David Minoves: «Hi ha hagut un excés de creure que la República era cosa de pit i collons»

Amb els 77 membres del secretariat ja escollits, l'ANC triarà el pròxim dissabte qui serà el seu nou president o presidenta. La professora d'Economia de la UB Elisenda Paluzie ha estat la més votada amb diferència i està disposada a presidir l'entitat si es configura una direcció "col·legiada i cohesionada". A l'espera de la seva decisió, el president del CIEMEN, David Minoves (Barcelona, 1969), l'aspirant que va quedar tercer en la votació i que abandera el projecte que ha pres força dins de la cúpula de l'entitat, reflexiona en aquesta entrevista sobre quin és el paper que l'ANC ha d'exercir a partir d'ara i sobre els errors que, sota el seu criteri, s'han de corregir.  

- Com s'ha de llegir el resultat de la polèmica elecció del nou secretariat?

- Com un vot a favor de la renovació, del canvi i de la refundació. Renovació perquè és obvi que, tot i que es presentaven persones que formaven part de l'antic secretariat, ha estat aclaparadora la quantitat de gent renovadora. En segon lloc, la majoria dels secretaris que s'han presentat a nivell nacional i territorial estan a favor d'un canvi. I, finalment, hi ha un esperit de refundació perquè han quedat evidents les mancances, els límits i les costures d'un mecanisme electoral que cal canviar urgentment.

- Què ha fallat en aquest procés de tria?

- El sistema electoral de l'ANC no respon al que la gent demana. Això s'ha fet evident amb l'exclusió injustificada d'Antonio Baños i d'altres persones que se les va reincorporar perquè entre uns quants vam aconseguir que prevalgués el seu dret a l'apel·lació. Jo, si tinc incidència en la futura ANC, demanaré que es faci una revisió de tot el sistema electoral perquè el que ens ha passat ha estat trist, lamentable i la gent no ho ha entès. L'exclusió de Baños han estat un error lamentable que té uns costos altíssims. Avui ell podria optar a ser president i hagués pogut ser el secretari més votat. Això no ha estat possible per un mal sistema electoral. 

- A què atribueix la contundent victòria d'Elisenda Paluzie?

- L'Elisenda és una persona que fa molts anys que està molt compromesa amb el sobiranisme i és molt coneguda per la feina que ha fet i perquè té molt ressò als mitjans. Els seus resultats són aclaparadors amb 2.000 vots de diferència en relació al segon més votat.

David Minoves defensa que cal renovació, canvi i refundació de l'ANC Foto: Adrià Costa

- Ha de ser ella la nova presidenta de l'entitat?

- Ella ha de dir de quina manera vol gestionar un resultat que és aclaparador. He parlat amb ella en diverses ocasions i té tota la legitimitat de plantejar-se si això ho vol fer i no em plantejo res més que escoltar el seu projecte polític. Voldria recordar que fa dos anys la gent no ens va entendre. Malgrat que era reglamentari, estatutari i legítim que la més votada, Liz Castro, no fos la presidenta, la gent no ho va entendre. Això evidencia un problema de comunicació de l'ANC, perquè la gent ha entès que la democràcia va per davant de les lleis. Si l'Elisenda vol fer el pas endavant, crec que li pertoca fer-lo, però no vull que això sigui entès com una pressió, perquè amb el reglament que tenim i el sistema electoral de l'ANC tranquil·lament podria ser presidenta una persona escollida per una territorial. L'Elisenda té molta legitimitat però també la té qualsevol secretari territorial.

"Si l'Elisenda vol fer el pas endavant, crec que li pertoca fer-lo"

- Per què considera que l'ANC necessita una refundació?

- Perquè tot l'univers del sobiranisme civil i polític ha de llegir el moment actual i això implica adaptar-se a un context que ha canviat. L'objectiu general de la República per esdevenir una societat més justa i cohesionada que ens vam marcar sí es manté vigent, però en canvi, els objectius específics a curt i mig termini han quedat modificats per un context diferent. El full de ruta anterior estava basat en què som una democràcia i, per tant, si tenim un mandat democràtic indefectiblement serem independents. S'ha vist, però, que és una democràcia de baixa qualitat, si és que se'n pot dir democràcia, i que l'Estat ha utilitzat el poder judicial com ariet en contra de l'independentisme. El volen reduir a un projecte teòric que no es pot dur a la pràctica. Això és la negació de la pluralitat i, per tant, hi ha un dèficit democràtic evident. Aquest context és fonamental que l'entenguem. No n'hi ha prou amb un mandat democràtic, hem de ser més i treballar per evitar que hi hagi anticossos induïts per forces polítiques que han atiat l'enfrontament, la divisió i el trencament de la cohesió social intentant muntant un Úlster. Aquest ha de ser el punt de partida de l'anàlisi.

