Després de mesos i mesos de protagonisme esporàdic, atropellat per una realitat política que cada vegada transita menys pels carrers de Waterloo, aquestes setmanes Carles Puigdemont està tornant a acumular milers d'ulls espanyols -i catalans- a sobre. Bé, ja fa anys que tant ell com tot l'independentisme els acumulen, però aquest cop no són només els ulls d'un cavall alat dins del mòbil, sinó també ulls humans, de carn i ossos.
Puigdemont i els seus diputats de Junts (l'ús del possessiu és tremendament transcendental aquí, tenint en compte l'esgrogueïment que estan patint les pells dels 7 de Madrid, amb un groc que recorda molt als dels adorables minions) poden tenir la clau de la legislatura espanyola. Una clau que, pel que diuen, no entregaran a la primera de canvi: l'objectiu és fer-se cobrar el tràmit per avançat, com si per les seves venes no hi corrés sang irremeiablement catalana.
Veurem en què acaba tot plegat. Certament, el cobrament per avançat és l'únic fet diferencial que avui Junts pot oferir als electors. Tota la resta ja té nom i cognoms des de fa mesos: Esquerra Republicana de Catalunya. I seria tant sorprenent com hipòcrita que al final Junts acabés adoptant les sigles del seu rival fent veure que no les adopta, condemnant i practicant una mateixa estratègia a la vegada.
En qualsevol cas, hi ha un fet que a hores d'ara ja és tangible, una victòria que ja podem ressaltar, independentment del que acabi passant les properes setmanes: Puigdemont dignifica com ningú el càrrec de president de la Generalitat i el seu exili. No és cap novetat, però aquests dies ha tornat a fer-se molt evident. És una qüestió de to, de formes. La manera d'expressar-se i de fer. Pensar el què i acompanyar-ho sempre d'un com.
La seva estratègia global acabarà sortint millor o pitjor, es podrà estar més o menys d'acord amb la defensa que planteja i els atacs que planta (dins i fora de l'independentisme), però des del primer dia el president ha tingut la virtut i la cura de dignificar de manera notable el que ell sap que representa, aprofitant cada conferència, cada entrevista, foto, declaració o gest per no deixar caure en cap moment l'honor del càrrec que ostenta i de la situació que viu.
I és d'agrair. Amb un panorama polític tan malmès, després de les presidències gallinàcies que han patit institucions i entitats, s'agraeix poder comptar encara amb una figura que garanteix al votant independentista una acceptable estabilitat emocional i anímica. Tant se val si no s'hi combrega; n'hi ha prou sabent que aquest home, almenys, no et farà patir, no et farà passar aquella vergonya tan característica del postprocés, no farà envermellir les teves conviccions.
Sí, és molt probable que un servidor cada vegada tingui més baix el llistó de la conformitat (i que fins i tot n'estigui orgullós, cosa encara més inquietant), però les molles d'oxigen que m'ofereix el líder a l'exili són les que necessito avui que escric aquestes ratlles mentre de fons sonen les inclassificables declaracions de Dolors Feliu a la SER Catalunya sobre l'amnistia i la DUI. Cadascuna de les paraules que deixa anar la presidenta de l'ANC llueix una corbata lligada al cap, una rere l'altra ballen una conga decadent, ara una cama, ara l'altra, és una cosa difícil d'explicar a un fill o a un lector.
De fet, amb l'actitud exhibida, avui Feliu encara posa més en valor el modus operandi de Puigdemont i assenyala la vital importància de tenir al volant algú que, com a mínim, condueixi respectant els semàfors vermells del decòrum i amb un 0,0 homologable a la sang. Són condicions que fa uns anys no requerien ser destacades en un article, però que avui es presenten com autèntics regals caiguts del cel. Pràcticament al nivell d'una amnistia o una bona autodeterminació.