No us heu preguntat mai perquè us agraden certes coses i d'altres no podeu sofrir-les? O perquè allò que us resulta tan encisador i meravellós és vist amb absoluta passivitat per un veí? O fins i tot que alguna cosa que us sembla completament repugnant fa les delícies d'un tercer? "Sobre gustos no hi ha res escrit", diran alguns, així que jo m'he proposat d'escriure'n alguna cosa. I per bé que segurament es pot aplicar a molts àmbits, com sempre he fet, em referiré exclusivament a la música.
Rebutjo d'entrada i taxativament que el nostre gust pugui fonamentar-se en alguna qüestió biològica: Lang Lang, pianista xinès amb les interpretacions més prodigioses del pianisme germànic, o Rata Blanca, grup argentí capdavanter llatí del heavy-metal d'origen anglosaxó, en són dues evidències fefaents.
L'educació és molt probablement un dels factors a tenir en més consideració a l'hora de parlar de "gust". Ho és en primer lloc perquè pot aportar la coneixença d'universos estètics que s'ignoren i per tant, enriquir i engrandir el ventall d'ofertes on manifestar el gust. És més, no només s'expressa en termes quantitatius, l'educació ajuda a fonamentar criteris i a establir judicis més sòlids a l'hora de valorar qualsevol obra. Aporta, juntament amb l'experiència, rigor al nostre gust.
Però tanmateix i paradoxalment, tampoc és garantia de res, l'educació. És prou habitual el perfil de l'estudiant de conservatori que ha estat instruït en el coneixement musical, que en el seu temps de lleure mai escoltarà cap de les obres que interpreta a classe, o el manobre, que tot ignorant qui és Verdi, entona amb gust i perfecció absoluta "La donna è mobile" durant la seva fatigosa jornada laboral. Sobre això s'haurà de buscar explicació en algun dels punts següents.
L'entorn social on el subjecte creix i es desenvolupa també és essencial per entendre la formació d'un gust particular. Tant la família com els amics ajuden a configurar les peculiaritats del gust de cadascun i en molts sentits possibles. És precisament en l'etapa adolescent quan l'individu s'aliena de l'àmbit paternal/maternal i comença a forjar una personalitat pròpia que al seu torn tindrà unes preferències o unes altres. Depèn de com sigui la relació de l'individu amb aquesta realitat, el gust pot resultar més o menys afí al dels seus progenitors (en un principi) i amb la societat majoritària (un cop adult), per qüestions de rebel·lió o herència. És a dir, que algú pot cultivar un cert gust per una estètica determinada en funció de la seva situació social i el que aquella estètica concreta li acabi aportant: plaer, agressivitat, evasió, etc.
Una cosa similar succeeix amb els cercles d'amistat, col·lectius socials o "tribus urbanes", que estableixen certes estètiques com a cànons propis característics de la seva identitat. A mi personalment m'apassionen aquells col·lectius l'existència dels quals rau precisament de la música que consumeixen i estranyament aquesta música es consumeix si no s'és dins d'aquest col·lectius. Així doncs, s'és d'alguna "tribu urbana" perquè es consumeix un tipus de música concreta? O com que es consumeix aquest tipus de música, implícitament, s'esdevé part d'aquest col·lectiu? Ho desconec, però és meravellosament fascinant.
Curiosament l'edat és un dels altres punts a considerar a l'hora d'entendre el "gust" i el seu dinamisme al llarg d'una vida. Recordo que fa uns quatre anys a l'estrena d'un magnífic concert per a piano i orquestra, jo vaig fer-li notar al compositor que era una llàstima que a aquell auditori majoritàriament hi hagués gent gran (ja que entre el públic només hi lluïen calbes, cabells blancs o rinxols tenyits). Amb molt convenciment ell em va dir que després de molts anys havia entès el perquè: resulta que quan ell era jove això ja era així i que ara, ja passat els 50, seguia de la mateixa manera. És a dir, que en realitat el públic d'aquella música era sempre gent gran, però no la mateixa, evidentment, sinó que arribava un punt en el qual aquella gent entenia que a una certa edat, aquella era "la música que els pertocava".
A l'inici em va semblar realment desconcertant considerar-ho així però amb el temps he vist que hi ha bona part de raó en aquesta observació. La joveneta adolescent que avui s'alcoholitza en algun concert de festa major, d'aquí a 60 anys anirà amb el seu segon marit al Palau de la Música a escoltar La Creació i beurà un bitter a la mitja part.
Extreure conclusions de tot això seria, a part de precipitat, estèril. Tanmateix seria d'allò més interessant tenir-ho en compte just en el moment en què estiguem assaborint una de les peces que més ens fascinin, i encara més, en l'instant exacte que contemplem algú gaudint d'una obra que rebutjàvem sense contemplacions.