- S'ha fet una diagnosi errònia en els darrers mesos?

- Hem partit d'un anàlisi erroni de pensar que vivim en una democràcia homologable i consolidada. Si no és aquest el cas, i crec que ha quedat palès, si volguéssim esdevenir independents a curt termini només hi ha dues opcions: o negociadament amb un Estat que tingui algun incentiu per negociar, que no és el cas, o som capaços de desplegar la nostra força al territori de forma pacífica. El problema és que hi ha una majoria social i electoral però no hi ha una hegemonia suficient com per ocupar de manera no violenta el territori i impedir que l'Estat desplegui les seves armes per anul·lar el nostre autogovern. Als fets em remeto.

- És, en part, la lectura que fa Òmnium.

- Òmnium encerta en una part de la diagnosi. A ella, però, no se li demana que sigui l'avantguarda del moviment d'alliberament nacional, tot i que és una peça imprescindible. A l'ANC se li demana la capacitat de proposar objectius a curt i mig termini per avançar cap a la República. Ha de ser capaç de fer passos endavant en almenys dos sentits. Per una banda, posar en evidència les mancances democràtiques de l'Estat i forçar aquestes costures antidemocràtiques per fer-les evidents als ulls de Catalunya, d'Espanya i del món. Això implica una acció propositiva i, per què no, de resistència sempre no violenta. Per altra banda, ha de poder marcar objectius a mig termini per anar desplegant espais d'emancipació i de República reals. No seran institucionals, però sí reals.
 
- Podria posar-ne un exemple?

- Hem de començar a desconnectar en aquells espais on podem fer-ho. Tots nosaltres som capaços de fer mobilitzacions, però també de consumir i d'actuar diferent. Tenim capacitat per desconnectar de certes empreses de l'Íbex, de certs serveis dels quals en som usuaris, ja siguin financers, de consum o telefònics. En la mesura que tinguem un control molt més coherent amb la nostra manera de pensar i la nostra economia serem realment molt més sobirans. Això avui està a les nostres mans i no només a les mans de les institucions. Un dels errors de l'ANC és que hem oblidat darrerament allò que ens va aportar tants èxits, que és aconseguir arrossegar la societat i les forces polítiques.

- S'ha supeditat massa l'ANC al full de ruta del Govern? 

- Seria un error que a l'ANC es fes un repartiment de carnets entre patriotes i traïdors perquè totes les persones que s'han sumat al procés d'emancipació nacional són necessàries. Els polítics han de gestionar els resultats del 21-D i jo crec que seria una irresponsabilitat no fer-ho a favor de la República com a objectiu. Però ens equivocaríem si penséssim que tota la responsabilitat està en mans del Parlament. No estaríem entenent que aquest és un moviment d'emancipació nacional i que és una revolució democràtica on la principal força és la gent.

- La pugna partidista dels darrers mesos ha desil·lusionat l'independentisme?

- Sóc molt crític amb els partits perquè no van ser capaços d'explicar a la gent què va passar després de l'1-O. Van arribar-hi extenuats, però tinc els meus dubtes sobre què hi havia preparat més enllà. En tot cas, si hi havia alguna cosa preparada no s'ha fet efectiva. Tampoc les entitats van liderar, van estar massa amatents en què feia el Govern. Els partits havien de fer una proposta que anés més enllà de l'estratègia repressiva, que és necessària però no suficient. Per altra banda, els partits tenen les seves pròpies lògiques per l'hegemonia, a tot arreu passa, però la societat civil no pot estar a mercè de les lògiques i les agendes dels partits.
 - És un error plantejar missatges com el de la manifestació de l'11 de març, on es va fer referència als "ciutadans de la República catalana" com si estigués implementada?

- És cert que la República sempre comença amb la voluntat de la gent. Però també és cert que ens ha d'entendre la gent que encara no s'ha sumat a la proposta republicana. Dir que ja som una República i que el mandat democràtic està consolidat seria fer-nos trampes al solitari. Per tant, som una majoria a favor de la República, tenim la legitimitat del mandat democràtic de l'1-O però des d'un punt de vista institucional encara no som una República. Això és un fet. Al meu entendre, som una majoria, però com que l'Estat no vol acceptar les regles democràtiques per fer-la factible hem de passar a ser una hegemonia suficientment gran com per fer inviable a l'Estat la seva negació. A dia d'avui, per desgràcia, l'Estat té la capacitat jurídica, logística i violenta de la força per fer inviable aquesta majoria democràtica.

