28
de juny
de
2019, 08:49
Actualitzat:
11:07h
"Sense fetge la Cris se m'hagués mort en mig any". Maria Àngels Ferré és la mare de Cristina Sánchez, trasplantada de fetge quan tenia 14 anys. Va néixer amb atrèsia de vies biliars, una malaltia hepàtica que li va començar a provocar problemes als pulmons quan tenia uns 10 anys per tenir el fetge malalt. "Se m'anava apagant", explica la mare. I així li ho van confirmar els metges: "Em van dir que l'única esperança per salvar-la era un trasplantament".
Seguia empitjorant i va entrar a la llista d'espera a nivell europeu Alerta 0. "Tenia moltes ganes que sonés el telèfon per poder salvar la meva filla però també molta por", explica la mare. A més, era una intervenció a contrarellotge perquè la problemàtica del fetge també li afectava els pulmons, cosa que si s'allargava podria haver suposat un trasplantament de pulmons. La Cristina també recorda aquell dia, sobretot "l'espera" i tot allò que li passava pel cap. "No podia entendre com em podien curar el fetge i després el pulmó" o perquè "per poder viure, havia de morir una altra persona".
Després del trasplantament, ha pogut fer vida normal. "Tinc la Cristina aquí gràcies a aquest gest altruista. No podré agrair mai el que han fet per la meva filla", diu Ferré. Per aquest motiu, es va mobilitzar i va organitzar durant molts anys diversos actes per conscienciar sobre la importància de ser donant d'òrgans i teixits. "A casa som tots donants", afegeix.
L'altra cara: els donants
La Sònia va morir de càncer el passat febrer. Va decidir ser donant de teixits i va poder donar les còrnies. Així ho relata el seu marit, Josep M. Torné: "Ella tenia clar que si li passava qualsevol cosa, volia millorar la vida dels altres". En aquest sentit, en Josep reconeix que "dins del dolor que tens, és una petita satisfacció". "No sabré mai qui porta les còrnies de la Sònia, però em queda la satisfacció que una altra persona té una part d'aquella persona que tan estimaves i l'ha pogut ajudar". "Trobo que és un gest molt bonic", conclou.
Precisament, qui li va demanar a en Josep si la seva dona volia ser donant de còrnies va ser la infermera Sílvia Carbonell, cap d'Àrea d'Alternatives a l'Hospitalització del Consorci Hospitalari de Vic (CHV). Torné explica que ell va prendre la decisió amb facilitat perquè n'havien parlat amb anterioritat. "Estava conscienciat i preparat", diu. En Josep ho tenia clar, però no sempre és així.
L'última paraula la tenen els familiars
Per llei, tots som donants, però a la pràctica es respecta la decisió de la família. "L'última paraula la té la família", remarca Carbonell. En aquest sentit, insisteix en què és important parlar-ne. "És un tema difícil de parlar-ne perquè la majoria són joves i, per tant, morts inesperades", afegeix Mertixell Àlvaro, coordinadora de Centre del CHV. En aquest sentit, remarca que si les famílies n'han parlat obertament, "és molt més fàcil".
Tant Carbonell com Àlvaro expliquen que habitualment la resposta és un "no" perquè no se n'havia parlat mai amb anterioritat o per desconeixement. "Un dels meus temors era com quedaria la Sònia després de la donació de còrnies", reconeix Josep M. Torné, però "va quedar exactament igual. En aquest sentit, remarca que es va sentir molt acompanyat en tot moment. "El nostre paper és demanar-ho i ajudar, assessorar i facilitar la decisió dels familiars", destaca Carbonell.
"El trasplantament d'òrgan és molt més complicat que el de teixits per la comptabilitat i que els òrgans tenen menys durada, a més d'altres factors", explica la infermera. L'abstracció de teixits s'acostuma a fer el mateix hospital, mentre que la d'òrgans s'ha de fer en un hospital de tercer nivell. Per ser donants són necessaris uns criteris mèdics específics i es garanteix la confidencialitat i la traçabilitat de la donació. En tot cas, Carbonell remarca que "és un acte de generositat extrema", ja que "la donació salva vides i ajuda a millorar la qualitat de vida sense rebre res a canvi".
Donacions "estancades" al CHV
El nombre de donants s'ha mantingut estable al CHV des del 2016, amb una mitjana de 17 donants de teixits. "Les xifres són molt millorables, estem estancats", reconeix Àlvaro, mentre Carbonell afegeix que per les característiques de l'Hospital de Vic, n'hi hauria d'haver el doble, entre 40 i 50 anuals. En dades concretes, hi va haver 17 donants el 2016 (1 teixits, 17 còrnies i 1 òrgans); 18 el 2017 (1 teixits, 18 còrnies, 2 òrgans); i 16 el 2018 (16 còrnies). Durant el 2019 hi ha hagut 9 donacions de còrnies fins al moment.
Aquesta tendència de donació majoritàriament de còrnies és la general a Catalunya. El 2018 es van obtenir 2.305 teixits de 1.501 donants, la majoria dels quals van ser còrnies. S'han pogut beneficiar d'aquestes donacions de teixits uns 12.000 pacients. Anualment a Catalunya es fan uns 5.000 trasplantament de teixits. En aquest sentit, Carbonell remarca que "un donant de teixits pot ajudar més de 100 persones, per això, és prou important demanar-ho i buscar un 'sí'".
