió lectora. Això mai ha anat de tenir proves. Sospito que aquesta miopia voluntària ve de la por. La por de ser assenyalat per un passat, present o futur d’agressions. La por de perdre el privilegi d’abusar del rol de poder amb alumnes, becàries o companyes de feina. I com que tenen tant a perdre, creen teories conspiranoiques en les quals ells són les víctimes, com ara les denúncies falses o la cultura de la cancel·lació.
Les denúncies falses representen un 0,001% de les denúncies totals a l’Estat. Plácido Domingo acaba d’actuar a Xile. Així que, de moment, els monstres que envaeixen les piulades i els sopars d’empresa d’aquests porucs són això, monstres. Ara, també hi ha qui juga a obrir el debat per diversió, per fer-se el polèmic. A tots aquests trapelles “políticament incorrectes”, als “I’m so crazy”: no ets més interessant. Dona-li una volta. Ha costat molt arribar fins aquí.
Es poden posar moltes coses en dubte fent un cafè un diumenge. Moltíssimes. Pots rebatre la teoria que hi ha àliens vivint al centre de la Terra molt abans de la nostra existència, per exemple. També hi ha qui diu que els ocells no existeixen i que són uns drons espies del govern. Així que, per si vas despistat o despistada, un recordatori: la Terra és rodona i un agressor és un agressor.