El tema de la setmana, entre altres, ha estat la tramitació d’una esmena a la llei penal que beneficia terroristes condemnats. S'ha aprovat per unanimitat al Congrés, i ara PP i Vox diuen que va ser un error i que Sánchez, l'únic que ja pot fer-ho, l'hauria de retirar al Senat. Titllant d’immorals els que han enviat Sumar (en què ha quedat l’spin-off de Podem!) a fer a Pedro Sánchez la feina bruta amb nocturnitat (un mes de juliol) i traïdoria (recolzats en una normativa europea ja antiga), els del PP no arreglen l’ensopegada que els impedeix retreure al PSOE la seva evident genuflexió davant Bildu (pressupostos per presos, va apuntar Otegi fa molts mesos).
Ja alguns dels senadors interpel·lats han sortit a dir que no va ser un error, i que no es pot, per tant, atribuir la posició a la inutilitat dels populars. Però que ni al Congrés ni al Senat en el moment parlamentari oportú hagin oposat resistència a l'esmena és una trista ironia, perquè l'esmena eliminava una excepció a aquesta norma que el PP de Rajoy va introduir anys abans i pel que fa al còmput de penes complertes a països de la Unió Europea en els delictes de terrorisme.
Si acceptem que a Europa no hi ha els delictes polítics perquè tots els estats de la Unió són estats de dret, no tindria sentit aquesta excepció. Però convindrem que davant l'absurd que matar 40 o 400 tinguin la mateixa pena i que la major part de les morts que els etarres acumulen a la seva esquena els reportin una responsabilitat penitenciària pràcticament nul·la, sembla moralment obligat buscar-hi algun pal·liatiu. Ja ho haurien d'haver fet molt abans amb la pena de presó permanent revisable. Però tristament es comprova, en no haver-se introduït fins a la commoció provocada per casos com el de Marta del Castillo, que un assassí en sèrie sense cridar “gora ETA” té menys justificació.
L'enrevessada cadena de recursos, sentències europees i torna a començar amb qüestions prejudicials sembla no tenir fi en aquest tema, però en el fons importa menys quants anys de presó compleixin, sempre pocs en comparació amb els crims comesos, que el fet que no hagin demanat perdó, ans al contrari, riuen confortats pels homenatges que els rendeixen altres de la seva corda quan arriben al poble a tornar a conviure amb les víctimes.
La qüestió lamentablement s'ha girat contra el menys hàbil, perquè en un moment crucial i proper a un incendi sembla que els vigilants dormien. No van fer la seva feina o si la van fer no van saber treure’n rèdit, i tot i que ens anem habituant a la imperícia de gairebé tots en la que diuen ser la seva professió, en aquest cas posa de manifest que la sospita del comú pel grau de diligència dels parlamentaris en la seva tasca principal és tendent a zero. Massa ocupats en vendre'ns a les xarxes socials com de malament ho fa l'altre, de sobte han quedat retratats fent el mateix. I sens dubte enxamparíem en igual indigència el Rufián de les grans ocurrències, la hooligan vicepresidenta Montero i la no menys teatral Yolanda Díaz o la recentment descoberta en la seva faceta ploramiques portaveu del govern.
Només cal donar-los el text d'una llei i proposar-los dir una cosa substanciosa des del punt de vista jurídic per poder comprovar que, com en les reformes domèstiques, ja no ens podem refiar de la perícia del que afirma ser-ne expert. En tot i quasi en tothom, treball superficial per sortir del pas.