- Per aconseguir aquesta hegemonia, l'ANC ha de ser capaç d'interpel·lar, en primer lloc, els "comuns"?

- La funció de l'ANC és interpel·lar tota la societat. L'objectiu fundacional és assolir la República i esdevenir un país independent, just i solidari i per això s'ha d'abraçar a com més gent millor. Crec que seria un error excloure una part de la societat. Fins al punt, i sé que això pot ser polèmic, que jo em nego a acceptar que totes aquelles persones que han votat Ciutadans se les doni per amortitzades i es consideri que no poden participar de la fundació d'un país nou. Hem de llegir molt com s'ha atiat les pors amb un discurs identitari, sovint etnicista i molt excloent amb enganys, amb prejudicis en contra de l'independentisme. Hem de saber llegir com tenir una proposta molt més integradora i que pugui desactivar aquests rumors, prejudicis i mentides i incorporar bona part d'aquests votants que també son Catalunya malgrat que hagin votat a forces hostils al sobiranisme.
 
- Pot ser que des de l'independentisme també s'hagi pecat en algun moment de fer un discurs identitari i excloent?

- Jo crec que no. En cap cas. Des dels mitjans públics i privats de l'Estat s'ha volgut vincular el sobiranisme a la violència i l'exclusió, a l'identitarisme. Això és fals perquè bona part de les entitats vinculades a aquest procés d'emancipació nacional estan dirigides i protagonitzades per persones vingudes de l'antiga i de la nova immigració, persones que tenen llengua, cultura i adscripció religiosa molt diversa i amb idees polítiques de tot el ventall: des de l'extrema esquerra al liberalisme i a la democràcia cristiana. Queda clar que no és una proposta identitària i excloent. Si en algun moment hi hagués aquesta temptació hauríem d'arraconar-la ràpidament.

- El gran interrogant és, però, com l'ANC pot seduir aquests votants de formacions hostils a l'independentisme.

- D'entrada, deixant de banda el paternalisme. No han de formar part del projecte perquè els convidem sinó perquè formen part del país i també en són protagonistes. Han de poder decidir de quina manera volen contribuir en la seva construcció. Hem de ser capaços d'entendre que els lideratges han de ser molt més compartits i que, per tant, han de sorgir-ne de nous. El sobiranisme creixerà en la mesura que accepti nous lideratges des de la diversitat. Una de les coses que em fa més feliç d'aquestes eleccions al secretariat és que gent que havia treballat des de dins de l'ANC o des de fora s'hagi incorporat al secretariat. 
 - Hi ha una imatge que no hem viscut fins ara, que és una reunió entre el president de l'ANC amb el de Societat Civil Catalana. S'ho pot arribar a imaginar?

- Ara per ara no. En això també vull ser molt clar. Una cosa és entendre que s'ha de parlar amb tothom i l'altra Societat Civil Catalana, que té darrere una proposta xenòfoba i les antigues reminiscències feixistes. No vol dir això que no s'hagi de poder parlar amb tothom. Jo que vinc del moviment no violent i de l'antimilitarisme com a objector de consciència recordo que una de les màximes és que amb qui acabes negociant la pau sempre és amb l'enemic en una lògica de confrontació violenta, que no és el cas. Però amb qui acabes negociant és amb l'adversari i, per tant, tard o d'hora haurem de parlar amb ell, amb l'Estat. Però darrere de SCC hi ha trajectòries que no venen de la democràcia. Això vol dir que mai hi haurem de parlar? No es pot dir mai a res en un moviment com aquest.
  
- L'ANC no està sola com a actor civil en aquest moviment d'emancipació, si no que hi ha altres actors. Alguns amb una àmplia trajectòria, com Òmnium, de qui no m'agrada que se'ls acusi de fluixos. Jo sóc soci d'Òmnium també i l'atac em fa mal a mi mateix. Tampoc em sento còmode quan es diu que el CDR és un moviment circumstancial i no nuclear. Vaig ser impulsor en el meu barri de l'entitat anterior al CDR, que és Clot Decideix, i m'hi sento còmode. Hem de ser capaços treballar amb tots els actors. Els CDR han arribat a llocs on no havia arribat l'ANC. La seva capil·laritat és fonamental. Hem de ser capaços d'actuar amb lògica col·laborativa amb tasques complementàries i divisió del treball, i s'ha de fer de forma coordinada. Encara estem tots bastant desorientats per moltes de les coses que ens han passat i hem caigut sovint en un parany que és la mobilització per la mobilització.

- Ha faltat una estratègia compartida?

