Les obres de reurbanització del carrer del 26 de gener de 1641, a Hostafrancs, han tret a la llum tres accessos a refugis antiaeris de la Guerra Civil que feia dècades que dormien sota l'asfalt. La troballa, apareguda de forma progressiva entre el 3 i l'11 de març, ha permès als equips del Servei d’Arqueologia de Barcelona i la Unitat de Subsòl dels Mossos d'Esquadra accedir a un dels espais, identificat provisionalment com a refugi 0657, mentre queden pendents els altres dos, que podrien correspondre als registres 0874 i 0421. A dins, els tècnics s'hi han trobat latrines amb aigua corrent, instal·lacions elèctriques al sostre i fins i tot restes de ceràmica que dibuixen la vida quotidiana de qui s'hi va refugiar fa gairebé un segle.
Tot apunta que es va construir el 1938, que té una extensió d'uns 200 metres i que va ser abandonat de manera sobtada, però encara no se'n sap del cert si els tres accessos formen part d'una mateixa estructura o de tres de diferents. Aquests dies, la prioritat és tècnica i de seguretat: avaluar l'estabilitat, la qualitat de l'aire i la presència de gasos abans de prendre cap decisió sobre el futur del conjunt.
Però per a qui coneix Sants i Hostafrancs, la notícia no només té un valor arqueològic immediat sinó que ressona amb una història llarga de descobertes, lluites veïnals i memòria que es nega a quedar-se sota terra perquè sí. Perquè en aquest barri els refugis antiaeris no són una raresa. Fa anys que en van apareixent, i quan s’han preservat ha estat sobretot gràcies a la pressió dels veïns, que no han volgut que l’oblit escombrés el que va ser la vida dels seus avis. És el cas del refugi número 819, a la plaça de Bonet i Muixí, que va sortir a la llum durant les obres per construir un nou bloc de pisos i que, malauradament, va patir afectacions en l’estructura. Avui encara no és visitable, i els veïns recorden com aquell cop també van haver de posar-se a l’aguait perquè no se’n perdés el rastre. I aquesta tradició de vigilància veïnal torna a repetir-se ara.
Des de les primeres troballes al carrer 26 de gener, tothora sempre hi ha algun veí mirant les obres, pendent de si emergeix alguna altra peça del passat. Es passen fotografies, es graven vídeos i es comparteixen per grups de missatgeria amb l’emoció de qui veu com la història del barri es desplega davant els seus ulls. Fins i tot alguns dels més grans, quan els pregunten si recorden alguna cosa, expliquen que els seus pares o avis baixaven cap aquí quan sonaven les sirenes, però en tenen un record molt vague, com de llegenda familiar que amb els anys s’ha anat esborrant. L’Ariadna Muñoz, una de les arqueòlogues que ha intervingut en la inspecció, explicava aquests dies que és la primera vegada que veu tant d’interès per part del veïnat en una intervenció d’aquestes característiques, i que això fa que la troballa encara sigui més emocionant.
Aquest interès veïnal no és fruit de l’atzar. Fa quinze anys que l’historiador local Agustí Giralt, juntament amb el col·lectiu Patrimonis Invisibles, investiga i difon els refugis antiaeris del barri, sempre amb la complicitat i col·laboració dels veïns, que li han anat passant testimonis, fotografies i records familiars que d’altra manera s’haurien perdut. La seva tasca ha estat fonamental per traçar un mapa mental de què hi ha sota els peus dels veïns, per explicar on es van construir aquestes estructures i per mantenir viva la memòria en un barri que ha canviat moltíssim des d’aquells anys de bombardeigs. I tot aquest treball, sovint invisible per a les grans institucions, ha creat un caldo de cultiu que ara, quan apareixen tres accessos de cop, fa que molts veïns ja sàpiguen què estan mirant i per què és important.
No és casual, per exemple, que a pocs metres d’aquesta obra, en un dels laterals de la plaça d’Hostafrancs, hi hagi un faristol que recorda els bombardejos que va patir el barri. Va ser instal·lat per iniciativa de l’Escola Arts, i el seu text explica alguns dels atacs que van afectar la zona: la matinada del 29 de maig de 1937, quan van caure tres bombes als carrers de la Creu Coberta i Príncep Jordi; la destrucció de la fàbrica de gasoses Francisco Fernández a la carretera de la Bordeta el 8 d’octubre de 1938; i l’impacte del 31 de desembre d’aquell any a Vilardell i Creu Coberta, una nit de Cap d’Any que, diu el text, “cap veí podria oblidar”.
El faristol conclou que, tot i ser un dels barris menys perjudicats pels bombardejos i no haver-hi víctimes mortals, “van ser fets que el veïnat no pot oblidar”. I aquí rau una de les paradoxes més interessants de la memòria històrica de la ciutat: sovint, els barris on es van construir més refugis no eren necessàriament els que van patir una afectació més gran, sinó aquells que tenien una alta tradició associativa i de cooperació veïnal. Perquè construir un refugi no era només qüestió de necessitat, sinó també de capacitat d’organització, de xarxes de veïns que es mobilitzaven per protegir-se col·lectivament. I Sants i Hostafrancs, amb la seva història de moviment veïnal, de cooperatives i de solidaritat de barri, n’és un exemple ben clar.
Mentre els tècnics continuen avaluant l’estabilitat de les galeries i decidint quin futur tindran aquests refugis, entre els veïns ja circula una altra hipòtesi que fa córrer l’emoció per la plaça. Alguns asseguren haver vist, temps enrere, una entrada molt similar a les que han aparegut al carrer 26 de gener, però a la plaça de la Vidrieria, a tocar. Segons expliquen, quan es van fer unes obres en aquella zona, va quedar al descobert una obertura que molt bé podria ser una altra boca de refugi, potser connectada amb la xarxa que ara s’està destapant.
I el que més els inquieta és que aleshores, pel que sembla, els responsables de l’obra no van avisar ni l’Ajuntament ni el Servei d’Arqueologia. Un altre possible testimoni que hauria pogut quedar-se en l’oblit si no fos perquè al barri hi ha qui ho recorda i qui ara, amb les noves troballes, ha començat a preguntar-se si allò que van veure fa anys forma part de la mateixa història que ara emergeix al carrer 26 de gener.
Perquè quan un barri coneix la seva història, la defensa. I quan la defensa, hi ha més possibilitats que el que va passar fa vuitanta-vuit anys no acabi enterrat per sempre sota una capa d’asfalt nou.