Sóc del parer que el gust és molt més mal·leable del que imaginem i fóra bo que ens atrevíssim, de tant en tant, a donar-li noves formes.
Rebutjo d'entrada i taxativament que el nostre gust pugui fonamentar-se en alguna qüestió biològica: Lang Lang, pianista xinès amb les interpretacions més prodigioses del pianisme germànic, o Rata Blanca, grup argentí capdavanter llatí del heavy-metal d'origen anglosaxó, en són dues evidències fefaents.
L'educació és molt probablement un dels factors a tenir en més consideració a l'hora de parlar de "gust". Ho és en primer lloc perquè pot aportar la coneixença d'universos estètics que s'ignoren i per tant, enriquir i engrandir el ventall d'ofertes on manifestar el gust. És més, no només s'expressa en termes quantitatius, l'educació ajuda a fonamentar criteris i a establir judicis més sòlids a l'hora de valorar qualsevol obra. Aporta, juntament amb l'experiència, rigor al nostre gust.
Però tanmateix i paradoxalment, tampoc és garantia de res, l'educació. És prou habitual el perfil de l'estudiant de conservatori que ha estat instruït en el coneixement musical, que en el seu temps de lleure mai escoltarà cap de les obres que interpreta a classe, o el manobre, que tot ignorant qui és Verdi, entona amb gust i perfecció absoluta "La donna è mobile" durant la seva fatigosa jornada laboral. Sobre això s'haurà de buscar explicació en algun dels punts següents.
L'entorn social on el subjecte creix i es desenvolupa també és essencial per entendre la formació d'un gust particular. Tant la família com els amics ajuden a configurar les peculiaritats del gust de cadascun i en molts sentits possibles. És precisament en l'etapa adolescent quan l'individu s'aliena de l'àmbit paternal/maternal i comença a forjar una personalitat pròpia que al seu torn tindrà unes preferències o unes altres. Depèn de com sigui la relació de l'individu amb aquesta realitat, el gust pot resultar més o menys afí al dels seus progenitors (en un principi) i amb la societat majoritària (un cop adult), per qüestions de rebel·lió o herència. És a dir, que algú pot cultivar un cert gust per una estètica determinada en funció de la seva situació social i el que aquella estètica concreta li acabi aportant: plaer, agressivitat, evasió, etc.
Una cosa similar succeeix amb els cercles d'amistat, col·lectius socials o "tribus urbanes", que estableixen certes estètiques com a cànons propis característics de la seva identitat. A mi personalment m'apassionen aquells col·lectius l'existència dels quals rau precisament de la música que consumeixen i estranyament aquesta música es consumeix si no s'és dins d'aquest col·lectius. Així doncs, s'és d'alguna "tribu urbana" perquè es consumeix un tipus de música concreta? O com que es consumeix aquest tipus de música, implícitament, s'esdevé part d'aquest col·lectiu? Ho desconec, però és meravellosament fascinant.
Curiosament l'edat és un dels altres punts a considerar a l'hora d'entendre el "gust" i el seu dinamisme al llarg d'una vida. Recordo que fa uns quatre anys a l'estrena d'un magnífic concert per a piano i orquestra, jo vaig fer-li notar al compositor que era una llàstima que a aquell auditori majoritàriament hi hagués gent gran (ja que entre el públic només hi lluïen calbes, cabells blancs o rinxols tenyits). Amb molt convenciment ell em va dir que després de molts anys havia entès el perquè: resulta que quan ell era jove això ja era així i que ara, ja passat els 50, seguia de la mateixa manera. És a dir, que en realitat el públic d'aquella música era sempre gent gran, però no la mateixa, evidentment, sinó que arribava un punt en el qual aquella gent entenia que a una certa edat, aquella era "la música que els pertocava".
A l'inici em va semblar realment desconcertant considerar-ho així però amb el temps he vist que hi ha bona part de raó en aquesta observació. La joveneta adolescent que avui s'alcoholitza en algun concert de festa major, d'aquí a 60 anys anirà amb el seu segon marit al Palau de la Música a escoltar La Creació i beurà un bitter a la mitja part.
Extreure conclusions de tot això seria, a part de precipitat, estèril. Tanmateix seria d'allò més interessant tenir-ho en compte just en el moment en què estiguem assaborint una de les peces que més ens fascinin, i encara més, en l'instant exacte que contemplem algú gaudint d'una obra que rebutjàvem sense contemplacions.
Sóc del parer que el gust és molt més mal·leable del que imaginem i fóra bo que ens atrevíssim, de tant en tant, a donar-li noves formes.