- Hem de ser capaços de coordinadar més bé algunes iniciatives perquè no es trepitgin i siguin complementàries. Em preocupa que hem dedicat molts esforços en l'àmbit antirepressiu que no necessàriament han estat eficaços. Ha faltat una lectura més política i hem caigut en el parany de dedicar la major part dels esforços a la lluita antirepressiva i molts pocs a marcar objectius estratègics. L'ANC és una peça clau, però no l'única, per marcar nous objectius estratègics compartits del moviment d'emancipació nacional que tinguin autonomia respecte el calendari del 155, el de l'aplicació del codi penal i fins i tot també el de la investidura. En la mesura que entenguem que la gent pot construir la seva pròpia agenda d'emancipació, entendrem que no podem ser víctimes de la política repressiva de l'Estat, que té dirigents nostres com a hostatges. No podem acceptar que sigui l'Estat des de la judicatura qui ens dirigeixi la resposta, hem de tenir una estratègia pròpia per apropar-nos a la República. Jo he trobat a faltar estratègia.- Això com casa amb una legislatura que no es planteja en termes de desobediència i unilateralitat?

- Crec que l'ANC i el sobiranisme civil ha de tenir una agenda pròpia complementària a la del Govern a l'exili i la del Govern de la Generalitat. Ha de ser autònoma perquè ha de tenir capacitat per generar iniciatives, propostes i campanyes que ajudin a eixamplar les bases i preparar-nos per al nou embat, que tard o d'hora arribarà. No podem estar a mercè d'allò que passi al Parlament. Seria un error creure que la investidura ens retornarà a la casella del 27 d'octubre.
 
- A quina casella considera que ens retornarà?

- Jo crec que hi ha hagut un excés de pensament màgic i s'ha fet pensar que ja teníem una República i que només era qüestió de pit i collons obviant que si no hem pogut desplegar aquesta hegemonia al territori és perquè aquesta hegemonia no hi era. O si més no no hi ha hagut la capacitat de fer-ho. No vull dir que no hi tinguéssim el dret, però a partir d'aquí hi ha hagut un excés de pensament màgic del que s'ha pensat de bona fe que era només una qüestió de determinació dels polítics. No n'hi ha prou amb això. 

- Els "comuns" han denunciat en més d'una ocasió que aquest "eixamplament" de la base es planteja en termes d'assimilació. S'han comès errors a l'hora d'interpel·lar aquest espai o bé són ells els que s'hi han volgut allunyar?

- Des de cap espai no se li pot dir al sobiranisme que no ha treballat fins a l'extenuació a favor del dret a decidir. Això no implica la determinació del vot. L'agenda del sobiranisme és perfectament complementària i casa amb la dels "comuns", que creuen que aquest país ha de decidir el seu futur en llibertat. Hi ha hagut errors per totes bandes i tots hem de fer un esforç. A mi no m'ha agradat quan s'ha menystingut els "comuns" tot dient que el referèndum era una pantalla passada, entre altres coses perquè hem esdevingut un tema central de conflicte polític a les cancelleries europees a partir de l'1-O. Tampoc m'ha agradat, però, que des dels "comuns" es digués al sobiranisme que calia esperar que es donessin les condicions objectives a l'estat espanyol d'una majoria governamental favorable a fer el referèndum. La llibertat no la pidoles, la prens. No hi ha cap moviment social -i això ho saben els "comuns" perquè provenen de molta tradició de lluita- que hagi aparegut perquè hagi arribat un moment en el qual un govern de forma espontània i clarivident hagi entès que no havia actuat bé i rectifiqui. Sempre hi ha hagut algun moviment social darrere amb altíssims costos personals i col·lectius que ha estat lluitant fins aconseguir que els governs s'adaptessin a aquestes realitats. Ambdues bandes hem de fer gestos d'aproximació.
 - Un referèndum acordat seria un objectiu legítim d'aquesta legislatura?

- El dret a tenir una República ja ens l'hem guanyat l'1-O, que ha estat el més potent que hem fet en molts anys. Hi ha un mandat democràtic, popular, molt clar que ens ha de guiar per assolir aquest objectiu. Si per assolir aquest objectiu hem de fer a mig termini un nou referèndum perquè aquest sigui reconegut per la comunitat internacional o pel propi Estat no veig on hi ha el problema. Però no crec que aquesta sigui una condició sine qua non. El dret ja ens l'hem guanyat, però no s'ha fet efectiu. Si per arribar a fer efectiu el nostre dret hem de tornar a passar per un referèndum, els independentistes mai hem dit que no a les urnes i mai ens negarem a cap convocatòria electoral perquè la nostra força està en la democràcia i en la gent.