Guillem Ramisa: «Els músics i les sales de classe mitjana estan desapareixent. Hi ha un lobby de festivals»

La terrassa d'un bar sempre és un bon lloc per fer una entrevista. Un músic sempre és un bon entrevistat i l'Esquirol sempre és un poble perfecte per poder treballar i viure. L'entrevista amb en Guillem Ramisa (Roda de Ter, 1985) compleix amb tot això, per tant, res pot anar malament.

A aquest músic que porta una dècada picant pedra als escenaris li faria gràcia tocar a l'amfiteatre Red Rocks de Colorado, als Estats Units, li agrada passejar sol pel Camí dels pous de Roda de Ter i creu que el millor lloc per viure és el Cabrerès.

El compositor osonenc reivindica "els músics de classe mitjana" i explica que és difícil entrar al circuit dels grans festivals. El 29 d'abril estrena nou projecte a la sala de concerts La Cabra de Vic: es tracta de la gira Onades de llum, una proposta per oferir "un directe més complet".


- Quina és la nova proposta de Guillem Ramisa?

- Ara comencem la gira Onades de llum, un projecte nou, amb la banda reformulada i amb canvis importants per fer un directe més complet. Comencem a la sala La Cabra de Vic el 29 d'abril amb la Mar Pujol que obrirà el concert.

- La poesia hi serà present?

- Continuaré fent espectacles en petit format i aquí sí que la introdueixo sovint. En canvi, en el concert és més difícil perquè el ritme és molt més ràpid. Potser recito alguna cosa entre cançons, però no ho faig tant. Ara bé, algun poema musicat sí que hi ha en els concerts. M'agrada.

"En el meu cas la melodia em deixa molt clar quin caràcter i quina emoció té la cançó"

- És més poeta que músic o més músic que poeta?

- La veritat és que ningú ho sap això. Et puc donar una resposta, però no serà la que tothom tingui. Jo ho visc de forma conjunta perquè tot és expressió i a mi m'agraden les paraules i la música i així ho intento transmetre.
 
- Què li surt abans, la lletra o la música?

- Habitualment, primer componc i després escric, però és veritat que a vegades és al revés o, fins i tot, et pot sortir alhora, però en el meu cas la melodia em deixa molt clar quin caràcter té la cançó i quina emoció per posar-hi les paraules.

"El que ha passat amb 'Ànima de corall' aquest any ha estat ben curiós"

- El més emocionant per un músic és que el públic es faci seva una cançó?

- Sí. Per mi és especial i a vegades recuperes cançons antigues en un concert, amb certa por i resulta que acaba sent un encert quan veus la resposta de la gent. El que ha passat amb Ànima de Corall aquest any passat ha estat molt curiós: que per una situació atzarosa de l'Spotify que la recomana, o pel que sigui, hagi crescut de cop.

- Les seves cançons antigues l'hi evoquen moments?

- Sí, és clar. Per exemple, la de Marxar la vaig fer en dos viatges i la segona part va ser travessant els Estats Units en un bus. Cada vegada que la recordo em transporta allà.

- Realment passa això que una cançó li ve a la ment i li surt de cop?

- Sí, i és fantàstic quan passa. Amb Camp de batalla tenia la música feta i la lletra em va venir de cop i no era el que jo tenia en ment, però la vaig deixar. Quan una cosa et surt a raig, no hi pots lluitar, té una veritat a dintre. L'has de fer, perquè no faràs res millor. 

"Quan una cançó et surt a raig, no hi pots lluitar, té una veritat a dins. L'has de fer, perquè no faràs res millor"

- Com ha influït la pandèmia en les seves cançons?

- Des d'un punt de vista de les lletres, no m'ha canviat la manera d'expressar-me. M'ha influït en el sentit que jo acabava de preparar un disc i només vaig poder fer el primer concert. Per mi el disc Ens enfilarem enlaire va ser una feina important i no el vam poder moure. També és veritat que d'aquí en va sortir la cançó D'on ve la sort, perquè em preguntava si realment em tocava a mi.
 
- Actualment hi ha més talent en el panorama musical que fa 10 o 15 anys?

- No. Crec que hi ha el mateix. El talent sempre surt de manera desordenada i puntual, però quan hi ha talent, allò sol perdurar. 

- Què fa més mal per a aquest talent: la falta de suport institucional o que es valora poc per part del públic?

- Hi ha una espècie de lobby dels festivals que mouen per tot Catalunya els mateixos 15 o 20 grups, i accedir a aquest grup és impossible si ningú t'hi fa entrar. A més, les sales mitjanes gairebé han desaparegut, o toques a la terrassa d'un bar o a un festival. En definitiva, l'escala de músic de classe mitjana ha desaparegut bastant.

"Hi ha un lobby de festivals a Catalunya que mouen els mateixos 15 o 20 grups i és impossible accedir-hi"

- Entenc que això frustra als que piqueu pedra...

- El que m'ha fet estar millor ha estat fer-m'ho jo mateix. Quan intentes picar portes i et diuen que no és fatal per l'autoestima. Sembla que vagis a demanar favors i al final és millor fer-t'ho tu mateix, perquè a més no et pots professionalitzar. Si no et deixen tocar en escenaris grans, mai sabràs tocar en escenaris grans.

- Això genera un estigma pel músic que gairebé sembla que hagi d'agrair perquè el deixin tocar?

- Sí, i tant. A més a Catalunya hi ha un problema de com es concep el cantautor.
 
- Per què?

- Doncs perquè sembla que hagi d'anar sol a la guitarra i això no passa a altres llocs. Si ve Ben Harper i saps que vindrà amb la banda. Aquí, en canvi, no és així i no et planteges que pugui ser cap de cartell. Jo intento fugir d'aquí.

"Hi ha un problema sobre com es concep al cantautor català. En canvi quan es diu que ve en Ben Harper, tothom dona per fet que ve amb la banda"

- S'acaba reconeixent més el que hi ha a fora?

Per descomptat. I és un problema greu, tot i que has de ser tu qui faci canviar les coses.