Ho sap tothom i és profecia:falten docents a secundària i Formació Professional (FP). Tot déu parla de les moltes vacances que té la professió, però ningú es vol apuntar a la festa. Sospitós. Tanta ganga no deu ser. Que consti en acta que la docència de secundària és la meva professió preferida: et sents útil, protagonitzes l'ascensor social i la barreja cultural en primera persona, és distreta, i per si no n'hi hagués prou, et fa entendre la societat i veure el futur. Però no ens enganyem, els sous no són cap cosa, no pots ascendir laboralment i la pressió psicològica de la feina -especialment als centres de màxima complexitat, però no només- fan que no sigui una professió prou atractiva per molta llufa de bicoca que dugui en les converses de cigaló.
Els fets canten per si sols, la professió no és prou sexy perquè s'omplin les places que la demografia del país demana. Anem buscats. I quan necessites atraure professionals que van buscats no els poses ping-pongs al despatx: ja ho van intentar als anys 10 i no va funcionar. Les úniques coses que realment funcionen per atraure a qui et falta i retenir a qui necessites, com bé saben els recruiters, són els diners i la flexibilitat. És a dir, oferir més qualitat de vida. Les demandes de pujada de sou són les més òbvies i concorregudes: els profes hem perdut un 20% de poder adquisitiu els últims 10 o 15 anys. Com gairebé tothom, sí; però nosaltres també. Així i tot, el diner públic és un bé escàs i un servidor el valora tant, que entén que pujar sous no sigui només qüestió de voluntat política, sinó de quadrar caixa. El nostre sou el paga el sector privat, el diner públic no cau del cel i la casa no és gran. És evident que qualsevol conseller d'Educació ens voldria apujar el sou per tenir-nos contents i en silenci, però no és tan fàcil. Tot i això, que facin el favor d'apujar sous, de pagar millor les tutories i aprofitin l'avinentesa per auditar aquells docents que suposen un malbaratament de diners públics.
Però no tot són els diners, com dèiem, hi ha una altra carta màgica: la flexibilitat laboral. És una carta que no sembla que interessi ni als sindicats, ni al departament. És estrany. En el món laboral privat, aquell qui no pot pagar tant com la competència, ofereix flexibilitat. Especialment d'ençà de la Covid perquè va obligar la implantació del teletreball i ara tota empresa ja en té la infraestructura. El teletreball conciliador anirà guanyant terreny a les professions que competeixen amb la docència, però la secundària d'aquí a 100 anys encara serà, per sort, presencial. Arribaran les setmanes laborals de quatre dies a moltes professions competidores, però les famílies encara voldrem que a l'institut s'hi vagi cinc dies a la setmana.
Així, com encaixes aquesta evolució de la flexibilitat laboral de la privada amb el món de la docència? Doncs comprimint horaris i fent setmanes laborals de quatre dies. Tens: una professió poc atractiva. Vols: augmentar-ne la plantilla i atraure talent. Ofereixes: un fet diferencial molt atractiu i que no et costa ni un ral públic de més... la compressió d'horaris i la creació de dos torns. El torn A) dilluns-dijous, i el torn B) dimarts-divendres. Poses totes les reunions els dimecres a la tarda. Obtens: nous professionals, més talent i creixes en retenció.
Legalment, els professors de secundària i FP han de donar 18 hores de classe setmanals a les quals se li sumen sis hores més de presencialitat al centre, sis més de presencialitat optativa segons reunions i set hores 30 minuts més de preparació de classes no presencial. En resum, hi ha 24 hores setmanals de presencialitat. En una setmana laboral de cinc dies normal (recordatori: la van convertir en "normal" les lluites del segle XX i al principi també semblava una bogeria ociosa), les 24 hores de presencialitat que legalment fem els profes suposen 4,8 hores per dia. Els professors, ara com ara, hem de ser als centres una mitjana de 4,8 hores cada dia. Però, a la realitat, els horaris acaben duent al fet que hi hagi jornades amb, posem, set hores de presencialitat (especialment els dies de reunió), i altres jornades amb tres hores de presencialitat. Si s'implementés una setmana laboral de quatre dies, els docents hauríem de ser presencialment als centres una mitjana de sis hores diàries. Surten els números, no es necessiten més profes, es contribueix a la mobilitat sostenible i els alumnes reben el mateix servei.
Les ànimes docents presents al centre serien exactament les mateixes en la jornada laboral de quatre dies que en la jornada laboral de cinc dies: mateixes persones treballant en paral·lel. A més, les hores presencials no lectives oxigenarien els horaris per no haver de donar tres hores seguides de classe (que tampoc és la mort de ningú). Els horaris dels alumnes quedarien perfectament equilibrats: en un grup classe no hi ha cap assignatura que s'hagi d'impartir cada dia. Sindicats, departament, una mica de segle XXI, si us plau. Feu un pilot a un parell d'instituts, ja ho veureu: ningú voldrà tornar als cinc dies, els substituts que vinguin a tastar la professió es quedaran i les llistes s'ompliran a més bon ritme. Ai, els canvis.
