28
d'agost
de
2023, 17:40
Actualitzat:
17:43h
Les urgències d'Alberto Núñez Feijóo de cara al debat d'investidura del 26 de setembre estan generant un debat cada cop més explícit al PP. En el cas de les sigles a Catalunya, l'obertura de Génova a parlar amb Junts -un gir copernicà respecte dels últims anys- ha explicitat la reobertura de les les tensions internes. El president del PP català, Alejandro Fernández, va afirmar diumenge que el seu partit no hauria de dialogar amb Junts en el context de les negociacions per intentar fer Feijóo president del govern espanyol. Aquest dilluns, després de la reunió del comitè de direcció a Génova, el portaveu Borja Sémper s'ha esforçat per argumentar en favor de contactes "institucionals" amb el partit de Carles Puigdemontassegurant que "parlar no és cedir", i ha tret ferro a les paraules de Fernández. Sémper ho ha resumit amb aquesta fórmula: "El PP no és una secta i està bé que la gent opini".
Feijóo va assenyalar diumenge en una entrevista a El Mundo que Junts "no era un rival polític i ideològic" per al PP, i va qualificar la formació sobiranista com de "centredreta". Una afirmació que per força ha causat tensió en sectors del PP, i certament ho ha fet en el si del partit a Catalunya. "Junts sí que és el meu rival", va assegurar Fernández a les xarxes, on va reclamar que algú li aclarís "de què s'ha de parlar amb ells", en referència als de Puigdemont. El cert és que el nou moviment del líder dels populars catalans ha sorprès dins de la formació, on hi ha qui parla d'"estupor" mentre una majoria dels dirigents estan alineats amb les directrius de Feijóo.
Aquesta no ha estat l'únic posicionament del líder parlamentari català sobre les possibles converses entre Feijóo i Junts. Fa uns dies, feia un tuit molt explícit: "S'acosten moviments (i fotos) que destruiran la reputació de qui els impulsi. Perquè no hi ha res més valuós que ser coherent amb el teu passat, els teus principis i les teves opinions". Tot una declaració de principis per part d'un Fernández que ja fa temps que sent l'escalf de Génova al clatell i que ha decidit no deixar passar l'oportunitat per fer-se fort en la seva línia de duresa enfront el sobiranisme.
El xoc entre el cap del PP català i la direcció de Génova es produeix just quan el partit a Catalunya està a l'espera d'un procés de renovació, amb congrés inclòs. Continua latent la tensió entre el nucli liderat per l'actual líder i una part de les forces vives de la formació, amb noms que s'han fet forts arran de les darreres eleccions municipals, com Daniel Sirera a Barcelona, i els alcaldes de Badalona, Xavier García Albiol, i de Castelldefels, Manuel Reyes. Uns dirigents que semblen adaptar-se més a les fluctuacions que emanen del lideratge gallec.
La relació entre la direcció catalana del partit i la cúpula de Génova és tensa des de fa mesos, com ho és la mala química personal entre Fernández i l'home fort de l'aparell a Génova, Miguel Tellado. Que la posició del màxim dirigent dels populars catalans s'ha afeblit de cara al nucli dur de Feijóo és un fet conegut. La versió amb més seguidors entre els dirigents conservadors catalans és que l'actual líder Fernández, sentint-se afeblit, ha optat per fer-se fort en la seva línia de duresa ideològica, esperant potser un nou canvi d'aires a Madrid en cas que Feijóo no pugui consolidar-se al capdavant del partit. En tot cas, sembla ara per ara difícil que Génova opti per obrir l'expedient del PP català mentre no es clarifiqui la situació política a Espanya.
Davant aquesta línia sempre ha existit un corrent molt pragmàtic que en el passat havia propugnat pactes amb la CiU pujolista en municipis i també al Parlament. Ningú com l'anomenat fernandisme, l'aparell nucleat al voltant dels germans Jorge i Alberto Fernández Díaz, va simbolitzar millor aquesta aposta per una política allunyada dels debats més identitaris. Les aliances entre PP i CiU van acabar sent assumides per tothom després del pacte del Majestic. De fet, el mateix Fernández va teixir majories amb els convergents a Tarragona.
El procés sobiranista va cohesionar els populars catalans en una posició intransigent. Ara, però, quan el discurs més conservador i nacionalista espanyol dona mostres d'esgotament i resulta insuficient per garantir la victòria, s'obren esquerdes tant a Génova com al carrer Urgell. La necessitat d'obrir camins d'entesa, siguin ambiciosos o molt circumstancials, amb els nacionalismes perifèrics guanya adeptes al nucli dur del PP i és defensada de manera explícita per dirigents amb tant de pes com Esteban González Pons.
A Catalunya, la política de pactes i la necessitat de poder sumar més aliats al marge de Vox, pot exigir alguns girs de guió que ara per ara encara semblen improbables. El PP català ja ho va viure arran de l'elecció de Jaume Collboni a l'Ajuntament de Barcelona. En defensa seva, Fernández sempre ha volgut recordar que en el passat ha estat capaç d'entendre's amb convergents i socialistes tant a l'Ajuntament com a la Diputació de Tarragona. Però el context actual és endimoniat des de l'òptica del PP de tota la vida, i pot requerir dels dirigents conservadors catalans més giragonses de les que alguns estan disposats a fer.
