26
de novembre
de
2019, 17:25
Actualitzat:
18:55h
El Temple Romà acull aquest divendres a dos quarts de 8 del vespre la presentació del llibre Galeries del record. Memòries d'un filòleg (Edicions de 1984), escrit pel vigatà de Narcís Garolera. Obrirà l'acte el manresà Josep Cots, editor del llibre i amic personal de l'autor, que introduirà la presentació, que anirà a càrrec del poeta Lluís Solà, i comptarà amb les reflexions del propi Garolera.
En un llenguatge planer, musical i sense farbalans, el filòleg fa un repàs a la seva vida, des de les arrels pageses al Collsacabra, la Garrotxa, Tavertet i l'Esquirol, a la seva infantesa al barri del Remei de Vic. Després s'endinsa en els records del seu pas pel Seminari de Vic, a començaments dels seixanta, fins que del 1968 al 1973 va cursar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es va especialitzar en Filologia catalana. Posteriorment, rememora l'exercici de la docència de la llengua i la literatura catalanes en tots els nivells educatius (excepte primària), una activitat que ja havia començat de molt jove, als setze anys, abans d'entrar a la universitat, i que ha culminat els darrers anys com a Catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.
Més endavant, l'autor esprem els records al voltant de la seva tasca com a filòleg i investigador infatigable que durant la seva vida l'ha portat a publicar una seixantena de llibres, la majoria edicions crítiques d'obres de grans escriptors catalans (Verdaguer, Sagarra, Pla). I també recull reflexions sobre els treballs memorialístics publicats de Carles Fages de Climent, els escrits inèdits de Joan Maragall, o l'aplec dels articles d'Agustí Calvet —Gaziel— al diari El Sol. Sense oblidar el seu tracte amb personalitats destacades com els filòlegs i gramàtics Joan Coromines, Martí de Riquer, Josep Ruaix i Joan Solà, a més d'alguns dels noms més rellevants de les lletres catalanes del segle XX: J. V. Foix, Gabriel Ferrater o Llorenç Villalonga.
Garolera va començar a perfilar Galeries del record ara fa deu anys, "al començament d'un curs sabàtic a la UPF. No havia de fer classes, i tenia temps per escriure. L'estiu següent, a Roses, m'hi vaig posar seriosament, amb voluntat de redactar unes memòries que, en un principi no van ser escrites per ser publicades. Al cap de dos anys me'n vaig fer una autoedició -amb fotografies- per a familiars i amics. Fins que al final vaig decidir buscar un editor, i el juny passat, l'amic Josep Cots es va interessar a publicar-les".
També explica que "aquests darrers anys hi he anat fent retocs, esmenes, supressions i algunes addicions, però, general, he mantingut el text original. M'he fiat sempre del record dels fets i de les persones, però també he consultat dades i dates perquè, com la qualificava Gabriel Ferrater en un poema, la memòria és una marmanyera".
El filòleg vigatà es defineix com "una persona independent, sense filiació política ni ambició per als càrrecs, amant de la llibertat i amb un irrenunciable sentit crític, que m'ha guanyat l'enemistat d'alguns col·legues, als quals dedico també unes quantes pàgines. Ara, al frec de la setantena i a les acaballes del meu itinerari professional, he provat de refer el tortuós camí de la vida, resseguint-lo —com en Polzet— gràcies a les molles de pa que no s'han menjat els ocells de l'oblit".
En un llenguatge planer, musical i sense farbalans, el filòleg fa un repàs a la seva vida, des de les arrels pageses al Collsacabra, la Garrotxa, Tavertet i l'Esquirol, a la seva infantesa al barri del Remei de Vic. Després s'endinsa en els records del seu pas pel Seminari de Vic, a començaments dels seixanta, fins que del 1968 al 1973 va cursar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es va especialitzar en Filologia catalana. Posteriorment, rememora l'exercici de la docència de la llengua i la literatura catalanes en tots els nivells educatius (excepte primària), una activitat que ja havia començat de molt jove, als setze anys, abans d'entrar a la universitat, i que ha culminat els darrers anys com a Catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.
Més endavant, l'autor esprem els records al voltant de la seva tasca com a filòleg i investigador infatigable que durant la seva vida l'ha portat a publicar una seixantena de llibres, la majoria edicions crítiques d'obres de grans escriptors catalans (Verdaguer, Sagarra, Pla). I també recull reflexions sobre els treballs memorialístics publicats de Carles Fages de Climent, els escrits inèdits de Joan Maragall, o l'aplec dels articles d'Agustí Calvet —Gaziel— al diari El Sol. Sense oblidar el seu tracte amb personalitats destacades com els filòlegs i gramàtics Joan Coromines, Martí de Riquer, Josep Ruaix i Joan Solà, a més d'alguns dels noms més rellevants de les lletres catalanes del segle XX: J. V. Foix, Gabriel Ferrater o Llorenç Villalonga.
Garolera va començar a perfilar Galeries del record ara fa deu anys, "al començament d'un curs sabàtic a la UPF. No havia de fer classes, i tenia temps per escriure. L'estiu següent, a Roses, m'hi vaig posar seriosament, amb voluntat de redactar unes memòries que, en un principi no van ser escrites per ser publicades. Al cap de dos anys me'n vaig fer una autoedició -amb fotografies- per a familiars i amics. Fins que al final vaig decidir buscar un editor, i el juny passat, l'amic Josep Cots es va interessar a publicar-les".
També explica que "aquests darrers anys hi he anat fent retocs, esmenes, supressions i algunes addicions, però, general, he mantingut el text original. M'he fiat sempre del record dels fets i de les persones, però també he consultat dades i dates perquè, com la qualificava Gabriel Ferrater en un poema, la memòria és una marmanyera".
El filòleg vigatà es defineix com "una persona independent, sense filiació política ni ambició per als càrrecs, amant de la llibertat i amb un irrenunciable sentit crític, que m'ha guanyat l'enemistat d'alguns col·legues, als quals dedico també unes quantes pàgines. Ara, al frec de la setantena i a les acaballes del meu itinerari professional, he provat de refer el tortuós camí de la vida, resseguint-lo —com en Polzet— gràcies a les molles de pa que no s'han menjat els ocells de l'oblit".