01
de setembre
del
2023
Ha passat poc més d'un mes entre el rostre forçadament somrient d'Alberto Núñez Feijóo al balcó de la seu del PP a Génova la llarga nit del 23-J i el posat, més aviat agre, del líder conservador durant la seva trobada de dimecres amb Pedro Sánchez. Si les urnes ja van ser una cura de realitat per al bloc de dretes, les setmanes següents han anat oferint un panorama cada cop més enterbolit per als objectius del líder del PP.
Feijóo disposa ara mateix de 172 vots de cara al debat d'investidura al Congrés, que ha de començar el 26 de setembre. Amb els escons del PP, l'extrema dreta de Vox, Unió del Poble Navarrès i Coalició Canària sap que no entrarà a la Moncloa. No és una perspectiva fàcil d'administrar i no ho seria per a cap líder polític. Però tots els moviments que ha fet des de la mateixa nit del 23-J han afeblit cada cop més el lideratge -encara no qüestionat de manera oberta- del president del PP.
La nit del 23-J es va fer inacabable a Génova. La cúpula del PP, que esperava llepar la mel de la victòria, es va trobar en una situació inesperada, mentre la festa es traslladava a Ferraz. Amb 137 escons, el PP era primera força, sí, però els 121 del PSOE i la impossibilitat de formar una majoria de dretes van aclaparar Feijóo. El president del PP va haver de fer bona cara mentre escoltava crits d'"Ayuso!, Ayuso!" i va apel·lar a la condició de força més votada del seu partit per reclamar la presidència. Aquesta insistència en aquest punt ha estat el seu primer error, perquè l'ha retratat com un dirigent incapaç de reconèixer l'èxit dels rivals i cec a la realitat de l'aritmètica parlamentària. I ho ha anat repetint a cada intervenció.
La direcció del PP no ha sabut fixar un discurs nítid respecte a l'extrema dreta. Amb els pactes generalitzats amb Vox allí on ha estat possible, en municipis i autonomies, ha quedat clara l'aposta freda de l'expresident de la Xunta per sumar l'extrema dreta, al preu de reculades en polítiques d'igualtat i la pèrdua de la tan referenciada moderació gallega. Però, amb tot, Feijóo ha expressat dubtes i mostra el temor a quedar presoner de Santiago Abascal. El 17 d'agost, va delatar aquest temor quan, veient que l'esquerra assoliria la majoria a la mesa del Congrés, es va negar a cedir un lloc a Vox, provocant la irritació dels ultres. Uns dies després, va haver de trucar Abascal per fer les paus.
El líder del PP va dur fins al final la seva pressió sobre el cap de l'Estat perquè el designés candidat a la investidura, tot i saber que no tenia opcions. A més, va reclamar i obtenir de la nova presidenta de la cambra, Francina Armengol, fins a un mes per preparar el debat. Aquest excés, que en teoria li dona part de l'escena, se li està girant en contra a mida que passen els dies. I, per contra, mentre dona la sensació de pèrdua de temps, pot acabar donant més dies a Pedro Sánchez perquè aquest avanci en les negociacions de la seva pròpia investidura. Mariano Rajoy potser va demostrar més astúcia quan, després de les eleccions del 2015, es va negar a anar a la investidura per manca de suports.
"Parlar no és cedir", va dir Borja Sémper, portaveu de la direcció del PP per defensar la voluntat del partit de dialogar amb Junts. En realitat, l'oportunisme ha quedar ben a les clares: només amb una abstenció dels de Carles Puigdemont i del PNB seria imaginable una investidura de l'expresident de la Xunta. Les declaracions d'Esteban González Pons, avui amb enorme poder a Génova, elogiant la "tradició" de Junts van xocar encara més amb un Feijóo que a la vegada considerava "frau de llei" la constitució dels grups parlamentaris de Junts i ERC. Massa contradiccions a la vegada. Dins del PP, molts no entenen Feijóo. Alejandro Fernández, president del PP a Catalunya, va discrepar obertament de Génova. Feijóo sembla navegar enmig de pressions diverses. Després de l'encontre amb Sánchez, es enrocar en el "no" rotund a l'amnistia i va carregar fort contra l'independentisme.
La darrera iniciativa de Feijóo ha estat demanar una trobada amb Sánchez i reclamar el seu suport per investir-lo president. Alhora, com deixant evident la fragilitat de la seva posició, va proposar que la legislatura durés només dos anys. Una sortida rebutjada de pla per Sánchez i que ha causat estranyesa dins i fora del PP. Aquesta setmana, en un acte a Madrid, Isabel Díaz Ayuso es va referir despectivament a les propostes "immadures" que cal evitar.
Tots aquests episodis han evidenciat que Génova no està gestionant bé el panorama complex deixat per les eleccions del 23-J, una "victòria" fictícia del PP que situa el partit conservador a les portes d'una oposició que promet ser tan agressiva com la que ha fet fins ara. Una situació que facilita més comparacions amb un altre polític gallec, Mariano Rajoy. Enfront un Rajoy calculador i conservador al màxim, Feijóo s'està revelant com a molt més atrevit i imprudent. I això, en la seva posició, pot ser letal.
