23
de febrer
del
2022
Actualitzat
el
28
de febrer
a les
8:14h
L'Espanya dels balcons no li ha provat gens bé a Pablo Casado. La història de l'ascens i caiguda immisericorde del fins ara líder del PP és un cas que demostra fins a quin punt és arriscat fer d'aprenent de bruixot amb el populisme i que els flirtejos amb la dreta extrema es paguen car. L'escena del darrer acte, intervenint al Congrés per fer una apel·lació a l'"abraçada" que, segons ell, va ser la Transició, ha buscat trobar el seu personatge. Tan obsedit pel relat i l'èxit de l'instant, ha aconseguit una fotografia digna en el seu adeu, amb aquesta sortida de l'hemicicle, quasi sol, seguit per Ana Beltrán i Pablo Montesinos, que no l'han abandonat. La política fa amics, però pocs. El grup parlamentari, que poques hores abans l'havia traït, humiliant-lo al deixar-lo aïllat, ha sortit més malparat que ell, oficiant una escena d'hipocresia màxima. Ahir còmplices, avui homicides.
Gairebé tots els capítols coneguts de la trajectòria de Casado són aquesta recerca d'un personatge que se li ha fet escàpol fins al final. Exponent d'una nova generació de polítics -tenia 22 dies quan Tejero va assaltar el Congrés un altre 23-F-, hi ha molt de l'anomenada nova política en la seva carrera, però en el vessant més d'impostura. Nodrit de condicions per a l'èxit social (relacions públiques, rapidesa de reflexos i ductilitat), era més fluix en contingut. Arribat a Madrid atret pel flaire de la política des de Palència, li va costar deu i ajuda coronar els estudis. El doble grau en Dret i ADE a la prestigiosa Universitat Pontifícia de Comillas (ICADE) va ser un turment i va buscar refugi en la Cardenal Cisneros, pel que es veu menys exigent. Els màsters realitzats a Harvard van resultar que eren unes jornades a Aravaca. I així moltes coses.
Casado va entrar a la branca juvenil del PP, Noves Generacions, en els anys en què els populars consolidaven un règim ferri al Madrid conquerit a l'esquerra. Si estudiar no era el seu fort, sí que ho va ser pujar esglaons a l'organització. Simpàtic i fluid, aviat va formar part d'un nucli de joves quadres entorn d'Esperanza Aguirre. Aquí va conèixer una joveníssima Isabel Díaz Ayuso, de qui es va fer amic. Va entrar com a diputat a l'Assemblea de Madrid. Fou cap de gabinet del diputat Manuel Pizarro i després de l'expresident José María Aznar. Aquesta va ser la seva escola. Aquests dies hem sabut quines matèries s'impartien en aquest ecosistema de l'aznarisme.
Elevat a jove promesa del PP, un Mariano Rajoy rosegat pels escàndols de corrupció i la crisi econòmica, va recórrer a ell el 2015 quan es va tractar de renovar la direcció, i va ser vicesecretari de Comunicació. Ja era a la cúpula. La seva hora hauria trigat a arribar si no hagués estat per la guerra fratricida en el nucli dur del poder marianista. Els odis entre Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal van facilitar la seva victòria el 2018, pactant amb la segona, que era la secretària general. Casado no pot dir que va guanyar contra Génova com Pedro Sánchez ho va fer sobre Ferraz. També en això, el líder socialista -un altre producte de la nova política- li ha passat al davant. Per cert, en el primer discurs com a líder va prometre "reconquerir Catalunya i fer una Tabàrnia de veritat".
En aquests prop de quatre anys de mandat, Casado ha ensenyat la imperícia per regir una estructura tan complexa com el PP. Situat, per procedència, en l'ala dreta del partit, és veritat que ha intentat navegar entre aigües en conflicte. Però sense trobar el to ni la mesura. La seva línia ha estat erràtica. Va començar enarborant un discurs arrauxat, acusant Sánchez fins i tot d'il·legítim, parlant de comunismes i cops separatistes. Dues derrotes electorals el 2019 van semblar que el centraven. Va fer una bona intervenció quan Vox va presentar una moció de censura, però si es recupera el moment, es nota que era un guió mal après. En realitat, Casado podia haver fet un discurs completament diferent.
Amb els girs constants, ha acabat marejant tothom. Va insinuar que lamentava la repressió policial l'1-O i poc després comparava la normalització lingüística amb el segregacionisme d'Alabama. Apel·lava a l'Espanya dels balcons. Ara el populisme es branda a les xarxes. Però si hi ha un símbol del populisme del segle XX, són els balcons. Des del de la Casa Rosada clamava Perón als "treballadors argentins", model de política que busca l'emoció, la ira i la llàgrima. El dolent que tenen els balcons és que un dia et poden defenestrar. Al final, a Casado l'ha fet fora algú que provenia del seu mateix tronc. Aplicant als seus rivals interns els mecanismes que va aprendre al PP madrileny, s'ha trobat amb una enemiga, Isabel Díaz Ayuso, que els sap emprar millor. I sobretot un enemic, Miguel Ángel Rodríguez, que deu ser un dels qui els va patentar. Sens dubte, per aquells per qui Casado feia curt en el seu "voxisme", Ayuso és un producte més acabat.
