Maria Teresa Codina: «L'escola ha de ser honesta i parlar el que parlen els nens»

Va fundar l'escola Talitha el 1956, en ple franquisme; va ser una de les fundadores de l'Escola de Mestres Rosa Sensat, el 1965, sota el lideratge de Marta Mata; va promoure l'escola Avillar Chavorrós al barri de Can Tunis, el 1978; i més endavant el centre d'ensenyament secundari adaptat Xavó-Xaví, el 1988. Després va rebre l'encàrrec del Departament d'Ensenyament de dirigir programes d'acció especial, educació compensatòria i educació en la diversitat del 1983 al 1987, i a continuació a l'Ajuntament de Barcelona fins a la seva jubilació l'any 1992.

Tot i el llarg i destacat currículum, apunta -amb modèstia- que "simplement he fet de mestra". Codina considera que un educador s'ha d'adaptar a cada escola i entorn i que "no existeix una escola perfecta". Per això és tan important, posar en marxa un projecte "que respongui les necessitats de cada zona". Jubilada des de fa uns anys remarca que "mestra ho continuarà sent sempre".

- Com rep el guardó més important de la UVic?

- El primer que vaig pensar era si s'ho havien pensat bé. L'única cosa que he fet ha estat fer de mestra. Quan vaig mirar els altres honoris causa premiats vaig veure que eren persones molt importants. Simplement he fet de mestra.

- Sempre ha volgut ser mestra?

- Quan vaig acabar la carrera el que sabia segur que no seria mestra. Sóc la gran d'onze germans i estava cansada de repetir les taules de multiplicar si havien acabat els deures, de jugar...

- Què va estudiar vostè?

- Vaig estudiar filologia clàssica i vaig fer magisteri perquè el meu pare m'hi va obligar. No sabia si acabaria la carrera i volia que tingués alguna cosa. En aquell moment era molt fàcil obtenir el magisteri. Un cop tenies l'examen d'Estat amb 14 assignatures et treies la carrera. Llavors havien expedientat molts mestres i en feien falta.
 
- Què va fer quan va acabar filologia clàssica?

- Em feia molta il·lusió treballar i llavors un professor em va demanar que col·laborés en una traducció. Després de dues setmanes amb la taula plena de llibres i traduccions, i veure que em passava un matí per pensar si havia de posar "però" o "tot i que", vaig trobar que era una cosa massa freda i despersonalitzada. Avergonyidíssima vaig haver de deixar-ho.

- I llavors?

- Vaig començar a fer substitucions i vaig conèixer molts mestres i moltes maneres de fer. I vaig veure que era un desastre. Vaig veure que s'havia de fer alguna cosa perquè allò no podia ser.

- I què va fer?

Vaig pensar que valia la pena fer una escola. Vaig preparar-me perquè la carrera no em va servir de res i vaig anar un any a França, on vaig viure un reciclatge molt important. Llavors vaig tornar aquí i em vaig apuntar a Pedagogia a la Universitat de Barcelona. Tot i això, era molt teòric i no tractaven res de l'aprenentatge durant la república.

- I va conéixer Marta Mata

- Vam traspassar moltes més coses que apunts. Ella coneixia la pedagogia del temps de la república i això m'interessava moltíssim, i jo li explicava tot el que vaig viure a França. Després vaig anar un estiu a fer de professora a l'Escola Alexandre Galí de la Molina; i vaig aprendre tant i em va servir de tant que vaig deixar els estudis i vaig seguir allà tot el curs.

- Després va tornar i va crear l'Escola Talitha

- Era una escola privada que tenia en compte la igualtat d'oportunitats; volíem que fos obert i que no fos selectiva. Volíem el català a l'escola, un tipus de pedagogia diferent... L'enemic comú era el franquisme.
 
- Com s'ho van fer?