Feijóo va assenyalar diumenge en una entrevista a El Mundo que Junts "no era un rival polític i ideològic" per al PP, i va qualificar la formació sobiranista com de "centredreta". Una afirmació que per força ha causat tensió en sectors del PP, i certament ho ha fet en el si del partit a Catalunya. "Junts sí que és el meu rival", va assegurar Fernández a les xarxes, on va reclamar que algú li aclarís "de què s'ha de parlar amb ells", en referència als de Puigdemont. El cert és que el nou moviment del líder dels populars catalans ha sorprès dins de la formació, on hi ha qui parla d'"estupor" mentre una majoria dels dirigents estan alineats amb les directrius de Feijóo.
Aquesta no ha estat l'únic posicionament del líder parlamentari català sobre les possibles converses entre Feijóo i Junts. Fa uns dies, feia un tuit molt explícit: "S'acosten moviments (i fotos) que destruiran la reputació de qui els impulsi. Perquè no hi ha res més valuós que ser coherent amb el teu passat, els teus principis i les teves opinions". Tot una declaració de principis per part d'un Fernández que ja fa temps que sent l'escalf de Génova al clatell i que ha decidit no deixar passar l'oportunitat per fer-se fort en la seva línia de duresa enfront el sobiranisme.
El xoc entre el cap del PP català i la direcció de Génova es produeix just quan el partit a Catalunya està a l'espera d'un procés de renovació, amb congrés inclòs. Continua latent la tensió entre el nucli liderat per l'actual líder i una part de les forces vives de la formació, amb noms que s'han fet forts arran de les darreres eleccions municipals, com Daniel Sirera a Barcelona, i els alcaldes de Badalona, Xavier García Albiol, i de Castelldefels, Manuel Reyes. Uns dirigents que semblen adaptar-se més a les fluctuacions que emanen del lideratge gallec.
La relació entre la direcció catalana del partit i la cúpula de Génova és tensa des de fa mesos, com ho és la mala química personal entre Fernández i l'home fort de l'aparell a Génova, Miguel Tellado. Que la posició del màxim dirigent dels populars catalans s'ha afeblit de cara al nucli dur de Feijóo és un fet conegut. La versió amb més seguidors entre els dirigents conservadors catalans és que l'actual líder Fernández, sentint-se afeblit, ha optat per fer-se fort en la seva línia de duresa ideològica, esperant potser un nou canvi d'aires a Madrid en cas que Feijóo no pugui consolidar-se al capdavant del partit. En tot cas, sembla ara per ara difícil que Génova opti per obrir l'expedient del PP català mentre no es clarifiqui la situació política a Espanya.
El retorn d'una vella pugna
El gran aglutinant del PP català continua sent el seu component nacional espanyol. És aquest l'element que fa d'argamassa. Però en la història de la formació sempre s'han manifestat, a grans trets, dues estratègies enfront el nacionalisme català. Un nucli molt ideologitzat ha propugnat històricament plantar cara al catalanisme sense complexos, encara que això impliqués la ruptura dels consensos lingüístics assolits a Catalunya en els inicis de la Transició. Aquest sector es va aplegar a mitjan dels noranta entorn Aleix Vidal-Quadras, avui desvinculat del partit -que va abandonar per participar en la constitució de Vox-, però que els darrers anys ha fet alguna aparició pública en actes del PP, a prop d'Alejandro Fernández i de la diputada Cayetana Álvarez de Toledo, actualment diputada per Madrid i allunyada, per tant, del PP català.Davant aquesta línia sempre ha existit un corrent molt pragmàtic que en el passat havia propugnat pactes amb la CiU pujolista en municipis i també al Parlament. Ningú com l'anomenat fernandisme, l'aparell nucleat al voltant dels germans Jorge i Alberto Fernández Díaz, va simbolitzar millor aquesta aposta per una política allunyada dels debats més identitaris. Les aliances entre PP i CiU van acabar sent assumides per tothom després del pacte del Majestic. De fet, el mateix Fernández va teixir majories amb els convergents a Tarragona.
El procés sobiranista va cohesionar els populars catalans en una posició intransigent. Ara, però, quan el discurs més conservador i nacionalista espanyol dona mostres d'esgotament i resulta insuficient per garantir la victòria, s'obren esquerdes tant a Génova com al carrer Urgell. La necessitat d'obrir camins d'entesa, siguin ambiciosos o molt circumstancials, amb els nacionalismes perifèrics guanya adeptes al nucli dur del PP i és defensada de manera explícita per dirigents amb tant de pes com Esteban González Pons.
A Catalunya, la política de pactes i la necessitat de poder sumar més aliats al marge de Vox, pot exigir alguns girs de guió que ara per ara encara semblen improbables. El PP català ja ho va viure arran de l'elecció de Jaume Collboni a l'Ajuntament de Barcelona. En defensa seva, Fernández sempre ha volgut recordar que en el passat ha estat capaç d'entendre's amb convergents i socialistes tant a l'Ajuntament com a la Diputació de Tarragona. Però el context actual és endimoniat des de l'òptica del PP de tota la vida, i pot requerir dels dirigents conservadors catalans més giragonses de les que alguns estan disposats a fer.