Un diari digital ha publicat en ocasió d'aquests dies de celebracions diverses una peça titulada Xuleta amb dades i arguments per a dinars de Nadal en camp contrari. Jo no sé si el seu autor pretenia afavorir l'opció ideològica amb què clarament s'arrenglera l'argumentari de la xuleta, però al meu entendre ha aconseguit justament el contrari, cometent errors en almenys quatre àmbits.
En primer lloc, l'article sembla titllar d'imbècils aquells que necessitin arguments per a les seves conviccions, no només perquè en llegir-los s'acaba col·legint que no són res més que posicionaments de part, sinó perquè abunda en la necessitat mateixa d'aquests arguments. O és que algú convençut d’alguna cosa no ho està pel coneixement previ de la situació? És que són meres qüestions emocionals la que fan algú defensar Pedro Sánchez, o la seva dona o el seu germà o la seva mà dreta? No volem pensar que prenen partit per ells perquè els hi cauen bé, sinó perquè coneixen a fons la injustícia de la seva persecució. I, per cert, qui és el que parla així a l'article per a què els seus raonaments es puguin entendre més rigorosos o consistents dels que prèviament puguin tenir els destinataris de la xuleta? No m'ajudis tant, que m'insultes, haurien de respondre aquests.
En segon lloc, sembla confondre l'autor els àpats de Nadal amb tertúlies de ràdio o televisió o amb debats electorals, on tot sembla consistir en un esgarrapar l'altre. Encara que aquest any en un anunci hagin posat de moda el cunyat insuportable, recordem que només el considerem així quan no està d'acord amb les nostres idees, i que quan es deia per alguns que a Catalunya el procés va dividir famílies, es negava amb indignació des del bàndol independentista. I sí, els dono la raó, perquè només els ximples, inclòs el de l'article de la xuleta, poden creure que l'amor cedeix davant les idees o que l'exemple de concòrdia que s'ha de donar als nens s'abandona per semblar vencedor en una batalla dialèctica.
En tercer lloc, perquè la xuleta contribueix a seguir construint la idea de frontisme entre les persones, de maniqueu blanc o negre, quan la realitat, com sempre i no només en això, està farcida de matisos i grisos. El terme bel·licista de “camp contrari” subratlla la malícia de la peça per sobre de tot.
Però a més i aquest és el quart i per a mi definitiu error, si és que tot l’anterior sembla poc, és que de nou col·loca l'elefant al bell mig de l'habitació, tornant a parlar dels temes dels quals sens dubte Sánchez preferiria que, entre pluges torrencials i torrons, ens oblidéssim. No sé si el Redondo o el MAR de torn ho dirien així, però crec que la seva resposta a l'article seria un reial “Per què no calles?” Amb tot i això, la pena més profunda és adonar-se que l'autor no ha entès què és Nadal, encara que per a la seva sort El que ha nascut cada 24 de desembre des de fa dos mil anys, ho farà eternament buscant la salvació de tots, també dels que reneguen d'Ell, dels que discuteixen per la seva causa i d'altres més banals, i dels que, com l'autor de la xuleta, contribueixen a generar discòrdia, també en aquestes dates.