El silenci també és violència diuen alguns dels cartells institucionals del 25 de novembre. El silenci de qui ho veu i calla. I com que la violència és molt més que una agressió física, cal revisar, revisar-nos. Cada cop més. L’antifeminisme escampa la tesi que el feminisme s’ha passat de frenada, i hi ha veus que es deixen arrossegar inoculant culpabilitat al bàndol equivocat. I no. Perquè això és com amb l’extrema dreta: creix amb la tebior. Frenar o temperar la lluita contra les opressions no és una opció. Diu Angela Davis que el feminisme és la idea radical que les dones som persones. I això no admet cap rebaixa.
Enguany, el 25N ens atrapa impactades per casos com el de Gisèle Pelicot o les denúncies a Íñigo Errejón, que posen l’accent en la inacció i la complicitat. En el silenci que encobreix. Quan l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra la dona, la definia com “tot acte de violència basat en el gènere que té com a resultat possible o real un dany físic, sexual o psicològic, incloses les amenaces, la coerció o la prohibició arbitrària de la llibertat, ja sigui la que ocorre en la vida pública o en la vida privada".
Els feminicidis són la part més sagnant, més cruenta. Definits com “els assassinats i homicidis de dones per raó de gènere, les induccions al suïcidi i els suïcidis a conseqüència de la pressió i violència exercida cap a la dona” (llei 17/2020 del 22 de desembre, de modificació de la llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista). Aquesta xacra no s’atura. A Catalunya, 151 des de 2012. Perquè els feminicidis no apareixen del no-res. La violència inclou allò que la genera i la sustenta. Ho conceptualitza Johan Galtung, expert en estudis per a la pau i resolució de conflictes: la violència es genera en una dinàmica triangulada per la violència directa, la violència estructural i la violència cultural o simbòlica.
Per erradicar la violència contra les dones cal abordar tota la triangulació. La violència directa és la visible, la que colpeja i mata, la que maltracta i infligeix dany psicològic o físic, la que viola i abusa, la que sotmet. La que omet sosteniment vital. L’estructural és tot el que condicionen els tentacles del patriarcat i el capitalisme dominants, estructures que estableixen desigualtats de gènere, neguen necessitats i trinxen drets, perpetuen privilegis, i relacions de poder abusives, diferències salarials, discriminacions laborals i professionals, sostres de vidre, invisibilitats, maltractament a tot el vinculat a les cures, i desigual distribució de les càrregues de cures (90% dones); l’androcentrisme en la sanitat, i un llarg etcètera.
I la violència cultural i simbòlica és el marc legitimador, les actituds, els prejudicis, els valors, les paraules, els acudits, les cançons, les invisibilitzacions, l’educació, el pes de les opinions que atorguem a unes i a altres. Els silencis. Les relativitzacions. S’expressa des d’infinitat d’espais i mitjans. A la ciència, a l’art, als mitjans de comunicació, a la historiografia, les lleis… És una violència simbòlica que busca justificar i donar legitimitat a la violència directa i a l’estructural, i menysté el patiment de les víctimes. Erradicar tota violència envers les dones obliga, doncs, a actuar en els tres vèrtexs d’aquesta triangulació, i en tot el que amaguen les seves puntes d'iceberg. Perquè esborrar les dones de la història, precaritzar-les com a força de treball, ignorar les cures i el biaix en com s’aborden, violar-les i apallissar-les, exercir abús de poder sobre elles, o mater-les, tot forma part d’un mateix tronc.
I sí, és autèntica lluita contra la violència envers les dones que les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD)amb la CGT hagin ocupat fa pocs dies l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS), a Barcelona, per exigir millores a les lamentables condicions laborals d’un sector totalment feminitzat. Precaritzar les cures és violència estructural. I sí, és lluita contra la violència envers les dones que durant la 3a Trobada de representants de la Intersindical aquest novembre s’hagi fet memòria de rellevants i poc conegudes lluites i vagues protagonitzades per dones, i es rescati una figura com l’Aurea Seguí i Coca, sindicalista contemporània al Salvador Seguí, poc reconeguda. Invisibilitzar el protagonisme de les dones a la història és violència cultural i simbòlica. Triangular la violència directa amb l’estructural i amb la cultural i simbòlica, triplica els efectes de la lluita contra tot el que dinamitza i sustenta la violència envers les dones.