En el viatge per ser alguna cosa, Casado ha acabat no sent exactament res. Tot i que la paraula mai no s'hauria d'utilitzar quan es parla de polítics que, a més, són joves, mai sabrem si el fins ara líder del PP hagués estat millor del que era. Els esdeveniments, les mancances i la ira descarnada dels seus enemics interns no han volgut que ho sapiguem. Des d'una mirada catalana, Casado se'n va del primer pla de la política amb una paradoxa: aquells que l'han aplaudit i animat quan escometia contra la llengua catalana i el sobiranisme, al qual acusava de "colpista", són exactament els mateixos que un dia, agafant el líder amb el pas canviat, van decidir destruir-lo.
Gairebé tots els capítols coneguts de la trajectòria de Casado són aquesta recerca d'un personatge que se li ha fet escàpol fins al final. Exponent d'una nova generació de polítics -tenia 22 dies quan Tejero va assaltar el Congrés un altre 23-F-, hi ha molt de l'anomenada nova política en la seva carrera, però en el vessant més d'impostura. Nodrit de condicions per a l'èxit social (relacions públiques, rapidesa de reflexos i ductilitat), era més fluix en contingut. Arribat a Madrid atret pel flaire de la política des de Palència, li va costar deu i ajuda coronar els estudis. El doble grau en Dret i ADE a la prestigiosa Universitat Pontifícia de Comillas (ICADE) va ser un turment i va buscar refugi en la Cardenal Cisneros, pel que es veu menys exigent. Els màsters realitzats a Harvard van resultar que eren unes jornades a Aravaca. I així moltes coses.
Casado va entrar a la branca juvenil del PP, Noves Generacions, en els anys en què els populars consolidaven un règim ferri al Madrid conquerit a l'esquerra. Si estudiar no era el seu fort, sí que ho va ser pujar esglaons a l'organització. Simpàtic i fluid, aviat va formar part d'un nucli de joves quadres entorn d'Esperanza Aguirre. Aquí va conèixer una joveníssima Isabel Díaz Ayuso, de qui es va fer amic. Va entrar com a diputat a l'Assemblea de Madrid. Fou cap de gabinet del diputat Manuel Pizarro i després de l'expresident José María Aznar. Aquesta va ser la seva escola. Aquests dies hem sabut quines matèries s'impartien en aquest ecosistema de l'aznarisme.
Elevat a jove promesa del PP, un Mariano Rajoy rosegat pels escàndols de corrupció i la crisi econòmica, va recórrer a ell el 2015 quan es va tractar de renovar la direcció, i va ser vicesecretari de Comunicació. Ja era a la cúpula. La seva hora hauria trigat a arribar si no hagués estat per la guerra fratricida en el nucli dur del poder marianista. Els odis entre Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal van facilitar la seva victòria el 2018, pactant amb la segona, que era la secretària general. Casado no pot dir que va guanyar contra Génova com Pedro Sánchez ho va fer sobre Ferraz. També en això, el líder socialista -un altre producte de la nova política- li ha passat al davant. Per cert, en el primer discurs com a líder va prometre "reconquerir Catalunya i fer una Tabàrnia de veritat".
En aquests prop de quatre anys de mandat, Casado ha ensenyat la imperícia per regir una estructura tan complexa com el PP. Situat, per procedència, en l'ala dreta del partit, és veritat que ha intentat navegar entre aigües en conflicte. Però sense trobar el to ni la mesura. La seva línia ha estat erràtica. Va començar enarborant un discurs arrauxat, acusant Sánchez fins i tot d'il·legítim, parlant de comunismes i cops separatistes. Dues derrotes electorals el 2019 van semblar que el centraven. Va fer una bona intervenció quan Vox va presentar una moció de censura, però si es recupera el moment, es nota que era un guió mal après. En realitat, Casado podia haver fet un discurs completament diferent.
Amb els girs constants, ha acabat marejant tothom. Va insinuar que lamentava la repressió policial l'1-O i poc després comparava la normalització lingüística amb el segregacionisme d'Alabama. Apel·lava a l'Espanya dels balcons. Ara el populisme es branda a les xarxes. Però si hi ha un símbol del populisme del segle XX, són els balcons. Des del de la Casa Rosada clamava Perón als "treballadors argentins", model de política que busca l'emoció, la ira i la llàgrima. El dolent que tenen els balcons és que un dia et poden defenestrar. Al final, a Casado l'ha fet fora algú que provenia del seu mateix tronc. Aplicant als seus rivals interns els mecanismes que va aprendre al PP madrileny, s'ha trobat amb una enemiga, Isabel Díaz Ayuso, que els sap emprar millor. I sobretot un enemic, Miguel Ángel Rodríguez, que deu ser un dels qui els va patentar. Sens dubte, per aquells per qui Casado feia curt en el seu "voxisme", Ayuso és un producte més acabat.
En el viatge per ser alguna cosa, Casado ha acabat no sent exactament res. Tot i que la paraula mai no s'hauria d'utilitzar quan es parla de polítics que, a més, són joves, mai sabrem si el fins ara líder del PP hagués estat millor del que era. Els esdeveniments, les mancances i la ira descarnada dels seus enemics interns no han volgut que ho sapiguem. Des d'una mirada catalana, Casado se'n va del primer pla de la política amb una paradoxa: aquells que l'han aplaudit i animat quan escometia contra la llengua catalana i el sobiranisme, al qual acusava de "colpista", són exactament els mateixos que un dia, agafant el líder amb el pas canviat, van decidir destruir-lo.