16
de novembre
del
2022
Actualitzat
el
17
de novembre
a les
10:55h
Porta una corbata lila amb vestit negre i no li desapareix el rictus seriós. El president està nerviós, sobrecarregat pel pes feixuc de la història, obsessionat per no defraudar. 20 d'abril del 2002. Tornada de la final de la Copa de la CERS a Sant Hipòlit de Voltregà. El pavelló, excitat i sense cap racó desocupat. El poble ha fet acte de presència. El poble vol guanyar. Ambient sobrecarregat per la il·lusió d'un títol, una copa que fa temps que no arriba. Massa temps. Aquesta generació és bona, molt bona. El president ho sap, però pateix. S'imagina aixecant el trofeu, però la remuntada és una paret alta. El Porto i dos gols en contra.
Ja ha fumat més del compte. L'equip no s'arruga, perquè ja és madur, la projecció a la pista de Jordi Camps, l'entrenador que ha encaixat les peces. El Voltregà aguanta l'intercanvi de cops amb els portuguesos, una plantilla farcida de figures i veterans. I la remuntada, després d'un partit costerut, es consuma. A l'epíleg dels penals només marca Quim Casalí i Guillem Trabal alça una muralla a la porteria abans que la pista es tenyeixi de salts blanc-i-blaus. El voltreganisme s'esbafa. El Porto cau. I el president, per fi, somriu. Encara descol·locat, el capità Jordi Guitart li fa alçar la copa que tant temps ha esperat. Complert un compromís de vida.
Dues dècades després, el Voltregà i Sant Hipòlit s'han acomiadat de Ramon Vilaró, el president de la CERS, mort després que el cor li digués prou als 66 anys. Bon vivant i expansiu, irònic i saberut, capacitat com es veia per resoldre-ho tot, resulta una paradoxa que el que li fallés fos precisament el cor. Ell que va superar totes les adversitats vitals, cap de tan plorada com la mort d'un fill que se'n va anar massa aviat, pena que va fer més suportable gràcies a la Teresa, en Guillem i, més tard, els nets. Ell que obrava miracles, fins al punt d'aconseguir que el millor jugador del món d'hoquei patins creués dos cops l'oceà per deixar l'Argentina amb l'únic objectiu de salvar el seu Voltregà del descens. Panchito Velázquez sempre li va dir que sí, perquè el millor del món tampoc podia desempallegar-se de l'obstinació del president, que mentia si calia, malifetes que sabia fer-se perdonar. Seduïa amb la perseverança. I remava per alinear també els que no combregaven amb el seu mètode, encanteri reservat als qui tenen fusta de líder.
Vilaró va ser un home de club. Amb 18 anys a la presidència, va governar el Voltregà com si portés la seva consulta, on t'havies d'estirar i només valia creure. "Això s'ha d'operar", repetia convençut el traumatòleg, que tant feia acte de presència a la mútua com t'atenia a les Josefines de Vic, també a la clínica de Barcelona, perquè ho feia córrer tot. Fet a la seva i autodidacte quan li calia, no es deixava ensenyar ni quan agafava els pals de golf, encara que la seva tècnica fos matussera i la bola no sortís sempre disparada pel carril que tocava. El golf era l'excusa pels àpats amb la colla al Montanyà i les escapades amb els amics més fidels, ja fos a l'Empordà o Andalusia, viatges de bons menús, cava fresc i concessions al tabac.
El president que també va fer de metge sempre serà un dels noms propis del Voltregà, encara que en el seu mandat el club també descendís, després de 40 anys de presència ininterrompuda a la màxima categoria estatal de l'hoquei patins, decepció compensada pels èxits de l'equip femení que va contribuir a fer créixer. El somriure sorneguer de Vilaró deixa un buit enorme a Sant Hipòlit. Les alegries del passat, les que només en Ramon sabia fer possibles, ja tenen 20 anys i una absència prematura. El temps no té cor. Adeu, president.
Ja ha fumat més del compte. L'equip no s'arruga, perquè ja és madur, la projecció a la pista de Jordi Camps, l'entrenador que ha encaixat les peces. El Voltregà aguanta l'intercanvi de cops amb els portuguesos, una plantilla farcida de figures i veterans. I la remuntada, després d'un partit costerut, es consuma. A l'epíleg dels penals només marca Quim Casalí i Guillem Trabal alça una muralla a la porteria abans que la pista es tenyeixi de salts blanc-i-blaus. El voltreganisme s'esbafa. El Porto cau. I el president, per fi, somriu. Encara descol·locat, el capità Jordi Guitart li fa alçar la copa que tant temps ha esperat. Complert un compromís de vida.
Dues dècades després, el Voltregà i Sant Hipòlit s'han acomiadat de Ramon Vilaró, el president de la CERS, mort després que el cor li digués prou als 66 anys. Bon vivant i expansiu, irònic i saberut, capacitat com es veia per resoldre-ho tot, resulta una paradoxa que el que li fallés fos precisament el cor. Ell que va superar totes les adversitats vitals, cap de tan plorada com la mort d'un fill que se'n va anar massa aviat, pena que va fer més suportable gràcies a la Teresa, en Guillem i, més tard, els nets. Ell que obrava miracles, fins al punt d'aconseguir que el millor jugador del món d'hoquei patins creués dos cops l'oceà per deixar l'Argentina amb l'únic objectiu de salvar el seu Voltregà del descens. Panchito Velázquez sempre li va dir que sí, perquè el millor del món tampoc podia desempallegar-se de l'obstinació del president, que mentia si calia, malifetes que sabia fer-se perdonar. Seduïa amb la perseverança. I remava per alinear també els que no combregaven amb el seu mètode, encanteri reservat als qui tenen fusta de líder.
Vilaró va ser un home de club. Amb 18 anys a la presidència, va governar el Voltregà com si portés la seva consulta, on t'havies d'estirar i només valia creure. "Això s'ha d'operar", repetia convençut el traumatòleg, que tant feia acte de presència a la mútua com t'atenia a les Josefines de Vic, també a la clínica de Barcelona, perquè ho feia córrer tot. Fet a la seva i autodidacte quan li calia, no es deixava ensenyar ni quan agafava els pals de golf, encara que la seva tècnica fos matussera i la bola no sortís sempre disparada pel carril que tocava. El golf era l'excusa pels àpats amb la colla al Montanyà i les escapades amb els amics més fidels, ja fos a l'Empordà o Andalusia, viatges de bons menús, cava fresc i concessions al tabac.
El president que també va fer de metge sempre serà un dels noms propis del Voltregà, encara que en el seu mandat el club també descendís, després de 40 anys de presència ininterrompuda a la màxima categoria estatal de l'hoquei patins, decepció compensada pels èxits de l'equip femení que va contribuir a fer créixer. El somriure sorneguer de Vilaró deixa un buit enorme a Sant Hipòlit. Les alegries del passat, les que només en Ramon sabia fer possibles, ja tenen 20 anys i una absència prematura. El temps no té cor. Adeu, president.