Seguia empitjorant i va entrar a la llista d'espera a nivell europeu Alerta 0. "Tenia moltes ganes que sonés el telèfon per poder salvar la meva filla però també molta por", explica la mare. A més, era una intervenció a contrarellotge perquè la problemàtica del fetge també li afectava els pulmons, cosa que si s'allargava podria haver suposat un trasplantament de pulmons. La Cristina també recorda aquell dia, sobretot "l'espera" i tot allò que li passava pel cap. "No podia entendre com em podien curar el fetge i després el pulmó" o perquè "per poder viure, havia de morir una altra persona".
"Amb una setmana ens van trucar i ens van fer baixar cap a Barcelona perquè hi havia un donant de la seva edat", explica Ferré mentre remarca la "integritat" dels pares que van acceptar que el seu fill fos donant d'òrgans. Un equip mèdic va operar la Cristina el 16 de febrer de 2005 en una intervenció que va durar 12 hores.
Cristina Sánchez va ser transplantada quan tenia 14 anys. Foto: Bernat Cedó
Després del trasplantament, ha pogut fer vida normal. "Tinc la Cristina aquí gràcies a aquest gest altruista. No podré agrair mai el que han fet per la meva filla", diu Ferré. Per aquest motiu, es va mobilitzar i va organitzar durant molts anys diversos actes per conscienciar sobre la importància de ser donant d'òrgans i teixits. "A casa som tots donants", afegeix.
L'altra cara: els donants
La Sònia va morir de càncer el passat febrer. Va decidir ser donant de teixits i va poder donar les còrnies. Així ho relata el seu marit, Josep M. Torné: "Ella tenia clar que si li passava qualsevol cosa, volia millorar la vida dels altres". En aquest sentit, en Josep reconeix que "dins del dolor que tens, és una petita satisfacció". "No sabré mai qui porta les còrnies de la Sònia, però em queda la satisfacció que una altra persona té una part d'aquella persona que tan estimaves i l'ha pogut ajudar". "Trobo que és un gest molt bonic", conclou.
Precisament, qui li va demanar a en Josep si la seva dona volia ser donant de còrnies va ser la infermera Sílvia Carbonell, cap d'Àrea d'Alternatives a l'Hospitalització del Consorci Hospitalari de Vic (CHV). Torné explica que ell va prendre la decisió amb facilitat perquè n'havien parlat amb anterioritat. "Estava conscienciat i preparat", diu. En Josep ho tenia clar, però no sempre és així.
M. Àngels Ferré i Josep M. Torné Foto: Bernat Cedó
L'última paraula la tenen els familiars
Per llei, tots som donants, però a la pràctica es respecta la decisió de la família. "L'última paraula la té la família", remarca Carbonell. En aquest sentit, insisteix en què és important parlar-ne. "És un tema difícil de parlar-ne perquè la majoria són joves i, per tant, morts inesperades", afegeix Mertixell Àlvaro, coordinadora de Centre del CHV. En aquest sentit, remarca que si les famílies n'han parlat obertament, "és molt més fàcil".
Tant Carbonell com Àlvaro expliquen que habitualment la resposta és un "no" perquè no se n'havia parlat mai amb anterioritat o per desconeixement. "Un dels meus temors era com quedaria la Sònia després de la donació de còrnies", reconeix Josep M. Torné, però "va quedar exactament igual. En aquest sentit, remarca que es va sentir molt acompanyat en tot moment. "El nostre paper és demanar-ho i ajudar, assessorar i facilitar la decisió dels familiars", destaca Carbonell.
"El trasplantament d'òrgan és molt més complicat que el de teixits per la comptabilitat i que els òrgans tenen menys durada, a més d'altres factors", explica la infermera. L'abstracció de teixits s'acostuma a fer el mateix hospital, mentre que la d'òrgans s'ha de fer en un hospital de tercer nivell. Per ser donants són necessaris uns criteris mèdics específics i es garanteix la confidencialitat i la traçabilitat de la donació. En tot cas, Carbonell remarca que "és un acte de generositat extrema", ja que "la donació salva vides i ajuda a millorar la qualitat de vida sense rebre res a canvi".
Meritxell Álvaro i Sílvia Carbonell Foto: Bernat Cedó
Donacions "estancades" al CHV
El nombre de donants s'ha mantingut estable al CHV des del 2016, amb una mitjana de 17 donants de teixits. "Les xifres són molt millorables, estem estancats", reconeix Àlvaro, mentre Carbonell afegeix que per les característiques de l'Hospital de Vic, n'hi hauria d'haver el doble, entre 40 i 50 anuals. En dades concretes, hi va haver 17 donants el 2016 (1 teixits, 17 còrnies i 1 òrgans); 18 el 2017 (1 teixits, 18 còrnies, 2 òrgans); i 16 el 2018 (16 còrnies). Durant el 2019 hi ha hagut 9 donacions de còrnies fins al moment.
Aquesta tendència de donació majoritàriament de còrnies és la general a Catalunya. El 2018 es van obtenir 2.305 teixits de 1.501 donants, la majoria dels quals van ser còrnies. S'han pogut beneficiar d'aquestes donacions de teixits uns 12.000 pacients. Anualment a Catalunya es fan uns 5.000 trasplantament de teixits. En aquest sentit, Carbonell remarca que "un donant de teixits pot ajudar més de 100 persones, per això, és prou important demanar-ho i buscar un 'sí'".
Sánchez, Ferré i Torné, durant l'entrevista Foto: Bernat Cedó