Caminant per la Barcelona vella, un dia d'aquests que el sol pica a la pedra i et fa pensar què deu haver vist aquesta ciutat, et trobes de cop amb un relleu a la paret. És al carrer Boters, número 13. Un lleó. Però no un lleó qualsevol: és el lleó de sant Marc, i al costat hi ha una bota. I tu et preguntes: què hi pinta un lleó amb una bota enmig del carrer Boters? Doncs resulta que allà, l'any 1556, hi havia res menys que la casa del Gremi dels Sabaters. Perquè sant Marc n'era el patró, juntament amb aquell lleó que l'acompanya des de sempre. I aquell relleu és un dels pocs vestigis que ens queden d'una història que comença molt abans, al segle XIII.
Però per entendre d'on venen aquestes sabates, cal anar més enrere. Al segle XIII, el 1257 per ser exactes, els sabaters de Barcelona ja tenien representació al Consell de Cent. I no va ser un gremi qualsevol: dels que hi havia, els sabaters van ser dels que més van perdurar, fins ben entrat el segle XX. La seva casa gremial, però, no era al carrer Boters sinó al desaparegut carrer Corríbia. I dic desaparegut perquè la plaça Nova, com el seu nom indica, és força nova.
Tot allò va quedar mig enderrocat després de la Guerra Civil i traslladat posteriorment, però encara es mantenia un carrer que passava just pel mig: el carrer Corríbia. I en aquest carrer hi havia la casa del Gremi dels Sabaters des del 1565 fins al 1943, any en què el carrer va desaparèixer per sempre. Anys i panys d'història sabatera engolits per l'asfalt.
- Lleó de Sant Marc al carrer Boters
- Nació
I aquí ve una de les curiositats més grosses d'aquest ofici. Perquè quan parlem de sabaters, en realitat hauríem de parlar de tres gremis separats. Els fadrins estaven sota la protecció de sant Crispí, els aprenents sota sant Crispinià, i els mestres, és clar, sota sant Marc. El lleó de sant Marc, aquell que encara avui es veu al carrer Boters, era el símbol dels mestres, els que havien passat tots els graons de l'aprenentatge i podien obrir obrador propi. Tres sants per a un ofici. Però tots treballaven amb les mateixes matèries primeres, feien el mateix tipus de sabates, i totes es venien al mateix preu. L'única cosa que les diferenciava era la feina ben feta. Perquè les sabates de Barcelona gaudien de bona fama, eren de qualitat. Tant, que per vendre'n més als forasters, els mateixos sabaters anaven a la platja a oferir-les. No tenien pèrdua.
Al mateix carrer Corríbia on hi havia la casa dels sabaters també s'hi va edificar, el 1556, la casa de la confraria dels taverners, que es va restaurar el 1751. Dos mons ben diferents compartint espai. Però el que ens interessa aquí és el lleó. Perquè aquell lleó de sant Marc no era només una decoració. Era un avís i una garantia.
Segons expliquen les cròniques, una vegada una partida de sabates que havia de sortir cap a l'estranger en vaixell va ser interceptada perquè havien detectat un defecte en alguns parells. I què van fer els del gremi? Les van fer cremar. Just davant de la casa del gremi, allà on vigilava el lleó de sant Marc. Una deshonra pública per als que havien mancat les ordinacions. I els veedors, que eren els inspectors de l'ofici, van examinar les cendres per assegurar-se que no quedava ni rastre d'allò que podia desacreditar el bon nom de Barcelona. Allò era la feina ben feta duta a l’extrem.
- Insígnia del gremi de sabaters a la catedral de Barcelona
- Nació
Però no tot era glòria en aquest món del cuir. Les sabates, que eren molt bones i duraven anys, les duien els rics o, com a molt, per als dies de pluja. I si algú se les posava un dia serè, la gent deia: "Mira don res, que duu sabates i està serè". Anar calçat era un luxe. I quan una sabata fallava, calia anar a l'ataconador o al pegat, també coneguts com a sabaters de vell. Aquests treballaven al carrer de l'Espaseria o Sabateria Vella, adobaven sabates velles i alguna la venien a l'encant. Però no gaudien de bona fama. Al contrari: els consideraven un ofici de pobres, bruts i ganduls. Tant, que ens n'han quedat expressions populars com: "Ruc com una sabata", "No arribar a la sola de la sabata" o "No és bon sabater el que no és mentider".
Avui, el millor lloc per retrobar aquesta història és la plaça de Sant Felip Neri. Allà, des del 1950, s'hi conserva la casa del Gremi dels Sabaters. A la façana, sí, hi tornem a trobar el lleó de sant Marc. I també unes sabates. Perquè aquesta casa, que va ser traslladada des del seu emplaçament original arrasat per les bombes de Mussolini, guarda la memòria de segles d'ofici.
- Pin sabaters
- Nació
Segles de sabates ben fetes, de focs purificadors, de mestres i aprenents, de fadrins que somiaven en arribar a ser mestres sabaters. I de tot allò, avui ens queden més coses de les que pensem: el lleó del carrer Boters, l’antiga casa gremial traslladada a Sant Felip Neri, i una sabata ben visible a la façana del carrer dels Comtes de la Catedral que marca la ubicació de la capella gremial a l’interior del temple.
Però no us ho perdeu, el Gremi de Mestres Sabaters encara existeix avui i pels qui sou detallistes, si us hi fixeu bé, encara podreu trobar algú amb un pin a la solapa amb una sabata i les sigles G.M.S. Son descendents dels antics confrares d’aquest antic gremi, que encara es reuneixen avui dia i fan culte a la capella. Jo ja n’he trobat algun...