Els fets canten per si sols, la professió no és prou sexy perquè s'omplin les places que la demografia del país demana. Anem buscats. I quan necessites atraure professionals que van buscats no els poses ping-pongs al despatx: ja ho van intentar als anys 10 i no va funcionar. Les úniques coses que realment funcionen per atraure a qui et falta i retenir a qui necessites, com bé saben els recruiters, són els diners i la flexibilitat. És a dir, oferir més qualitat de vida. Les demandes de pujada de sou són les més òbvies i concorregudes: els profes hem perdut un 20% de poder adquisitiu els últims 10 o 15 anys. Com gairebé tothom, sí; però nosaltres també. Així i tot, el diner públic és un bé escàs i un servidor el valora tant, que entén que pujar sous no sigui només qüestió de voluntat política, sinó de quadrar caixa. El nostre sou el paga el sector privat, el diner públic no cau del cel i la casa no és gran. És evident que qualsevol conseller d'Educació ens voldria apujar el sou per tenir-nos contents i en silenci, però no és tan fàcil. Tot i això, que facin el favor d'apujar sous, de pagar millor les tutories i aprofitin l'avinentesa per auditar aquells docents que suposen un malbaratament de diners públics.
Però no tot són els diners, com dèiem, hi ha una altra carta màgica: la flexibilitat laboral. És una carta que no sembla que interessi ni als sindicats, ni al departament. És estrany. En el món laboral privat, aquell qui no pot pagar tant com la competència, ofereix flexibilitat. Especialment d'ençà de la Covid perquè va obligar la implantació del teletreball i ara tota empresa ja en té la infraestructura. El teletreball conciliador anirà guanyant terreny a les professions que competeixen amb la docència, però la secundària d'aquí a 100 anys encara serà, per sort, presencial. Arribaran les setmanes laborals de quatre dies a moltes professions competidores, però les famílies encara voldrem que a l'institut s'hi vagi cinc dies a la setmana.
Així, com encaixes aquesta evolució de la flexibilitat laboral de la privada amb el món de la docència? Doncs comprimint horaris i fent setmanes laborals de quatre dies. Tens: una professió poc atractiva. Vols: augmentar-ne la plantilla i atraure talent. Ofereixes: un fet diferencial molt atractiu i que no et costa ni un ral públic de més... la compressió d'horaris i la creació de dos torns. El torn A) dilluns-dijous, i el torn B) dimarts-divendres. Poses totes les reunions els dimecres a la tarda. Obtens: nous professionals, més talent i creixes en retenció.
Legalment, els professors de secundària i FP han de donar 18 hores de classe setmanals a les quals se li sumen sis hores més de presencialitat al centre, sis més de presencialitat optativa segons reunions i set hores 30 minuts més de preparació de classes no presencial. En resum, hi ha 24 hores setmanals de presencialitat. En una setmana laboral de cinc dies normal (recordatori: la van convertir en "normal" les lluites del segle XX i al principi també semblava una bogeria ociosa), les 24 hores de presencialitat que legalment fem els profes suposen 4,8 hores per dia. Els professors, ara com ara, hem de ser als centres una mitjana de 4,8 hores cada dia. Però, a la realitat, els horaris acaben duent al fet que hi hagi jornades amb, posem, set hores de presencialitat (especialment els dies de reunió), i altres jornades amb tres hores de presencialitat. Si s'implementés una setmana laboral de quatre dies, els docents hauríem de ser presencialment als centres una mitjana de sis hores diàries. Surten els números, no es necessiten més profes, es contribueix a la mobilitat sostenible i els alumnes reben el mateix servei.
Les ànimes docents presents al centre serien exactament les mateixes en la jornada laboral de quatre dies que en la jornada laboral de cinc dies: mateixes persones treballant en paral·lel. A més, les hores presencials no lectives oxigenarien els horaris per no haver de donar tres hores seguides de classe (que tampoc és la mort de ningú). Els horaris dels alumnes quedarien perfectament equilibrats: en un grup classe no hi ha cap assignatura que s'hagi d'impartir cada dia. Sindicats, departament, una mica de segle XXI, si us plau. Feu un pilot a un parell d'instituts, ja ho veureu: ningú voldrà tornar als cinc dies, els substituts que vinguin a tastar la professió es quedaran i les llistes s'ompliran a més bon ritme. Ai, els canvis.