- Teníem molta il·lusió; no hi havia llibre ni programes, ens ho havíem de fer tot nosaltres. Quan vam començar l'escola el primer any havia de passar l'inspector del Cuerpo Nacional per donar-nos l'autorització. Però, no vam tenir prou en compte que el català estava mal vist. Ens va fer un informe tan negatiu que darrere seu no hi havia manera que els altres inspectors ens donessin l'autorització.

- I què van fer?

- Vam decidir que quan vingués l'inspector havíem de deixar l'escola com a ell li agradava. La persona que estava a secretaria enviava un nen amb un manyoc de llapis a la mestra. Llavors la mestra esborrava la pissarra, posàvem la data en castellà, trèiem llibres en castellà, posàvem la fotografia de Franco...

- I els van fer l'informe positiu?

- Van tardar, però al final sí. Recordo que un d'aquests inspectors va fer tota la ronda i va dir: "Lo he encontrado todo en castellano, pero aquí se respira en catalán".

- Els hi podien tancar l'escola

- Vam tenir una ordre per tancar l'escola el 1966 perquè figurava que ens faltava una diligència. Més tard, però, vam saber que era només una excusa. Ningú s'atrevia dir que l'escola funcionava perquè segons el primer inspector que havia vingut no complia "los principios del movimiento". Ja en democràcia, vam pensar a passar a ser una escola pública, però hi havia desacord amb l'equip directiu i vaig decidir deixar-ho. Llavors em vaig posar a treballar a la pública.

- Quants anys ha estat mestre?

- Fins ara. Mestra ho continuaré sent sempre.
 
- Ha treballat en moltes escoles i de molts llocs...

- Oi tant! Vaig estar a Can Tunis, a la Generalitat de Catalunya, a l'Ajuntament de Barcelona... Quan estava a la Generalitat vaig treballar amb persones d'ètnia gitana i també immigrants, que llavors eren magrebins. Vam impulsar les Aules taller, perquè els alumnes poguessin treballar quelcom material. Molts d'aquests infants tenen facilitat per coses materials.

- Vostè ha treballat molt per integrar col·lectius desafavorits. Creu que aquesta serà una lluita que sempre haurà de fer l'escola?

- L'escola sempre ha d'admetre la gent que sigui diferent. Ho serà per la llengua, per la manera de viure, per la procedència... L'escola és un lloc privilegiat i un moment bo per la vida d'infants que provenen de col·lectius desafavorits. Que arribin a cantar junts, a fer un treball junts... durant aquesta estona surt la seva personalitat, arriben a ser feliços i això tenen ganes de transmetre-ho. Són els millors monitors després per fer altres coses.

- Parlant de la llengua, actualment s'està qüestionant el model de l'escola catalana, com ho valora vostè que hi ha lluitat tant?

- L'escola ha de ser honesta i parlar el que parlen els nens. Sense arribar a fer problemes; abans, per exemple, teníem contes en català i en castellà. És veritat que a l'hora de llegir i escriure la llengua materna ha de tenir prioritat, però actualment hi ha alumnes d'arreu i és impossible parlar-les totes. S'ha de veure el què i el com, i mirar de facilitar que arribin a connectar entre ells.

- Vostè que ha treballat en moltes escoles, quina seria l'escola perfecta?

- No existeix una escola perfecta. Cada lloc ha de tenir un projecte que respongui les necessitats de la zona. Un barri que té com a problema l'habitatge ha de tenir un projecte diferent del que té una mescla de persones. La primera part del projecte ha de ser l'escolaritat. El projecte ha de ser molt realista: què cal fer i què es pot fer.

- L'escola es té tant en compte com abans?

- O més. Tothom opina de l'escola. Ara tothom sap de tot. N'hi ha que marquen un model per la televisió; i potser pot funcionar en una escola, però no es pot implantar en totes. L'escola educa i marca. Cadascú sabrà com es pot fer en funció dels alumnes. El que he après és que quan canvies d'escola, canvies d'esquemes. S'ha de connectar amb tot el que t'envolta.