Feijóo disposa ara mateix de 172 vots de cara al debat d'investidura al Congrés, que ha de començar el 26 de setembre. Amb els escons del PP, l'extrema dreta de Vox, Unió del Poble Navarrès i Coalició Canària sap que no entrarà a la Moncloa. No és una perspectiva fàcil d'administrar i no ho seria per a cap líder polític. Però tots els moviments que ha fet des de la mateixa nit del 23-J han afeblit cada cop més el lideratge -encara no qüestionat de manera oberta- del president del PP.
1. 23-J: l'obsessió per la llista més votada
La nit del 23-J es va fer inacabable a Génova. La cúpula del PP, que esperava llepar la mel de la victòria, es va trobar en una situació inesperada, mentre la festa es traslladava a Ferraz. Amb 137 escons, el PP era primera força, sí, però els 121 del PSOE i la impossibilitat de formar una majoria de dretes van aclaparar Feijóo. El president del PP va haver de fer bona cara mentre escoltava crits d'"Ayuso!, Ayuso!" i va apel·lar a la condició de força més votada del seu partit per reclamar la presidència. Aquesta insistència en aquest punt ha estat el seu primer error, perquè l'ha retratat com un dirigent incapaç de reconèixer l'èxit dels rivals i cec a la realitat de l'aritmètica parlamentària. I ho ha anat repetint a cada intervenció.
2. Les anades i vingudes amb Vox
La direcció del PP no ha sabut fixar un discurs nítid respecte a l'extrema dreta. Amb els pactes generalitzats amb Vox allí on ha estat possible, en municipis i autonomies, ha quedat clara l'aposta freda de l'expresident de la Xunta per sumar l'extrema dreta, al preu de reculades en polítiques d'igualtat i la pèrdua de la tan referenciada moderació gallega. Però, amb tot, Feijóo ha expressat dubtes i mostra el temor a quedar presoner de Santiago Abascal. El 17 d'agost, va delatar aquest temor quan, veient que l'esquerra assoliria la majoria a la mesa del Congrés, es va negar a cedir un lloc a Vox, provocant la irritació dels ultres. Uns dies després, va haver de trucar Abascal per fer les paus.
3. A l'inrevés de Rajoy: cap a la investidura
El líder del PP va dur fins al final la seva pressió sobre el cap de l'Estat perquè el designés candidat a la investidura, tot i saber que no tenia opcions. A més, va reclamar i obtenir de la nova presidenta de la cambra, Francina Armengol, fins a un mes per preparar el debat. Aquest excés, que en teoria li dona part de l'escena, se li està girant en contra a mida que passen els dies. I, per contra, mentre dona la sensació de pèrdua de temps, pot acabar donant més dies a Pedro Sánchez perquè aquest avanci en les negociacions de la seva pròpia investidura. Mariano Rajoy potser va demostrar més astúcia quan, després de les eleccions del 2015, es va negar a anar a la investidura per manca de suports.
4. Entre parlar i cedir: contradiccions amb Junts
"Parlar no és cedir", va dir Borja Sémper, portaveu de la direcció del PP per defensar la voluntat del partit de dialogar amb Junts. En realitat, l'oportunisme ha quedar ben a les clares: només amb una abstenció dels de Carles Puigdemont i del PNB seria imaginable una investidura de l'expresident de la Xunta. Les declaracions d'Esteban González Pons, avui amb enorme poder a Génova, elogiant la "tradició" de Junts van xocar encara més amb un Feijóo que a la vegada considerava "frau de llei" la constitució dels grups parlamentaris de Junts i ERC. Massa contradiccions a la vegada. Dins del PP, molts no entenen Feijóo. Alejandro Fernández, president del PP a Catalunya, va discrepar obertament de Génova. Feijóo sembla navegar enmig de pressions diverses. Després de l'encontre amb Sánchez, es enrocar en el "no" rotund a l'amnistia i va carregar fort contra l'independentisme.
5. Una legislatura de dos anys?
La darrera iniciativa de Feijóo ha estat demanar una trobada amb Sánchez i reclamar el seu suport per investir-lo president. Alhora, com deixant evident la fragilitat de la seva posició, va proposar que la legislatura durés només dos anys. Una sortida rebutjada de pla per Sánchez i que ha causat estranyesa dins i fora del PP. Aquesta setmana, en un acte a Madrid, Isabel Díaz Ayuso es va referir despectivament a les propostes "immadures" que cal evitar.Tots aquests episodis han evidenciat que Génova no està gestionant bé el panorama complex deixat per les eleccions del 23-J, una "victòria" fictícia del PP que situa el partit conservador a les portes d'una oposició que promet ser tan agressiva com la que ha fet fins ara. Una situació que facilita més comparacions amb un altre polític gallec, Mariano Rajoy. Enfront un Rajoy calculador i conservador al màxim, Feijóo s'està revelant com a molt més atrevit i imprudent. I això, en la seva posició, pot ser letal.